Homer, La Ilíada V, 1-160. (La Magrana Trad. Joan Alberich )
Aleshores Pal·las Atena va donar
coratge i audàcia al Tidida Diomedes, perquè es distingís entre els
argius i aconseguís una glòria immensa. Li féu brollar del casc i de
l'escut un foc incansable, semblant a l'estel de la tardor, que,
després d'haver-se banyat a l'Ocèan, resplandeix més lluent. D'aquesta
manera era el foc que li brollava de la testa i de les espatlles, i el
va empènyer cap al mig, on la majoria s'esbatussava.
Hi havia entre els troians un sacerdot d'Hefest, Dares, un home ric i
irreprotxable. Tenia dos fills, Fegeu i Ideu, bons coneixedors de tota
mena de lluites. Tots dos, separant-se dels altres, van atacar Diomedes
de cara. Ells dos combatien des del carro; en canvi, ell ho feia a peu,
de terra estant. Quan ja eren a prop els uns dels altres, tot avançant,
Fegeu fou el primer que va disparar la llança d'ombra allargada. La
punta de la llança va passar per damunt de l'espatlla esquerra del
Tidida, però no el va tocar. Després el Tidida el va escometre amb el
bronze, i el tret no va fugir endebades de la seva mà, sinó que el va
encertar en el pit, entre les mamelles, i el va fer caure del carro.
Ideu va saltar, va abandonar el carro magnífic i no va gosar rondar al
voltant del cadàver del seu germà. Ni ell mateix tampoc no hauria pogut
esquivar la negra parca, però Hefest el protegí i el salvà cobrint-lo
amb la nit, per tal que el vell no es quedés afligit del tot. El fill
del magnànim Tideu va retirar els cavalls i els va lliurar als seus
companys perquè els portessin vora les còncaves naus. Quan els
magnànims troians van veure els fills de Dares, l'un salvat i l'altre
mort al carro, a tots el cor se'ls va commoure. Aleshores Atena, la
d'ulls d'òliba, agafant l'impetuós Ares de la mà, li va parlar amb
aquestes paraules: "Ares, Ares, flagell per als mortals, tacat amb
sang, destructor de muralles, ¿no podríem deixar els troians i els
aqueus que s'esbatussessin, siguin quins siguin aquells als quals el
pare Zeus atorgui la glòria, i nosaltres retirar-nos i defugir la
còlera de Zeus?".
Havent parlat d'aquesta manera, apartà de la lluita l'impetuós Ares i
després el féu seure a la vora de l'Escamandre de ribes abruptes. Els
dànaus van fer recular els troians. Cadascun dels cabdills va capturar
un home. El primer fou Agamèmnon, sobirà de guerrers, que va fer caure
del carro Odi, el cepat capitost dels halizons. Tot just s'havia girat,
li clavà la llança al mig de les espatlles i li travessà el pit. En
caure, va fer un estrèpit, i les armes li van retrunyir al damunt.
Idomeneu va despullar Festos, el fill de Boros, el mèon, que havia
arribat de Tarna, una terra molt fèrtil. Idomeneu, gloriós per la
llança, el va ferir amb la llarga pica a l'espatlla dreta, quan pujava
dalt el carro, i l'odiosa foscor el va aclaparar.
Mentre els servents d'Idomeneu el despullaven, el fill d'Estrofi,
Escamandri, expert en la cacera, el matà l'Atrida Menelau amb la llança
punxeguda. Escamandri era un hàbil caçador, car l'havia instruït la
mateixa Àrtemis a encertar tota mena d'animals feréstecs que el bosc
nodreix a les muntanyes. Tanmateix, en aquell moment no li van servir
per a res ni Àrtemis, la fletxadora, ni la destresa en el tir, en el
qual abans s'havia distingit; al contrari, l'Atrida Menelau, gloriós
per la llança, quan fugia al seu davant, el va ferir amb la pica a
l'esquena, al mig de les espatlles, i li va travessar el pit. Va caure
d'esquena, i les armes van retrunyir damunt seu.
Meríones va despullar Fèrecle, fill de l'Harmònida Tècton, que amb les
seves mans sabia treballar artísticament tota mena d'objectes. Per
això, Atena l'estimava d'una manera especial. Ell havia construït per a
Alexandre les naus ben proporcionades, l'inici de les desgràcies, les
naus, que foren la ruïna per a tots els troians i per a ell, perquè
desconeixia els designis dels déus. Meríones, quan ja l'atrapava en la
seva persecució, el va ferir a la natja dreta. La punta va
traspassar-lo de part a part, per sota de l'os, a la bufeta. Va caure
de genolls, fent un plany, i la mort el va embolcallar.
D'altra banda, Meges va matar Pedeu, el fill d'Antènor, el qual, bé que
era bastard, va criar amb cura la divina Tèano, igual com els seus
fills, per complaure el seu espòs. El Filida, gloriós per la llança,
l'encalçà de prop i el va encertar amb la punxeguda llança al cap, just
al clatell. El bronze, de dret, per damunt de les dents, li va tallar
la llengua de soca-rel. Es desplomà a la pols, i amb les dents va
mossegar el gèlid bronze.
L'Evemònida Eurípil va occir el diví Hipsènor, fill de l'orgullós
Dolopíon, que era sacerdot de l'Escamandre i era respectat com un déu
pel poble. Eurípil, fill il·lustre d'Evèmon, quan fugia corrents al seu
davant, el va ferir a l'espatlla, en abalançar-se-li amb l'espasa, i li
va tallar el braç robust. El braç sangonós li va caure a terra, i la
purpúria mort i la parca imperiosa li arrabassaren la vista.
