Una llegenda pel Campus de la UAB
Discurs llegit -a manera de “divertimento”- en el transcurs d’una festa de comiat per jubilació a la nostra universitat. Conforma una aportació cap a la possibilitat de creació d’un llegendari comú en l’imaginari del nostra Campus, una incorporació imaginativa i lúdica en la vida acadèmica, i qui sap si, fins i tot, un punt d’inflexió des d’on podem ampliar les nostres vies per arribar a allò tan preuat per a una universitat com ho és el coneixement a través de la paradoxal via del llegendari. Perquè no cal desvalorar del tot aquest camí, si bé, sens dubte, pot dur-nos a més marrades. No oblidem però, que la felicitat humana és també un objectiu proper al coneixement. No en va, Cesare Pavese va recordar-nos magistralment que: “De poder, amb molt de gust ens n’hauríem estat de tanta mitologia. Però estem convençuts que el mite és un llenguatge, un mitjà d’expressió, és a dir, no pas res d’arbitrari, ans un viver de símbols al qual li pertoca, com a tots els llenguatges, una particular substància de significats que cap altre no podia donar”.
De la meva quotidiana i llarga presència per les sovint animades, però també solitàries, estances, màquies i boscos del recinte de la primera universitat de Campus, a mesura que diverses construccions hipnagògiques en la vall dita de Moronta -terreny inicial de la nostra institució- van anar prenen cos, vaig ser testimoni d’uns fets sorprenents i desconcertants. Perquè, ja en els primers mesos, intrigat i pacient, vaig anar anotant tot de fets singulars entorn d’estranys moviments i presències que s’anaven produint per les capçades dels arbres, les quals encara en gran mesura envoltaven els terrenys devastats per la construcció una mica faraònica, cal dir-ho, del primitiu recinte.
D’abril en abril, potser perquè l’instint primaveral sempre em domina, vaig veure i anotar certs fenòmens inquietants quan em disposava a seure a redós dels dolços paratges que envoltaven els edificis, tot per gaudir d’un espai de silenci i recolliment; o també, quan encara era permès de fer fontades i menjades de confraternització entre la gent que constituíem aquella jove família, entremig de la conversa sorollosa i plaent. I sempre, sempre, succeïa el mateix, quan més distret s’estava o bé quan hom s’hi endormiscava i brandava una alenada de silenci, sempre s’oïa, de cop i volta, una sort de refregaments i cruiximents en les fulles i en les branques superiors dels arbres com si algú s’hi desplacés invisible, amb peus lleugers, amb gran habilitat de branca en branca, i això, sobretot, en els espais de més notable desenvolupament arbori.
I en les calors dels juliols, any rere any, cap al tard, quan m’agradava de fer llargues circumnavegacions pels entorns més o menys feréstecs o enjardinats del nostre magnífic campus, vaig anar constatant, entre el pas rabent de llebres esmunyedisses i el cant sempre present de la merla, com es repetia, en diferents indrets, aquell trànsit, aquelles sobtades i injustificades fresses que no responien a cap moviment produït en els brancatges i el fullam per lleus o frugals vents d’efímera o perdurable presència.
En un dels meus passejos solitaris d’uns anys més tard – Ei! era diumenge, no penseu pas que havia fugit de la feina!- és quan vaig finalment poder esbrinar quin era l’origen d’aquell trànsit insospitat. Fou una experiència que no he pogut pas oblidar mai. El seu record em produeix encara frisança a tot el cos i em commou enormement.
Fou, exactament, en la retorta que fa el camí paral·lel al que empedrat travessa els jardins a l’anglesa que s’estenen entre els edificis B i C de la nostra universitat, i no dubto pas de dir-ne nostra, perquè és bo de fer-se nostres les coses on hi som, on hi vivim i hi transitem, si no volem que ens passi com aquell que tot esperant la seva vida, aquesta li anava passant pel costat. I el fet decisiu, el fet que va produir-se, fou que… quan, sense la més mínima explicació de la física natural, em foren etzibats a la cara dos petits branquillons talment com si algú -tot fent un alçaprem amb els dits- me les hagués volgut llançar.
