Era el segon mandat com a rector i, malgrat la seva coneguda austeritat, se’ns va demanar de substituir la vella moqueta del terra del seu gran despatx, plena de taques ja permanents, per un altre paviment tipus parquet, però amb la condició imposada, de que fos d’alguna matèria realment econòmica. Així, doncs, aprofitant unes vacances de Nadal, vam procedir a muntar un parquet sintètic, d’estratificats plàstics, de gran duresa i de baix preu. El nou terra, feia patxoca i tothom va quedar de moment content.

Així vam entrar en la primavera, i aviat ens va cridar el cap del Gabinet per explicar-nos que, darrerament, el Rector s’enrampava sota el marc de la porta, quan sortia del despatx i anava a veure la secretària. Vam pensar que, atès que el marc tenia un perímetre de xapa gruixuda metàl·lica, no hi hagués algun cablejat elèctric que derivés a la xapa… Però, res de res, no vam trobar cap indici.

Els dies posteriors, el problema es va agreujar, ja que el cap del Gabinet ens deia que el rector, quan havia de donar els papers dels seus escrits a la secretària, els hi tirava per no tocar-se, perquè quan no hi pensaven i ho feien, de tant en tant, s’enrampaven. Posteriorment, ja varen saltar totes les alarmes, quan ens van comunicar que es veien saltar les espurnes lluminoses d’una espècie d’arc voltaic quan el rector donava la mà per saludar al gerent. Calia trobar una solució immediata, ja que la situació era tant versemblant que correria aviat pel campus que entre el rector i el gerent saltaven les espurnes.

Un cop descartada la hipòtesi d’una fuita elèctrica, ens vam centrar en la possibilitat que la causa fos l’electricitat estàtica de l’ambient, propiciada per un terra d’estratificat plàstic, que aïlla les derivacions a terra. El motiu pel que li passava al rector, majoritàriament, és el que més costava d’entendre. Així que vam preguntar per la roba que portava el rector, per si utilitzava materials com la llana, els teixits acrílics, per com era la tapisseria del seu cotxe o la de la cadira del despatx. Fins i tot, vam fer proves amb un bidell molt baixet, que portava unes botes de sola de cautxú ben gruixuda, i amb el qual vam passar la tarda fent-lo entrant i sortint del despatx del rector, i fent-li tocar el marc metàl·lic de la porta, per comprovar si s’enrampava també. Fins el moment que es va atipar de tanta espurna i em va dir que ho toqués jo, si volia, que ell plegava.

Varen seguir les investigacions, fins que finalment vam trobar la causa i la solució. Resulta que de bon matí la senyora de la neteja passava la llarga mopa, fregava en sec el parquet, el ruixava amb un esprai dels que treu la pols i l’abrillantava. Llavors vam entendre el que passava, ja que la senyora de la neteja, amb tant fregament, carregava el terra plàstic d’electricitat estàtica, especialment els dies de poca humitat, i el rector en entrar en el despatx de bon matí s’enduia posada aquesta electricitat i es descarregava en tocar un ferro o tocant la gent. Va ser llavors que vam tenir present el que de petits fèiem quan atrapàvem paperets en fregar amb un bolígraf la mànega dels jerseis de llana.

Finalment, un cop canviat el sistema de neteja, va quedar tot arreglat.

efo