Així ells s'esforçaven en un combat terrible. Del Tidida no hauries pas
reconegut contra qui lluitava, si es trobava entre els troians o bé
entre els aqueus. Corria per la plana semblant a un riu desbordat,
crescut per les pluges hivernals, el qual, en baixar veloçment, s'enduu
els ponts. Ni els terraplens de contenció poden aturar-lo ni tampoc les
tanques dels horts ufanosos, en arribar la riuada sobtadament quan cau
la pluja de Zeus. Molts dels bells treballs dels joves se'n van en
orris per culpa seva. D'aquesta manera, per l'atac del Tidida
trontollaven els compactes batallons dels troians, que, malgrat que
eren nombrosos, no podien aturar-lo.
Quan l'il·lustre fill de Licàon el va veure que escometia per la plana
i desbaratava els batallons, immediatament va tensar l'arc encorbat
contra el Tidida, el va tocar, mentre avançava, i el va encertar a
l'espatlla dreta, en el bombat de la cuirassa. L'amarga fletxa sortí
volant i anà a parar directa a la part oposada, i la cuirassa es va
tacar de sang. Aleshores l'il·lustre fill de Licàon va fer un gran
crit: "Endavant, magnànims troians, burxadors de cavalls! El més valent
dels aqueus ha estat ferit i us asseguro que no aguantarà gaire temps
el tret potent, si veritablement el sobirà fill de Zeus em va impulsar
quan vaig marxar a Lícia".
Així va parlar tot vantant-se'n. Amb tot, la veloç fletxa no el va
tombar, sinó que, després d'haver-se retirat davant els cavalls i el
carro, es va aturar i a Estènel, el fill de Capaneu, va dir:
"Corre, estimat fill de Capaneu, baixa del carro i treu-me de l'espatlla l'amarga fletxa".
Així va parlar, i Estènel va saltar a terra des de dalt del carro. Se
li acostà i li va extreure d'una banda a l'altra de l'espatlla la
fletxa veloç. La sang li va brollar per la túnica ben eixida.
Aleshores, tot seguit, Diomedes, bo en el crit de guerra, va pregar:
"Escolta'm, filla de Zeus, portadora de l'ègida, infatigable, si alguna
vegada vas assistir benevolent el meu pare en el combat anorreador, ara
estima'm també a mi, Atena. Concedeix-me que jo pugui abatre aquest
home i que ell arribi a l'abast de la meva llança, ell, que m'ha tocat,
anticipant-se'm, que ara se'n vanta, i que també assegura que jo no
veuré durant gaire temps la resplendent claror del sol".
D'aquesta manera va parlar tot pregant, i Pal·las Atena el va escoltar.
Li féu tornar lleugers els seus membres, els peus i les mans cap amunt,
i, posant-se-li al costat, li va dir aquestes paraules alades: "Ara,
Diomedes, tingues confiança i lluita contra els troians. En el teu pit
he posat el coratge intrèpid del teu pare, tal com sempre el va tenir
el conductor de carros Tideu, quan brandava l'escut. També t'he tret
dels ulls la boira que abans te'ls cobria, perquè distingeixis bé tant
una deïtat com un guerrer. Per això ara, si algun déu vingués aquí a
posar-te a prova, no combatis cara a cara amb les altres deïtats
immortals, però si se't presentés a la guerra Afrodita, la filla de
Zeus, fereix-la amb el bronze punxegut".
Havent parlat així, Atena, la d'ulls d'òliba, va marxar, i el Tidida
novament se'n va anar i es va barrejar amb els qui lluitaven a primera
fila. I, encara que abans ja desitjava en el seu ànim combatre amb els
troians, aleshores el va dominar un coratge tres vegades més gran.
S'assemblava a un lleó, que un pastor, el qual guarda les llanudes
ovelles, ataca en el camp, quan salta pel damunt de la cleda, però no
aconsegueix abatre'l. No fa altra cosa que incitar la seva força i ja
no es defensa, sinó que s'amaga a l'estable, i les ovelles fugen
espantades. Elles s'escampen amuntegades les unes sobre les altres,
mentre el lleó, enfurit, salta per damunt de l'alta cleda. D'aquesta
manera, enfurismat, es barrejava entre els troians el valerós Diomedes.
Allí va abatre Astínous i Hipíron, pastor de guerrers. L'un, el va
ferir damunt el pit amb la llança de bronze; l'altre, el va colpir amb
la gran espasa a la clavícula, prop de l'espatlla, i li va seccionar
l'espatlla des del coll i des de l'esquena. Els va deixar estar i se'n
va anar a l'encalç d'Abant i de Políide, fill d'Euridamant, un ancià
intèrpret de somnis. Tanmateix, el vell no va interpretar els somnis
per a ells al moment en què marxaven, sinó que el valerós Diomedes els
va matar tots dos. Va empaitar Xantos i Toó, fills de Fènops, dos joves
aviciats. El seu pare es consumia en una vellesa penosa; no havia
engendrat cap altre fill perquè s'encarregués de les seves possessions.
Allí va despullar-los tots dos de les armes i els va llevar la vida. Al
seu pare, li van deixar planys i tristos sofriments, car no els va
poder rebre vius, en tornar de la guerra. I els parents es van repartir
els seus béns.
Allí va atrapar els dos fills del Dardànida Príam, els quals eren dalt
del carro, Equèmon i Cromi. Com un lleó assalta una vacada i s'abraona
al coll d'una vedella o d'una vaca que pastura entre el boscatge, així
el fill de Tideu els va fer baixar tots dos del carro de males maneres
contra la seva voluntat i els va treure les armadures. Va lliurar els
cavalls als seus companys perquè se'ls enduguessin a les naus.
