Homer, La Ilíada XX, 75-352 (La Magrana Trad. Joan Alberich )
D'aquesta manera uns déus
s'enfrontaven amb els altres déus. Aquil·leu, però, estava desitjós
sobretot d'endinsar-se entre el grup del Priàmida Hèctor, perquè el seu
cor l'incitava especialment a sadollar amb la seva sang Ares, el
guerrer portador de l'escut de pell. D'altra banda, Apol·lo, instigador
de guerrers, empenyé Eneas de dret contra el Pelida i li infongué una
noble fúria. Quant a la veu s'assemblava a Licàon, el fill de Príam.
Adoptant les seves faccions, Apol·lo, el fill de Zeus, li va dir:
"Eneas, conseller dels troians, ¿on són les amenaces que, mentre bevies
vi, feies als reis dels troians prometent-los que lluitaries contra el
Pelida Aquil·leu?".
Contestant-li, al seu torn, Eneas va dir:
"Priàmida, ¿per què, encara que m'hi poso, m'exhortes a combatre contra
l'impulsiu Pelida? Car no seria ara la primera vegada que m'enfronto
amb Aquil·leu de peus lleugers, sinó que un altre cop em va foragitar
des de l'Ida, quan atacava les nostres vaques i va destruir Lirnesos i
Pèdasos. Tanmateix, a mi, m'alliberà Zeus, quan em va infondre vigor
als ràpids genolls. Segurament hauria estat subjugat sota els braços
d'Aquil·leu i els d'Atena que, anant al seu davant, li donava la llum
de la victòria i l'invitava a exterminar amb la llança de bronze els
lèlegs i els troians. Per això no és possible que un home planti cara a
Aquil·leu, perquè sempre al seu costat hi ha un déu que li aparta el
desastre. A més, el seu tret sempre vola directe i no s'atura sense
haver travessat la carn humana. Si almenys un déu deixés en equilibri
el resultat del combat, no em guanyaria fàcilment, encara que presumeix
que és tot de bronze".
Al seu torn, el sobirà Apol·lo, fill de Zeus,
li va dir: "Heroi, apa, però tu també pots invocar els déus sempiterns.
Diuen que vas ser infantat per Afrodita, la filla de Zeus, mentre que
ell és fill d'una deïtat inferior. Car una és filla de Zeus i, en
canvi, l'altra és nascuda del déu de la mar. Apa, porta-li de dret
l'inflexible bronze i no et facis gens enrere a causa de les seves
paraules provocadores ni de les seves amenaces".
Havent parlat així,
infongué un gran coratge al pastor de guerrers, i ell se n'anà a les
primeres files després d'haver-se posat el casc de bronze resplendent.
No va passar per alt a Hera de braços blancs que el fill d'Anquises
anava contra el Pelida entremig del tumult de guerrers. Va reunir els
déus i els va dir aquestes paraules: "Mediteu en els vostres cors
vosaltres dos, Posidó i Atena, com han de resultar les coses. Eneas
se'n va contra el Pelida després d'haver-se posat el casc de bronze
resplendent, i ha estat Febos Apol·lo el qui l'ha empès. Apa, doncs,
fem nosaltres que reculi cap enrere des d'aquí, o que un de nosaltres
faci costat a Aquil·leu i li atorgui un gran triomf. Que no defalleixi
gens en el seu cor, perquè sàpiga que els déus que l'estimen són els
més importants dels immortals i que són poca cosa els qui des de fa
temps protegeixen els troians contra la guerra i el carnatge. Tots hem
baixat de l'Olimp per ocupar-nos d'aquesta batalla, per tal que avui no
passi res a Aquil·les entremig dels troians. Més tard prou patirà tot
allò que la Parca li ha filat amb lli des del dia que va nèixer, quan
la seva mare el va infantar. Si Aquil·leu no s'assabenta d'aquestes
coses per una veu dels déus, després tindrà por, quan una deïtat se li
posi al pas en el combat. I és que els déus són perillosos quan es fan
visibles en persona".
Posidó, sacsejador de la terra, li va
dir: "Hera, no t'irritis més enllà d'allò que és raonable. Jo no
voldria pas arrossegar els altres déus a una discòrdia, pel fet que som
més forts. Més aviat d'ara endavant seiem en una talaia i apartem-nos
del seu camí, i la guerra serà cosa d'homes. Si Ares o Febos Apol·lo
comencen la lluita o retenen Aquil·leu i no el deixen combatre,
immediatament es produirà entre nosaltres un conflicte bèl·lic. Ben
aviat fora de combat, crec que se'n tornaran a l'Olimp a l'assemblea
dels altres déus, domats per la força de les nostres mans".
