Plutarc, Vides paral·leles (Ròmul) XIV, 2-6. (FBM. Trad. de Carles Riba )
Això
no és versemblant. Ho és més que, veient la ciutat plena d’estrangers,
dels quals pocs tenien dones, i la majoria, essent una barreja de gent
necessitada i obscura, eren menyspreats pels altres i no feien l’efecte
d’haver-hi de romandre segurs, esperant que aquest ultratge seria per a
ells una manera de fusió i un començament d’aliança amb els sabins,
quan s’haguessin conciliat les dones, executà el seu projecte de la
següent manera. [3] Féu escampar, de primer, el rumor, que havia
trobat, amagada sota terra, l’ara d’un déu. Anomenaven aquest déu Consus; sia perquè fos un déu de consell –perquè encara avui els romans donen el nom de consilium a llur assemblea pública i a llurs primers magistrats el de cònsols, com qui diu consellers;- sia perquè
fos el Neptú eqüestre. [4] Perquè aquesta ara és avui al mig del Gran
Circ, invisible tot el temps llevat durant els jocs hípics, en què es
descobreix. D’altres també diuen que, el consell essent secret i
invisible, no és absurd que l’ara d’aquest déu estigui amagada sota
terra. [5] Quan fou descoberta, Ròmul celebrà damunt d’ella un
sacrifici magnífic, seguit de jocs i d’un espectacle, al qual, segons
anunci, seria rebut tothom. Una gran multitud s’hi reuní; i ell seia al
primer rengle amb els principals ciutadans, vestit amb una roba de
púrpura. El senyal convingut per a fer l’escomesa era que Ròmul
s’aixecaria dret, desplegaria la seva roba de púrpura i s’arrenquen de
les espases, es llencen amb una gran cridòria i rapten les filles dels
sabins, deixant fugir homes i amollant-los.
