Virgili, Eneida VI, 860 i ss. (Empúries Trad. Joan Bellès)
I llavors Eneas, en veure que junt
amb aquell avançava també un jove de bellesa extraordinària i amb una
armadura resplendent, però sense alegria en el seu front i amb els ulls
baixos en el rostre, preguntà: <<¿Qui és, pare, aquell que així
acompanya els passos de l'heroi? ¿És potser un fill o algun descendent
del seu gran llinatge? Quin entusiasme en els companys que el rodegen!
Quina majestat en la seva persona! Però una negra nit li envolta el cap
amb una ombra de tristesa.>> Llavors el pare Anquises li respon
vessant llàgrimes: <<Oh fill, no vulguis conèixer el dol immens
dels teus, aquest noi, els destins tot just el mostraran al món i no li
permetran de continuar vivint. La nació romana us hauria semblat massa
poderosa, déus celestials, si hagués pogut quedar-se aquest regal.
Quins grans laments d'herois farà arribar aquell Camp de Mart fins a la
gran ciutat de Mart! Quins funerals veuràs, oh Tíber, en passar davant
la seva ombra recent! Cap noi de llinatge troià no elevarà a tan altes
esperances els avantpassats llatins, ni la terra de Ròmul se sentirà
mai tan orgullosa de cap altre fill seu. Ai, pietat, ai, antiga fe i mà
invencible en la guerra! Ningú no se li hauria enfrontat impunement
estant ell armat, tant si avancés a peu contra l'enemic com si clavés
els esperons en els costats d'un cavall escumejant. Ai, jove digne de
compassió, tant de bo poguessis trencar d'alguna manera el cruel destí!
Tu seràs un Marcel! Deixeu-me escampar lliris, flors radiants a mans
plenes, cobrir almenys amb aquests presents l'ànima del meu nét, i
retre-li aquest inútil homenatge.>>
Text llatí
atque hic Aeneas (una namque ire
uidebat 860
egregium forma iuuenem et fulgentibus armis,
sed frons laeta parum et deiecto lumina uultu)
'quis, pater, ille, uirum qui sic comitatur euntem?
filius, anne aliquis magna de stirpe nepotum?
qui strepitus circa comitum! quantum instar in
ipso! 865
sed nox atra caput tristi circumuolat umbra.'
tum pater Anchises lacrimis ingressus obortis:
'o gnate, ingentem luctum ne quaere tuorum;
ostendent terris hunc tantum fata nec ultra
esse sinent. nimium uobis Romana
propago 870
uisa potens, superi, propria haec si dona fuissent.
quantos ille uirum magnam Mauortis ad urbem
campus aget gemitus! uel quae, Tiberine, uidebis
funera, cum tumulum praeterlabere recentem!
nec puer Iliaca quisquam de gente Latinos
875
in tantum spe tollet auos, nec Romula quondam
ullo se tantum tellus iactabit alumno.
heu pietas, heu prisca fides inuictaque bello
dextera! non illi se quisquam impune tulisset
obuius armato, seu cum pedes iret in
hostem 880
seu spumantis equi foderet calcaribus armos.
heu, miserande puer, si qua fata aspera rumpas,
tu Marcellus eris. manibus date lilia plenis
purpureos spargam flores animamque nepotis
his saltem accumulem donis, et fungar
inani 885
munere.'