Havent parlat així, el de cabells
blavosos els va portar cap a la muralla de terra amuntegada pel divinal
Hèracles, l'elevada muralla que havien fet els troians i Pal·las Atena
per esquivar el monstre marí, cada vegada que pujava de la costa a la
plana. Allí va prendre seient Posidó i també altres déus. Es van
revestir les espatlles amb un núvol impenetrable. Els altres es van
asseure a l'altre costat, al cim del Bell Turó, al teu costat, Febos
fletxer, i Ares destructor de ciutats. Així romanien asseguts a una
banda i a l'altra, meditant les seves decisions. Ambdós grups
vacil·laven si començaven la lluita luctuosa, i Zeus, ben aclofat al
capdamunt, els hi incitava.
Tota la plana es va omplir d'homes i
de cavalls i resplendia amb el bronze. La terra retrunyia sota el
trepig dels qui avançaven en massa. Dos homes, els més valents per
damunt dels astres, van concórrer al mig dels dos exèrcits, àvida de
lluita, l'Anquisíada Eneas i el divinal Aquil·leu. Eneas va avançar en
primer lloc proferint amenaces i movent el cap amb un casc pesat. Al
davant de la pitrera portava un escut impetuós i brandava una espasa de
bronze. Des de l'altra banda, el Pelida li va saltar a l'encontre com
un lleó rapinyaire, que desitgen eliminar uns homes, tot un poble
reunit. Ell, al principi, se'n va sense fer-los cas, però, quan un dels
joves batallívols el fereix amb la llança, es contreu obrint la boca;
la bromera li surt al voltant dels queixals i en el pit gemega el seu
cor esforçat; amb la cua es colpeja els costats i les anques a dreta i
a esquerra; s'excita ell mateix per a la lluita i amb els ulls
espurnejants es llança de dret amb fúria per veure si mata algun home o
mor ell mateix a primera línia del tumult. Així el seu vigor i el seu
cor baronívol incitaren Aquil·leu a sortir a l'encontre del magnànim
Eneas. Quan ja eren a prop l'un de l'altre tot avançant, el divinal
Aquil·leu de peus lleugers va dir en primer lloc: "Eneas, ¿per què
t'has plantat aquí apartant-te tant de la multitud? ¿Potser el teu cor
t'incita a lluitar contra mi, tot esperant ser sobirà dels troians
domapoltres amb la mateixa dignitat que Príam? Encara que tu em matis,
no pas per això Príam posarà aquesta recompensa a les teves mans. Té
fills, és ferm i no està trastocat. ¿És que els troians t'han delimitat
un terreny que destaca dels altres, bo per a les plantacions i per al
cultiu, perquè tu el conreïs, si em mates? Difícil et serà fer-ho, crec
jo. Et dic que tu has evitat la meva llança una vegada. ¿O és que no
te'n recordes quan, estant tu tot sol lluny de les vaques, jo, amb cama
lleugera, et vaig fer córrer de pressa muntanyes de l'Ida avall?
Aleshores, mentre fugies, no et giraves pas gens. D'allí vas córrer cap
a Lirnessos. Jo la vaig destruir, després d'haver-te empaitat amb
l'ajut d'Atena i del pare Zeus, vaig arrabassar la llibertat a les
dones i me les vaig endur captives. A tu, Zeus i els altres déus et van
salvar. Però ara no crec que et salvin, tal com t'has imaginat en el
teu cor. Apa, jo t'aconsello que et facis enrere, que vagis cap a la
multitud i que no t'enfrontis a mi, abans de patir algun desastre. Fins
i tot i un neci entén una cosa ja feta".
