Tit Livi, Ab urbe condita I, 22 i ss. (La Magrana. Trad. de B. Matas)
A
la mort de Numa, l’estat va tornar a l’interregne. Després el poble va
anomenar rei a Tul·lus Hostili, nét d’Hostili, el qual s’havia distingit
lluitant als peus de la fortalesa en la guerra contra els sabins. Els
senadors van ratificar el seu nomenament.
Aquest
no es va assemblar gens al darrer rei i va ser fins i tot més bel·licós
que Ròmul. No sols s’enardien l’edat i les forces sinó també la glòria
del seu avantpassat. Com que creia que els ciutadans s’anquilosaven en
l’oci, cercava a tot arreu motius per promoure la guerra.
[...]
Tul·lus
no s’hi nega, però fa formar l’exèrcit per si aquesta conversa resulta
inútil. També els albans es formen davant. Quan ambdós exèrcits estan
en posició, els cabdills amb uns quants homes principals, avancen cap
al mig. Aleshores l’albà comença dient:
“Em
sembla haver sentit del nostre rei Cluili que la causa d’aquesta guerra
eren les ofenses i el botí no retornat que s’han reclamat segons el
tractat, i no dubto, Tul·lus, que tu en penses el mateix; però si hem
de dir més la veritat que discursos brillants, és l’ambició de poder la
que porta a les armes dos pobles veïns i emparentats. I no sóc jo qui
dirà si és amb raó o sense. Aquesta hauria estat la deliberació del qui
va emprendre la guerra: els albans em van nomenar general per fer-la.
Jo voldria, Tul·lus, fer-te aquest advertiment: tu saps prou bé com és
gran l’estat estrusc que ens envolta, i més ho saps tu que estàs més a
prop dels etruscs. Són molt poderosos per terra i encara més per mar.
Recorda, quan estiguis a punt de donar el senyal per al combat, que els
nostres dos exèrcits seran observats per ells amb la finalitat
d’atacar-nos alhora, el vencedor i al vençut, quan estiguem cansats i
esgotats. Així, doncs, si els déus ens estimem, ja que, no contents amb
la llibertat segura, ens exposem a un risc insegur de tenir el poder o
de ser sotmesos, busquem algun sistema pel qual es pugui decidir quin
dels dos pobles ha de governar, sense una gran matança, sense un gran
vessament de sang dels dos pobles”.
Aquest
discurs no va desplaure a Tul·lus, tot i que era de caràcter ferotge i
aleshores encara ho era més per l’esperança de la victòria. Mentre
ambdós pensen com fer-ho, es presenta una solució a la qual l’atzar
ofereix una oportunitat.
Casualment
als dos exèrcits hi havia germans trigèmins semblants en edat i en
força. Segons la tradició eren els Horacis i els Curiacis: gairebé no
hi ha cap altre fet antic més conegut que aquest. Però, tot i ser tan
cèlebre aquest fet, hi ha una confusió en els noms perquè no se sap de
quin poble eren ni els Horacis ni els Curiacis. Els historiadors es
decanten per un parer o un altre; no obstant això, en trobo molts que
consideren romans els Horacis: per això, l’ànim m’inclina a seguir la
seva versió.
Els
reis parlen amb els trigèmins per tal que cadascun lluiti per la seva
pàtria amb l’espasa: el poder seria del poble al qual correspongués la
victòria. Ningú no s’hi nega; s’acorda el moment i el lloc. Abans de
començar a lluitar, se signa un tractat entre els romans i els albans
amb aquestes condicions: que el poble els ciutadans del qual guanyin el
combat, comandaria l’altre poble amb bona voluntat.
Text llatí
[22] Numae morte ad interregnum res rediit. Inde
Tullum Hostilium, nepotem Hostili, cuius in infima arce clara pugna
adversus Sabinos fuerat, regem populus iussit; patres auctores acti.
Hic non solum proximo regi dissimilis sed ferocior etiam quam Romulus
fuit. Cum aetas viresque tum avita quoque gloria animum stimulabat.
Senescere igitur civitatem otio ratus undique materiam excitandi belli
quaerebat. Forte evenit ut agrestes Romani ex Albano agro, Albani ex
Romano praedas in vicem agerent. Imperitabat tum Gaius Cluilius Albae.
Vtrimque legati fere sub idem tempus ad res repetendas missi. Tullus
praeceperat suis ne quid prius quam mandata agerent; satis sciebat
negaturum Albanum; ita pie bellum indici posse. Ab Albanis socordius
res acta; excepti hospitio ab Tullo blande ac benigne, comiter regis
conuiuium celebrant. Tantisper Romani et res repetiuerant priores et
neganti Albano bellum in tricesimum diem indixerant. Haec renuntiant
Tullo. Tum legatis Tullus dicendi potestatem quid petentes venerint
facit. Illi omnium ignari primum purgando terunt tempus: se inuitos
quicquam quod minus placeat Tullo dicturos, sed imperio subigi; res
repetitum se venisse; ni reddantur bellum indicere iussos. Ad haec
Tullus "Nuntiate" inquit, "regi uestro regem Romanum deos facere
testes, uter prius populus res repetentes legatos aspernatus dimiserit,
ut in eum omnes expetant huiusce clades belli."
[...]
Haud aspernatus Tullus, tamen si uana adferantur in aciem educit.
Exeunt contra et Albani. Postquam instructi utrimque stabant, cum
paucis procerum in medium duces procedunt. Ibi infit Albanus: "Iniurias
et non redditas res ex foedere quae repetitae sint, et ego regem
nostrum Cluilium causam huiusce esse belli audisse videor, nec te
dubito, Tulle, eadem prae te ferre; sed si vera potius quam dictu
speciosa dicenda sunt, cupido imperii duos cognatos vicinosque populos
ad arma stimulat. Neque, recte an perperam, interpretor. Fuerit ista
eius deliberatio qui bellum suscepit: me Albani gerendo bello ducem
creavere. Illud te, Tulle, monitum uelim: Etrusca res quanta circa nos
teque maxime sit, quo propior es Volscis hoc magis scis. Multum illi
terra, plurimum mari pollent. Memor esto, iam cum signum pugnae dabis,
has duas acies spectaculo fore ut fessos confectosque simul victorem ac
victum adgrediantur. Itaque si nos di amant, quoniam non contenti
libertate certa in dubiam imperii seruitiique aleam imus, ineamus
aliquam viam qua utri utris imperent sine magna clade, sine multo
sanguine utriusque populi decerni possit." Haud displicet res Tullo
quamquam cum indole animi tum spe victoriae ferocior erat. Quaerentibus
utrimque ratio initur cui et fortuna ipsa praebuit materiam.
[24] Forte in duobus tum exercitibus erant trigemini
fratres, nec aetate nec viribus dispares. Horatios Curiatiosque fuisse
satis constat, nec ferme res antiqua alia est nobilior; tamen in re tam
clara nominum error manet, utrius populi Horatii, utrius Curiatii
fuerint. Auctores utroque trahunt; plures tamen invenio qui Romanos
Horatios vocent; hos ut sequar inclinat animus. Cum trigeminis agunt
reges ut pro sua quisque patria dimicent ferro; ibi imperium fore unde
victoria fuerit. Nihil recusatur; tempus et locus convenit. Priusquam
dimicarent foedus ictum inter Romanos et Albanos est his legibus ut
cuiusque populi ciues eo certamine vicissent, is alteri populo cum bona
pace imperitaret.
