Tit Livi, Ab urbe condita I, 58 (La magrana Trad. Bàrbara Matas)
58.
Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol
acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per
aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després
de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els
voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb
l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà
esquerra sobre el pit de la dona, li va dir:
“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.
Despertant-se
amb el sobresalt, ella no veia cap possibilitat d’ajuda, però sí la
mort imminent, mentre Tarquini li confessava el seu amor, li feia
súpliques, barrejava amenaces als precs, atabalava el seu ànim de dona
amb tota mena de raons. Com que la veia obstinada i que ni tan sols
cedia per la por a la mort, va afegir el deshonor a la por: va dir que,
quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que
es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós.
Aquest
terror va vèncer la seva puresa obstinada, i Tarquini, com si hagués
vençut la passió, se’n va anar enorgullit d’haver profanat l’honor
d’aquella dona. Lucrècia, aclaparada per una desgràcia tan gran, envia
un missatger a Roma al seu pare i un altre a Àrdea al seu espòs
demanant que cadascú vingui amb un amic de confiança i dient que calia
fer-ho com més aviat millor perquè havia passat una cosa terrible.
Espuri Lucreci ve amb Publi Valeri, fill de Volesus; Col·latí, amb Luci Juni
Brutus, amb el qual casualment tornava a Roma quan el missatger de la
seva dona el va trobar.
Troben
Lucrècia asseguda a l’habitació tota afligida. A l’arribada dels seus
parents li salten les llàgrimes i quan l’espòs li diu: “¿Que no estàs
bé?”, contesta:
“No.
¿Com pot estar bé una dona quan ha perdut l’honor? Al teu llit,
Col·latí, hi ha rastres d’un altre home; d’altra banda, el meu cos ha
estat profanat, però la meva ànima és innocent; la mort me’n serà
testimoni. Doneu-me la mà dreta i la paraula que l’adúlter serà
castigat. Ell és Sext Tarquini que, la nit passada, enemic en comptes
d’hoste, amb violècia i armat, se’n va emportar un plaer funest per a
mi i per a ell, si vosaltres sou homes”.
Tots,
un darrera l’altre, li donen per torn la paraula; consolen la
desesperació de la seva ànima fent recaure la culpa del delicte al
malfactor i no a la víctima. Li diuen que és la ment la que comet les
faltes, no el cos i que no hi ha cap culpa on no hi ha intenció. Ella
contesta:
“Vosaltres
veureu el que ell es mereix: jo encara que m’absolc del pecat, no
m’allibero del càstig; cap dona sense honor podrà viure amb l’excusa de
ser com Lucrècia”. Un ganivet que tenia amagat sota el vestit se’l va
clavar al cor i lliscant sobre la ferida, va caure moribunda. Criden el
seu nom l’espòs i el pare alhora.
Text llatí
[58]
Paucis interiectis diebus Sex. Tarquinius inscio Collatino cum comite
uno Collatiam uenit. Vbi exceptus benigne ab ignaris consilii cum post
cenam in hospitale cubiculum deductus esset, amore ardens, postquam
satis tuta circa sopitique omnes uidebantur, stricto gladio ad
dormientem Lucretiam uenit sinistraque manu mulieris pectore oppresso
"Tace, Lucretia" inquit; "Sex. Tarquinius sum; ferrum in manu est;
moriere, si emiseris uocem." Cum pauida ex somno mulier nullam opem,
prope mortem imminentem uideret, tum Tarquinius fateri amorem, orare,
miscere precibus minas, uersare in omnes partes muliebrem animum. Vbi
obstinatam uidebat et ne mortis quidem metu inclinari, addit ad metum
dedecus: cum mortua iugulatum seruum nudum positurum ait, ut in sordido
adulterio necata dicatur. Quo terrore cum uicisset obstinatam
pudicitiam uelut ui uictrix libido, profectusque inde Tarquinius ferox
expugnato decore muliebri esset, Lucretia maesta tanto malo nuntium
Romam eundem ad patrem Ardeamque ad uirum mittit, ut cum singulis
fidelibus amicis ueniant; ita facto maturatoque opus esse; rem atrocem
incidisse. Sp. Lucretius cum P. Valerio Volesi filio, Collatinus cum L.
Iunio Bruto uenit, cum quo forte Romam rediens ab nuntio uxoris erat
conuentus. Lucretiam sedentem maestam in cubiculo inueniunt. Aduentu
suorum lacrimae obortae, quaerentique uiro "Satin salue?" "Minime"
inquit; "quid enim salui est mulieri amissa pudicitia? Vestigia uiri
alieni, Collatine, in lecto sunt tuo; ceterum corpus est tantum
uiolatum, animus insons; mors testis erit. Sed date dexteras fidemque
haud impune adultero fore. Sex. est Tarquinius qui hostis pro hospite
priore nocte ui armatus mihi sibique, si uos uiri estis, pestiferum
hinc abstulit gaudium." Dant ordine omnes fidem; consolantur aegram
animi auertendo noxam ab coacta in auctorem delicti: mentem peccare,
non corpus, et unde consilium afuerit culpam abesse. "Vos" inquit
"uideritis quid illi debeatur: ego me etsi peccato absoluo, supplicio
non libero; nec ulla deinde impudica Lucretiae exemplo uiuet." Cultrum,
quem sub ueste abditum habebat, eum in corde defigit, prolapsaque in
uolnus moribunda cecidit. Conclamat uir paterque.
