Tàcit, Annals XVI, 17-20 (FBM. Trad. de Miquel Dolç)
En alguns dies, en efecte, sucumbiren
en reng Anneu Mela, Cerial Anici,
Rufri Crispí i T. Petroni; Mela i Crispí eren cavallers romans de
dignitat senatorial. Crispí, en altre temps, prefecte del pretori i
honorat amb les insígnies del consolat, acabava d'ésser relegat a
Sardenya com a implicat en la conjura; en rebre el missatge que li
ordenava la mort, es llevà la vida. Mela, nascut dels mateixos pares
que Gal·lió i Sèneca, s'havia abstingut de sol·licitar els honors per
una ambició de sentit contrari, de manera que, restant simple cavaller
romà, arribés a igualar-se en puixança als consulars; a més, per tal de
fer fortuna, creia que el camí més curt era el que seguien els
procuradors encarregats d'administrar els béns del príncep. Era ell que
havia engendrat Anneu Lucà, la qual cosa acreixia força la seva
resplendor. Després del traspàs del seu fill, volgué fer l'inventari
escrupolós de la seva fortuna i s'atragué l'acusació de Fabi Romà, un
dels íntims amics de Lucà. Hom fingí una mútua complicitat entre el
pare i el fill en la conspiració, així com una lletra estrafeta de
Lucà: Neró, en haver-la fitada, la féu portar a Mela, cobejós de les
seves riqueses. Aleshores Mela, seguint el camí de la mort més usual a
l'època, s'obrí les venes, després d'haver escrit uns codicils en els
quals llegava una gran suma de diners a Tigel·lí i al gendre d'aquest,
Cossucià Capitó, a fi de salvar la resta. És afegida a aquests codicils
una frase en la qual hom li feia escriure, per lamentar-se de la
iniquitat del seu traspàs, que moria certament sense cap causa de
suplici, mentre que gaudien de la vida Rufri Crispí i Anici Cerial,
mortals enemics del príncep. Semblava que aquest tret estava forjat
contra Crispí, perquè havia estat occit, i contra cerial, per fer-lo
morir. En efecte, no molt després Cerial es tregué la vida, i fou menys
planyut que els altres, perquè no havien oblidat que ell havia
descobert a G. Cèsar el secret d'una conjura.
Quant a Petroni, cal que en remunti en uns quants detalls més amunt.
Val a dir que ell dedicava els dies al son, les nits als deures i als
esbargiments de la vida; i així com els altres deuen llur anomenada al
treball, ell la devia a la mandra; però no era tingut per un disbauxat
i un dissipador, com molts que endrapen llur patromoni, sinó per un
viciós refinat. I com més les seves paraules i les seves accions eren
lliures i proveïdes d'una façana de negligència d'ell mateix, més de
bon grat eren rebudes sota una aparença de simplicitat. Malgrat tot,
procònsol de Bitínia i després cònsol, donà proves d'energia i de
capacitat en els afers. Tot seguit, tornant als seus vicis o prenent
l'aire d'un viciós, fou admès entre els pocs íntims de Neró, com a
àrbitre del bon gust, fins al punt que Neró no creia res d'encantador i
de delicat en el seu tip de plaers sinó allò que Petroni li recomanava.
D'on la gelosia de Tigel·li, que veia al seu enfront un rival més hàbil
que ell en la ciència de les voluptats. Per tant, s'adreça a la
crueltat del príncep, una passió a la qual totes les altres cedien, i
denuncia Petroni per la seva amistat amb Esceví, després d'haver
subornat un dels seus esclaus per fer-ne un delator i d'haver subornat
sostret a Petroni els seus mitjans de defensa, empresonat la major part
del seu servei.
Casualment aquells dies el cèsar s'havia dirigit a la Campània, i
Petroni, que l'havia atès a Cumes, hi fou detingut; i no suportà la
idea de romandre entre el temor i l'esperança. Però no es decidí a
llevar-se bruscament la vida, ans es féu obrir les venes, després,
segons el seu albir, les tancà i se les tornà a obrir, i conversava amb
els seus amics, però no pas de coses serioses ni d'aquelles que
poguessin guanyar-li una ostentació de constància. No volia sentir, en
les rèpliques dels amics, res sobre la immortalitat de l'ànima i les
màximes dels savis, sinó poemes frívols i versos plaents. Dels seus
esclaus, en féu recompensar alguns, d'altres els féu assotar. Es posà a
taula, es lliurà al son, a fi que la seva mort, bé que forçada, tingués
l'aire de fortuïta. Ni tan sols en els seus codicils, com feien la
major part dels morents, adulà Neró o Tigel·lí o algun altre dels
personatges poderosos, sinó que, sota noms de nois disbauxats i de
marcolfres, va descriure detalladament la vida depravada del príncep,
així com el refinament de cadascuna de les perversions: segellà aquest
escrit i l'envià a Neró. Tot seguit trencà el seu anell, no fos que més
tard fos emprat per a fer noves víctimes.
