Posem-nos al curs 2010-11. L’equip de govern d’aleshores va decidir portar al Consell de Govern una proposta per deixar de fer la Festa Major. Massa despesa (època de retallades!), tot plegat per acabar en un botellón que molta gent del campus considerava i considera impropi d’un campus universitari. Altres equips ho havien intentat abans i havien fracassat, però es va considerar que la crisi econòmica seria un bon argument per deixar de fer, si més no, la part més alcohòlica de la festa.
El Consell va recolzar la proposta de l’equip i la Festa Major 2010 es va dissenyar per tenir només les activitats, diguem-ne, culturals. Però una part dels estudiants no s’ho va prendre gaire bé. Un sindicat d’estudiants va decidir fer una Festa Major pel seu compte. No hi va haver forma de fer-los canviar d’opinió. (Estaven ben organitzats: perquè us feu una idea, els estudiants organitzadors es van fer una assegurança de responsabilitat civil per estar coberts davant d’algun accident. Després direm que els estudiants no són emprenedors!)
Va arribar el dia de la Festa Major i els camions de les empreses d’Estrella Galícia van començar a arribar al campus. Els serveis tècnics de la universitat havien trucat a tots els proveïdors de cervesa de Catalunya per demanar que no vinguessin al campus, però no van trucar els d’Estrella Galícia, que aleshores estaven poc introduïts al mercat català i eren marginals. Els camions van venir directament, ho heu endevinat, de Galícia. Com deia aquell: “es el mercado, amigo”.
Les trucades als mossos per impedir la descàrrega dels centenars de barrils de cervesa no van tenir gaire efecte. Imagino el responsable de zona dels mossos tot pensant si fer cas d’una excitada gent de la UAB perquè uns camions estaven descarregant cervesa al campus. Per a un cos de seguretat professional, que es vulgui fer una festassa en un campus universitari segurament no apareix a la llista de situacions greus on cal intervenir, però ja se sap que nosaltres creiem que el més important que passa al mon és el que passa al campus. I aquest pensament és especialment intens pels habitants de l’edifici del rectorat.
El cas és que cap a la tarda la festa “il·legal” va començar. Encara recordo alguns dels grups que van tocar, contractats pels estudiants organitzadors. Tots tenien noms com ara Pus, Esput, Grano, Tumor. Si no recordo malament n’hi havia un que es deia Foruncle. Imagino que el fet que els components dels grups fossin majoritàriament adolescents devia de tenir alguna relació amb els noms dels grups. Tots sabem que per a un adolescent l’acne és un calvari. Si paraves l’orella, les lletres de les cançons guardaven una certa coherència amb el nom del grup, i, seguint les instruccions d’estil dels compiladors d’aquests recull d’anècdotes, m’és impossible de reproduir-les aquí. Per tal que l’improbable lector es faci una idea podem dir que contravenien tot l’ordenament jurídic comarcal, autonòmic, nacional i europeu. I pel que fa a la música, diguem-ne que calia molta generositat per qualificar-la com a tal.
Cap a la mitjanit, un grup de gent de la casa vam decidir fer una volta per la Festa Major. Un dels escenaris estava a la Plaça Cívica, plena de gent saltant. En arribar escoltem una tonada familiar: efectivament es tractava de “Els Segadors” però en versió tecno o més ben dit txumba-txumba. El DJ havia aconseguit fer de la rítmica més aviat ensopida i perdedora del himne català una mena de ska accelerat. Reconeguem que el noi, de cabell blavenc, s’ho havia currat. Cal reconèixer, també, sense treure mèrit al DJ, que l’audiència tampoc estava per gaires subtileses: quan portes la sang una barreja de sangria Don Simón de bric, cervesa i altres substàncies difícils d’identificar, qualsevol tonada sembla ballable.
El Campus era en aquell moment un camp de batalla amb potser 20.000 persones. Vist amb perspectiva no podem fer res més que somriure, però en aquell moment fins i tot els mossos d’esquadra de paisà que estaven als concerts s’ho miraven amb preocupació, malgrat estar acostumats a veure espectacles extrems. Recordo un individu que portava una motxilla com les d’ensulfatar plena de líquid. T’acostaves amb un got, el noi movia la bomba i, com si estigués posant sulfat a les tomaqueres, te l’omplia per un euro. La gent s’ho bevia i es posava contenta. Des d’aquell dia aconsello a tot pare i mare estalviar-se tota preocupació respecte l’alimentació dels fills quan són petits: no s’ho val, vist el que vindrà després.
Després de fer una volta, cap a les dues de la matinada, i veient que la festa era un magnífic botellón, el grup de gent vam tornar al rectorat on havíem decidit estar de guàrdia per si hi havia algun problema greu. Abans d’entrar al punt de guàrdia vam estar una estona a la porta del rectorat, petant la xerrada, tot lamentant que no caigués una bona tamborinada d’aigua per tal que la festa acabés el més aviat possible.
Si us hi heu fixat, a la porta del rectorat hi ha una petita columna que té un intèrfon. Si de nit o un dia de festa alguna persona vol entrar, ja que la porta és tancada, ha de trucar l’intèrfon i el cos de guàrdia surt a obrir prèvia identificació. Doncs bé, el grup que petàvem la xerrada vam observar amb curiositat un jove que venia en direcció al rectorat fent unes esses considerables. En arribar a l’alçada de la porta, el noi, que tot just es mantenia dret, va dir bona nit als presents i va treure amb dificultat de la jaqueta una T10; i tot dirigint-se a l’intèrfon, va intentar introduir-hi la targeta per algun forat. El noi, bastant afectat pels excessos de la festa, havia confós el rectorat amb l’estació. Potser devia pensar que nosaltres estàvem esperant algun tren, tot i que vies no se’n veuen al rectorat. Un company de seguretat el va agafar per les espatlles i el va posar en direcció a l’estació: “Veus aquell edifici? Doncs és allà l’estació!” “Gràcies”, va dir el noi.
Un bon noi, sens dubte: potser havia comés alguns excessos, d’acord, però estava disposat a pagar el bitllet de tornada a casa. I després parlaran de l’incivisme del jovent!
Deixa un comentari