Al seu torn, Eneas li va respondre i
li va dir: "Pelida, amb les teves paraules no esperis pas que
m'espantaràs com una criatura, perquè també jo mateix sé dir
fanfarronades i insults. Sabem el llinatge de l'un i de l'altre i
coneixem els nostres pares, perquè hem sentit els relats famosos
dels homes mortals, però amb els ulls ni tu has vist els meus ni jo els
teus. Diuen que tu ets un descendent de l'irreprotxable Peleu, i que
tens Tetis com a mare, la dea marina de belles trenes; jo, per la meva
part, em glorio de ser el fill nascut del magnànim Anquises, i la meva
mare és Afrodita. Uns o altres ploraran el seu fill estimat avui
mateix, perquè estic segur que no tornarem del combat, havent resolt la
cosa així, amb paraules infantívoles. Però si vols, perquè coneguis bé
el meu llinatge -són molts els homes que el coneixen- sàpigues també
això: primerament Zeus apleganúvols va engendrar Dàrdan, i aquest va
fundar Dardània, perquè a la plana encara no existia la sagrada Ílion,
ciutat d'homes moridors, sinó que vivien al peu de l'Ida ric en deus
d'aigua. Dàrdan, al seu torn, va tenir per fill el rei Erictoni, que va
arribar a ser el més ric dels homes mortals. Li pasturaven, per la
plana tres mil eugues femelles, orgulloses de les seves poltres
tendres. Fins i tot Bòreas se n'enamorà, mentre pasturaven, i les va
cobrir fent-se semblant a un cavall de crinera negrosa. Elles, després
d'haver quedat prenyades, van parir dotze poltres femelles, que, quan
trotaven per la terra fèrtil, galopaven per la punta de les espigues i
no les trencaven i, quan saltaven damunt l'espaiosa esquena de la mar,
aleshores corrien pels cims dels trencalls de l'onada cendrosa.
Erictoni engendrà Tros, sobirà dels troians. Al seu torn, de Tros van
nèixer tres fills irreprotxables, Ilos, Assàrac i Ganimedes, semblant a
un déu, que ha estat el més bell dels homes mortals. A causa de la seva
bellesa, els déus el raptaren perquè servís el vi a Zeus i perquè
visqués entre els sempiterns. Ilos tingué com a fill l'irreprotxable
Laomedont. Després Laomedont fou pare de Titó, Príam, Lampos, Clici i
Icetàon, rebrot d'Ares. Al seu torn Assàrac engendrà Capis, que tingué
per fill Anquises. Anquises fou el meu pare, i Príam fou el del diví
Hèctor. Jo em glorio de pertànyer a aquest llinatge i a aquesta sang.
Tanmateix, Zeus augmenta i disminueix el valor dels homes, segons la
seva voluntat, perquè ell és el més poderós de tots. Però, apa, no
continuem parlant d'aquesta manera com si fóssim criatures quedant-nos
drets al mig de la batussa i del carnatge. Podríem dirigir-nos
moltíssimes injúries l'un a l'altre, i ni tan sols una nau de cent rems
en transportaria la càrrega. La llengua dels mortals és voluble. Hi ha
moltes raons i de tota mena, i el pasturatge de les paraules és enorme
pertot arreu. Tal com diguis tu un mot, d'una manera semblant
l'escoltaràs. Però ¿per què cal que la còlera empeny les dones a sortir
al mig del carrer, irritades per una discòrdia que devora els cors, i a
dirigir-se recíprocament insults, molts certs i altres no? Amb les
teves paraules, a mi, que estic impacient, no m'afebliràs pas el
coratge, abans que lluiti davant per davant amb el bronze. Apa, doncs,
de pressa, fem una prova tots dos amb les piques de bronze".
Va parlar, i contra el seu escut
terrible, espantós, va clavar la pesada llança. El Pelida, esglaiat, va
apartar l'escut amb la seva mà robusta. Es pensava que la pica d'ombra
allargada del magnànim Eneas el traspassaria fàcilment. Ingenu, no
comprenia en el seu interior i en el seu cor que no és fàcil per als
homes mortals destruir els gloriosos presents dels déus ni fer-los
cedir. Llavors la robusta pica de l'esforçat Eneas no li va rompre
l'escut, perquè l'or, regal d'un déu, la va aturar. Va perforar dues
capes, però n'hi havia encara tres més, perquè el Camatort n'hi havia
forjat cinc, dues de bronze, dues d'estany a dintre i una d'or.
Precisament en aquesta capa s'aturà la llança de freixe.