De cop vaig restar quiet tot mirant els brancatges que espessos i en entortolligades formes tenia al damunt del cap, i per on s’hi escolaven poderoses escletxes de llum que m’encegaven gairebé totalment els ulls. No vaig pas veure a ningú, encegat com estava i alhora enlluernat, i una mica també, per la foscor que produïa l’atapeït brancatge dels roures altívols. Però just, quan, per l’indret d’on suposadament havien sorgit disparats els innocents projectils, si és que no m’errava, i una mica més cap a la dreta, gràcies a una revinguda llum que un lleu moviment en les branques superiors havia propiciat, amb gran esglai vaig veure unes llargues cames gronxant-se, unes cames fora de tota mida humana i amb uns peus també llarguíssims, amb una remor de fregadís de fulles, i un xeric d’ufanoses branques, que semblaven delir-se també, a l’igual que les portentoses cames, del moviment gronxador que no parava ni un moment.
Amb un calfred considerable que vaig sentir a l’esquena vaig restar mut i quiet durant una bona estona. Volia fugir i alhora volia esbrinar qui podia ser aquest ésser fantàstic. Els meus ulls poregosos van mirar més amunt on hi vaig veure tot el cos d’un home que llegia, fins el seu minúscul -potser per la distància- cap. L’home de llargues cames semblava que llegia en veu alta una frase, vaig parar bé l’orella i vaig sentir en un francès impecable el que deia. Frase que com embriagat vaig reconèixer i traduir mentalment al moment: …el poeta és semblant al rei de les altures, veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas; exiliat en terra i blanc de les censures, ses ales de gegant van destorbant-li el pas. Baudelaire dixit, vaig pensar.
Al veure’m extasiat mirant-li les cames i els peus, la part més desmesurada del seu cos i la que més es mostrava, l’home de les cames llargues que segurament malgrat haver-me etzibat a la cara els branquillons, per pura juguesca, no comptava pas de ser vist, va fer un estrany moviment i després d’una remor de fregadissa en unes branques de l’esquerra, seguidament va fer un gran salt cap amunt a una branca superior. Vaig veure aquelles musculoses cames, abans gronxant-se relaxadament, ara en acció. Ara, eren cames de cangur ferrenyes i veloces. Aleshores va produir-se un fet que hagués pogut tenir conseqüències fatals per a mi: el trencament d’una poderosa branca, que va caure tallant-me el pas just davant dels meus peus. Un gran soroll va fer volar un estol d’ocells, que sense jo saber-ho, eren allí, en l’indret on l’home de les llargues cames llegia en veu alta. Ràpidament més remors de fulles refregades, i al final com un gemec o com un petit somriure humà, fins que va desaparèixer i tot va restar de nou en un gran silenci, fins que va tornar la piuladissa d’ocells.
Esverat vaig anar corrents als meus despatxos de la biblioteca, ja que malgrat ser diumenge jo en disposava de les claus, on vaig anotar amb precisió tot el que havia vist i descobert de nou en el meu dietari i que explicava tantes i tantes coses. Perquè, finalment, havia descobert un gran misteri.
Certament, perquè allí dalt, entre les capçades dels arbres del Campus, hi habitava un home, un home estrany, però al capdavall un home, que tal vegada podia explicar tots els fenòmens i esdeveniments espuris que al llarg dels anys s’havien anat produint.
Però qui era aquell home? Un rodamon? Un estudiant sense diners per viure a la vila universitària tot just per aquells anys estrenada? Un PNN d’aquells anys? Un esperit lliure? Un poeta que vivia dels aires del cel? O més tocant de peus a terra un becari sense recursos fent treballs d’alçada sense cobrar? Un PAS de sou baix? Un professor associat que havia trobat aquesta via de comunicació aèria dins el campus per tal de poder atendre les múltiples hores de docència? I així, fer els desplaçaments amb menys temps? Un catedràtic que realment volia treballar de valent i no volia ser molestat? O ja posats a imaginar… “Una belle Dame sans merci”? El jardiner de Tagore? O Franz Schubert de retorn del seu viatge d’hivern? O més prosaic… i en temps convulsos, el ministre del ram amb els seus agents alfonsins espiant futurs elements díscols independentistes “avant la lettre”?
Aquell home de cames llargues havia estat aquella presència misteriosa de tants i tants anys fins al caire del 2000 en què el vaig descobrir. I quantes coses explicava ara aquesta descoberta! Com per exemple la desaparició recurrent, per períodes de temps curts i espaiats, de molts llibres que tan aviat eren o no a les prestatgeries de llibres de les biblioteques de la universitat i que havien portat molts de maldecaps i a creences esotèriques als sempre disposats i no pas indisposats bibliotecaris. Diuen que un d’ells creient-se testimoni d’estranys fets va fer-se, al cap del anys i d’una curta estada a l’Índia, un miracler.
