Plutarc, Vides Paral·leles (Camil) 5, 1-5, 7-8 (Roma a través dels seus textos, Pere Villalba )
<33>
L’any desè de la guerra [396 aC], el senat, havent suspès les altres
magistratures, nomenà dictador Camil, que s’escollí per general de la
cavalleria Corneli Escipió.
La
primera cosa que féu fou el vot als déus que, si la guerra tenia bona
fi, celebraria els Grans Jocs, i dedicaria un temple a la deessa que
els romans anomenaven Mare Matuta [...]
Camil,
després d’aquests vots, penetrà en el territori dels faliscos i els
vencé en una gran batalla juntament amb els capenats, que havien acudit
en llur auxili.
Després,
Camil es dirigí al setge de Veies, i, observant que un assalt fóra
difícil i perillós, féu obrir mines, atès que els terrenys que voltaven
la ciutat cedien bé a la sapa i admetien aviat prou fondària per a dur
les obres d’amagat de l’enemic. Per això, avançant la seva esperança.
Camil féu un assalt per fora, per atreure l’enemic a les muralles, i,
al mateix temps, un altre cos de tropes avançava per les mines i
penetrava secretament fins a sota la ciutadella [...]
La ciutat fou presa per la força. Els romans la barrejaven, enduent-se una riquesa infinita.
Camil,
que contemplava de la ciutadella estant el que es feia, de primer
esclafí el plor i, després, felicitat pels qui el voltaven, alçà les
mans als déus i féu aquesta pregària:
“Oh
gran Júpiter, i déus que teniu la inspecció de les bones i les males
accions! Vosaltres sabeu que els romans hem fet la guerra contra una
ciutat de gent malèvola i menyspreadora de les lleis, no contra la
justícia sinó per la necessitat de defensar-nos. Però, si en contrapès
d’aquesta prosperitat –continuà- ens és reservat algun cop de l’enveja
divina [Nèmesis], us prego que caigui, amb el mínim de dany, sobre mi,
i no sobre la ciutat i l’exèrcit de Roma.”