En segon lloc, Aquil·leu li va tirar
una pica d'ombra allargada i va tocar l'escut d'Eneas, arrodonit pertot
arreu, sota el primer voral, per on més prim el cobria el bronze
i més prima era al damunt la pell de bou. De banda a banda va
traspassar-lo el freixe del Pèlion, i l'escut va cruixir amb el seu
impacte. Eneas es va ajupir i, tot espantat, va alçar l'escut del seu
cos. La llança, enfurismada, passant-li per damunt de l'esquena es
clavà a terra, després d'haver traspassat el doble vorell de l'escut
que cobreix un home sencer. Eneas, havent esquivat la llarga llança, es
va posar dret, i una tristesa infinita se li escampà pels ulls,
atemorit pel fet que l'arma se li havia clavat tan a prop. Aquil·leu,
tot enardit, es va treure l'espasa punxeguda i el va escometre amb uns
crits esglaiadors. Eneas va agafar amb la mà un pedrot -una gran
gesta-, que no el podrien traginar dos homes, almenys dels que ara hi
ha. Ell tot sol el va brandar sense dificultat. Llavors Eneas hauria
tocat l'atacant amb el pedrot o al casc o a l'escut, els quals
l'haurien preservat de la mort luctuosa, però el Pelida, des de prop,
li hauria arrabassat la vida amb l'espasa, si el sacsejador de la terra
Posidó no se n'hagués adonat oportunament. I immediatament, entre els
déus immortals va pronunciar aquestes paraules: "Ai, quina angúnia que
tinc pel magnànim Eneas, que aviat davallarà a l'Hades, abatut pel
Pelida, per haver fet cas dels consells de l'arquer Apol·lo. Pobre
desassenyat, la seva ajuda no li estalviarà pas la mort luctuosa. Però
¿per què aquest innocent ara patirà sofriments sense cap motiu, per
culpa dels errors aliens, ja que sempre ha fet presents agradosos als
déus que posseeixen el cel espaiós? Apa, doncs, salvem-lo nosaltres de
la mort, no sigui que el Crònida se'ns irriti si Aquil·leu el mata. El
seu destí és que ell sigui salvat perquè no mori sense descendència ni
glòria la nissaga de Dàrdan, el fill que el Crònida ha estimat
molt més que tots els altres que han nascut d'ell i de dones mortals.
El Crònida ja ha avorrit la raça de Príam. A partir d'ara el poderós
Eneas serà el sobirà dels troians així com els fills dels seus fills
que naixeran en el futur".
Aleshores la venerable Hera, la
d'ulls de vedella, li va respondre: "Sacsejador de la terra, tu mateix
pensa en Eneas en el seu interior, o bé si el salvaràs o bé si
permetràs que sigui abatut pel Pelida Aquil·leu, encara que sigui
forçat. El fet és que nosaltres dues, Pal·las Atena i jo, hem fet
moltes promeses als déus immortals que mai no apartarem els troians del
dia fatal, ni quan tota Troia cremi incendiada per la flama imparable i
siguin els bel·licosos fills dels aqueus els qui calin foc".
Tan bon punt Posidó, el sacsejador de
la terra, ho va sentir, se'n va anar al mig de la batalla i del
rebombori de les llances i es va presentar on eren Eneas i l'il·lustre
Aquil·leu. Immediatament va abocar boira als ulls del Pelida Aquil·leu.
Va arrencar de l'escut del magnànim Eneas la pica de freixe ben
guarnida de bronze i la va posar als peus d'Aquil·leu. Va alçar Eneas
enlaire des de terra i se'l va endur. Eneas, impulsat per la mà d'un
déu, va saltar per damunt de moltes rengleres d'herois i per moltes de
cavalls fins que arribà a l'extrem de la batalla tumultosa, on els
caucons s'armaven per a la batussa. El Sacsejador de la terra se li
acostà ben a prop i li va dir aquestes paraules alades: " Eneas, ¿quin
dels déus t'empeny a anar així, com un boig, a combatre de front amb el
magnànim Pelida, que, alhora, és més fort que tu i més estimat per als
immortals? Quan et topis amb ell, doncs, retira't, no sigui que arribis
als estatges d'Hades abans del teu destí. Al contrari, quan Aquil·leu
segueixi la mort i el fat, aleshores combat sense por amb els de
primera fila. Car cap altre dels aqueus et despullarà de les armes".
Havent parlat així, el va deixar allí
mateix, després d'haver-li explicat tot. Immediatament després va
escampar la boira prodigiosa dels ulls d'Aquil·leu. Tot seguit ell hi
va veure perfectament amb els seus ulls i, enutjat, va dir al seu cor
magnànim: "Ah, una gran meravella és això que contemplo amb els meus
ulls. Aquesta pica és a terra, però no veig pas el mortal, al qual vaig
llançar-la, desitjós de matar-lo. És ben cert que Eneas era estimat
pels déus immortals, però jo estava segur que es vanagloriava
endebades. Que se'n vagi! Ja no tindrà valor per a fer una altra
temptativa contra mi, i deu estar ben content ara que s'ha escapolit de
la mort. Apa, vinga, animaré els dànaus amants de la guerra i jo mateix
posaré a prova els altres troians, plantant-los cara".