En preguntar-se Neró de quina manera havien pogut ésser coneguts els
secrets de les seves nits, se li ocorre el nom de Sília, la qual, pel
seu matrimoni amb un senador, no deixava de tenir certa consideració,
es lliurava amb el príncep mateix a tota mena de disbauxes i, a més,
havia estat amiga íntima de Petroni. L'envia a l'exili, persuadit que
no havia sabut callar allò que havia vist i suportar: això, pel seu
propi ressentiment. En canvi, Minuci Termus, que havia exercit la
pretura, el sacrificà a la còlera de Tigel·lí, perquè un llibert de
Termus havia incriminat i denunciat alguns actes de Tigel·lí:
l'afranquit ho expià amb horribles tortures; el seu patró, amb una mort
que no mereixia.
Text llatí
[17] Paucos quippe intra dies eodem agmine
Annaeus Mela, Cerialis Anicius, Rufrius Crispinus, C. Petronius
cecidere, Mela etCrispinus equites Romani dignitate senatoria. nam hic
quondam praefectus praetorii et consularibus insignibus donatus ac
nuper crimine coniurationis in Sardiniam exactus accepto iussae mortis
nuntio semet interfecit. Mela, quibus Gallio et Seneca parentibus
natus, petitione honorum abstinuerat per ambitionem praeposteram ut
eques Romanus consularibus potentia aequaretur; simul adquirendae
pecuniae breuius iter credebat per procurationes administrandis
principis negotiis. idem Annaeum Lucanum genuerat, grande adiumentum
claritudinis. quo interfecto dum rem familiarem eius acriter requirit,
accusatorem conciuit Fabium Romanum, ex intimis Lucani amicis. mixta
inter patrem filiumque coniurationis scientia fingitur, adsimilatis
Lucani litteris: quas inspectas Nero ferri adeum iussit, opibus eius
inhians. at Mela, quae tum promptissima mortis uia, exoluit uenas,
scriptis codicillis quibus grandem pecuniam in Tigellinum generumque
eius Cossutianum Capitonem erogabat quo cetera manerent. additur
codicillis, tamquam de iniquitate exitii querens ita scripsisset, se
quidem mori nullis supplicii causis, Rufrium autem Crispinum et Anicium
Cerialem uita frui infensos principi. quae composita credebantur de
Crispino, quia interfectus erat, de Ceriale, ut interficeretur. neque
enim multo post uim sibi attulit, minore quam ceteri miseratione, quia
proditam G. Caesari coniurationem ab eo meminerant.
[18] De C. Petronio
pauca supra repetenda sunt.
nam illi dies per somnum, nox officiis et oblectamentis uitae
transigebatur; utque alios industria, ita hunc ignauia ad famam
protulerat, habebaturque non ganeo et profligator, ut plerique sua
haurientium, sed erudito luxu. ac dicta factaque eius quanto solutiora
et quandam sui neglegentiam praeferentia, tanto gratius in speciem
simplicitatis accipiebantur. proconsul tamen Bithyniae et mox consul
uigentem se ac parem negotiis ostendit. dein reuolutus ad uitia seu
uitiorum imitatione inter paucos familiarium Neroni adsumptus est,
elegantiae arbiter, dum nihil amoenum et molle adfluentia putat, nisi
quod ei Petronius adprobauisset. unde inuidia Tigellini quasi aduersus
aemulum et scientia uoluptatum potiorem. ergo crudelitatem principis,
cui ceterae libidines cedebant, adgreditur, amicitiam Scaeuini Petronio
obiectans, corrupto ad indicium seruo ademptaque defensione et maiore
parte familiae in uincla rapta.
[19] Forte illis diebus Campaniam petiuerat
Caesar, et Cumas usque progressus Petronius illic attinebatur; nec
tulit ultra timoris aut spei moras. neque tamen praeceps uitam expulit,
sed incisas uenas, ut libitum, obligatas aperire rursum et adloqui
amicos, non per seria aut quibus gloriam constantiae peteret.
audiebatque referentis nihil de immortalitate animae et sapientium
placitis, sed leuia carmina et facilis uersus. seruorum alios
largitione, quosdam uerberibus adfecit. iniit epulas, somno indulsit,
ut quamquam coacta mors fortuitae similis esset. ne codicillis quidem,
quod plerique pereuntium, Neronem aut Tigellinum aut quem alium
potentium adulatus est, sed flagitia principis sub nominibus exoletorum
feminarumque et nouitatem cuiusque stupri perscripsit atque obsignata
misit Neroni. fregitque anulum ne mox usui esset ad facienda pericula.
[20] Ambigenti Neroni quonam modo noctium suarum
ingenia notescerent, offertur Silia, matrimonio senatoris haud ignota
et ipsi ad omnem libidinem adscita ac Petronio perquam familiaris.
agitur in exilium tamquam non siluisset quae uiderat pertuleratque,
proprio odio. at Minucium Thermum praetura functum Tigellini
simultatibus dedit, quia libertus Thermi quaedam de Tigellino criminose
detulerat, quae cruciatibus tormentorum ipse, patronus eius nece
immerita luere.