En la seva permanent presència a sol i serena en el campus, i d’ençà que el vaig veure, vam anar establint una complicitat de llocs i finalment de converses, i va anar esdevenint per a mi i pels pocs que el coneixíem i el coneixem, una figura mítica i llegendària, que augurava i feia veure l’interès inamovible pel coneixement dins l’àmbit que li és propi : una institució d’alta formació, difusió i creació científica i cultural: Una universitat. Perquè, es clar, l’home en qüestió era una persona molt culta. Sí, sí, allò que entenem i tots diem que és ser un home savi.
I tanmateix, es veritat que ningú no l’havia vist mai caminar pels espais del nostre recinte universitari, ni que sabéssim de cap altra universitat o institució educativa. No va fer mai forrolla en cap dels espaiosos passadissos de la nostra universitat, no va assistir mai a cap aula, no visitava ni tenia cap despatx d’autoritat acadèmica. Resto sense saber encara com sense tocar el terra podia fer-se, amb tanta facilitat, amb els llibres de les biblioteques. Si hom li observava el seus mateixos peus es diria que feia temps que no havien trepitjat el sòl, i penjaven transmutats en una tendinosa extremitat, adaptada això sí, al grimpar llenyós de les branques, peus que eren precedits per una desmesurada cama que arrencava dels genolls i trencava totes les proporcions del personatge, en una clara conseqüència de l’efecte de la gravetat en els membres suspesos llargament, mentre llegia assegut, hores, hores i més hores…
Què el va empènyer a fer aquesta vida? Per què el nostre home va triar des de sembla ser el seu origen, el recinte de la nostra universitat? D’on li venia aquesta febre llegidora que l’emparentava amb els més il·lustres filòsofs, amb els més il·lustres matemàtics, amb els més il·lustres físics, el més il·lustres… I què li permetia de parlar amb ells de tu a tu? Per què aquest afany d’arribar al coneixement sense glòria ni reconeixements i/o títols oficials?
Però de fet, també, podríem preguntar-nos dins les nostres vides anodines, anònimes o vistents i cèlebres, què ens empeny a fer la nostra vida? A acumular reconeixements, honors i títols? A saber per saber, si això no respon necessàriament a cap necessitat i desig interior, a una profundíssima i veritable font interior?
El que és clar és que, d’ençà la seva decisió, moltes coses l’emparentaven amb aquell Cosimo Piovasco di Rondó, d’Italo Calvino, de Il barone rampante, que va viure, d’ençà la seva negativa a menjar un plat de cargols, cuinats per les gelosies i enveges d’una germana malèfica, sempre més entre les capçades dels arbres. D’altres, però, l’allunyen, ja que la seva pujada als arbres no fou un acte de rebel·lió, ans de gaudi interior, i de la constatació de les seves diferències amb el món. I el seu destí fou un sol conjunt d’arbres triats, els del campus de la UAB, el nostre Campus i la nostra universitat. No pas els llargs recorreguts de Cosimo Piovasco di Rondó.
Ah! I, malgrat la seva persistent, si bé discreta presència, poca gent l’ha vist. I tu lector, no l’has vist encara?
Si no l’heu vist, segurament, és que aneu massa enderiats, massa teledirigits, massa perseguint objectius i no deixeu que les coses que no cerqueu us puguin aparèixer. Cal, també, a la vida, a més de perseguir objectius, no perseguir-los. Sols així les hipòtesi que construïm en les nostres investigacions i que sospitosament sempre es confirmen quan anem enderiats, poden donar resultats sorprenents també per al coneixement. Aquest és un ensenyament que va revelar-me aquell home de les cames llargues, aquest que podríem anomenar lector impenitent.
Haig de dir que, d’ençà la nostra ja afermada amistat, no passa dia que no ens parlem discretament en algun recó d’alçada, la qual cosa m’obliga a pujar, malgrat la meva dificultosa capacitat de moure’m, pels altius i bells brancatges dels arbres de la Vall Moronta. No podia haver trobar un lloc més còmode per a viure? Amb poltrones, on coixins de plomes ens permetessin un patiment menor? Amb elegants tasses de te a l’anglesa, fumejants i que ens delitessin? Amb cortinatges d’encís que filtressin la llum per a descobrir bells miratges exteriors i interiors?
