Quintilià, Institutiones oratoriae II, 1, 4 (FBM. Trad. Josep Ma. Casas i Homs).
Cal que nosaltres donem a cada professió els propis límits, i la gramàtica -que els qui traduïren el mot llatí anomenaren literatura- ha de conèixer els seus, sobretot havent-se allunyat tant de la pobresa d'aquesta denominació, dintre de la qual aquells límits es contenien. Perquè minúscul rierol a la seva font originària, havent pres noves forces amb la constant interpretació de poetes i d'historiadors, ara flueix com un riu cabalós, per tal com a més de l'art de ben parlar, d'altra banda no poc copiosa, ha abraçat el coneixement de quasi totes les arts més importants.
Text llatí
[4] Nos suum cuique professioni modum
demus: et grammatice, quam in Latinum transferentes litteraturam
uocauerunt, fines suos norit, praesertim tantum ab hac appellationis
suae paupertate, intra quam primi illi constitere, prouecta; nam tenuis
a fonte adsumptis historicorum criticorumque uiribus pleno iam satis
alueo fluit, cum praeter rationem recte loquendi non parum alioqui
copiosam prope.
