Virgili, Eneida I, 227-295 (Empúries Trad. Joan Bellès)
I ara que havien acabat, Júpiter,
contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres
esteses, les costes i els pobles que s'hi escampen, s'aturà així en el
punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I
mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota
trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: <<Tu que
governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els
omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre
contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes
pèrdues, se'ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d'Itàlia?
Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d'ells, de la
restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els
romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes
les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t'ha fet canviar d'intenció? Amb
això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes
ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la
mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres.
¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor,
escapat d'enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs
d'Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l'interior dels reialmes
dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d'allí, per nou
boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar
desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell,
tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l'estatge dels teucres,
donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa
tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents,
a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les
naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d'Itàlia per la
ira d'una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com
ens restaures la sobirania?>>
Somrient-li el pare dels homes i dels
déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les
tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: <<No
tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus
;veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i
portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap
pensament no m'ha fet canviar d'intenció. Te'n parlaré, doncs, ja
que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves
explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu
menarà en terres d'Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges
i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu
l'hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern
després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara
duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne
d'Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels
seus meses, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium
i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà Hèctor, fins
que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a
llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell
d'una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge,
fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el
seu. A aquests no els poso límits ni en l'espai ni en el temps: els he
assignat un imperi sense fi. Fins i tot l'aspra Juno, que ara castiga
el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els
seus designis i, d'acord amb mi, protegirà els romans, sentors del món,
poble que es cobreix amb la toga. Així ha establert. Amb el decurs dels
anys vindrà un temps en què el casal d'Assàrac sotmetrà Ftia i la
gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D'aquest bell
llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del
gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l'oceà i la seva fama fins
als astres. Tu un dia l'acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les
despulles d'Orient, i també ell serà invocat amb plegàries. Llavors,
aturades les guerres, els aspres segles esdevindran benignes: l'antiga
Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les
cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a
dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat
amb les mans a l'esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement
amb la boca ensagonada.>>
Text llatí
Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare ueliuolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic uertice
caeli 225
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: 'O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine
terres, 230
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, uoluentibus annis,
hinc fore ductores, reuocato a sanguine
Teucri, 235
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia uertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna uiros tot casibus
actos 240
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achiuis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timaui,
unde per ora nouem uasto cum murmure
montis 245
it mare proruptum et pelago premit arua sonanti.
Hic tamen ille urbem Pataui sedesque locauit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis
arcem, 250
nauibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?'
Olli subridens hominum sator atque deorum,
uoltu, quo caelum
tempestatesque
serenat, 255
oscula libauit natae, dehinc talia fatur:
'Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lauini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia
uertit. 260
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et uoluens fatorum arcana mouebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque uiris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem uiderit
aestas, 265
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos uoluendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede
Lauini 270
transferet, et longam multa ui muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte grauis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fuluo nutricis tegmine
laetus 275
Romulus excipiet gentem, et Mauortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque
fatigat, 280
consilia in melius referet, mecumque fouebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
seruitio premet, ac uictis dominabitur
Argis. 285
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; uocabitur hic quoque
uotis. 290
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeua sedens super arma, et centum uinctus
aenis 295
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.'