Us sorprendrà que us digui que ell és l’autèntic confessor, protector i confident de totes les ciències i les arts que es treballen i es discuteixen a l’Autònoma. En podria donar multitud d’exemples. Jo mateix l’he vist discutir amb diferents llenguatges i usos molt agosarats, des de dalt de la branca, fins i tot de física quàntica, amb… per exemple en David Jou i Mirabent, que com que és alt, no li cal enfilar-se dalt dels arbres, ni tampoc dissimular que hi parla, ja que el cap li queda amagat entre les primeres branques i li permet encobrir la seva relació. I si per ventura algú el sent parlar suposadament sol dins els arbres, com que és poeta, hom pensa que declama tot assajant els seus poemes. No oblidem pas que la poesia és sempre oralitat.
Ara que l’he anat coneixent més i més, el nostre home de les cames llargues, malgrat al que ocorre amb el costum, cada dia em sorprèn més pels seus pensaments i rars enfocaments. Per exemple, creu malgrat ser un fill de la Il·lustració i de tot el seu rebombori amb la raó, la deessa raó, com tots els fills d’aquesta casa, que el llenguatge de la mitologia és també un llenguatge vàlid per al coneixement. No és pas que sigui un esotèric. No, no, de cap manera. Com que s’ha fet ell sol d’alt l’espessor de les branques del nostres freixes, roures, pollancres altíssims, pins pinyoners… i com, el nostre arquitecte Gaudi, en no haver estudiat cap màster als EEUU, té una originalitat de pensament prou remarcable, i troba veritat tant en Sant Agustí -amb aquell estima i fes el que vulguis- com amb la veritat intranscendent de Descartes: Cogito ergo sum. Creu en les passions del goig com a fruits per al coneixement, així com amb les esberles del sofriment que ens porta la vida com a únic mitjà per arribar-hi. Creu allò de “fent i desfent aprèn l’aprenent” i és per això que en els arbres que habita hi té multitud de llibres amagats entre l’espessor de les branques, -per cert alguns d’ells amb el codi de barres de les biblioteques de la UAB i de la UPF-. Hi té prou eines i estris de mal classificar, plànols i dibuixos de mal triar, escultures de terracota, construccions irreals, i cabanes de pastor, una reproducció exacte del laberint de Creta, conjunts escenogràfics de mal aparellar, etc., etc., etc. Hi declama, sempre, amb una veu greu, o a voltes fent la veu aflautada de la merla, que “només allò que a través de la seducció i el sofriment ens passa pel moll de l’os, ens forneix i ens lleva el pa del forn”.
Només vol reconèixer l’entusiasme com a qualitat per endinsar-se en el coneixement de les coses, les relacions, les concatenacions en feed-back de tot, la naturalesa precisa, convulsa i turmentosa de l’esdevenir, etc. Ah! I fa seva aquella màxima que Plató fa dir en el Convit de què sols un exercit d’enamorats és invencible.
És per això que ell, lector impenitent però no voraç, no creu pas en el coneixement que arriba només per a la via de la simple lectura atenta, freda i objectiva que hom pot fer de les coses, no. Ell, des de la seva posició immòbil a partir d’un lloc, geogràficament reclosa en el lloc, des de fa ben bé molts anys, practica una extensa i intensa mobilitat interior. I és diu allò que el poeta Hölderlin va dir al principi del seu Hiperió, que… la resolució de les dissonàncies a l’interior d’un caràcter determinat no és tasca de la pura reflexió ni del simple lleure.
Ha llegit molt, sí, però no pas a la manera que hom ho pot entendre avui. Llegeix i repeteix quasi sempre les mateixes obres, aquesta és la paradoxa. El seu secret -segons confessions recents que m’ha fet aquesta mateixa primavera- ha estat en la tria: Totes les obres de la Bernat Metge, Sant Agustí, tot Llull, tot Shakespeare, tot J.V. Foix, tot Carner, tot T.S. Eliot, Baudelaire, Riba, Petrarca, tot Erasme, Leonardo, tot Kierkegaard, Camus, Freud, Ivan Illich, tot Sartre, Mascaró Fornés, tot J. S. Bach, tot Ravel, Satie, tot Pärt, dels quals en canta les partitures tot fent un joc de veus, amb els seus ressonants i els seus harmònics…
(…)
No té pas el mètode de l’aventurer, ans el del qui fita les coses fins a descobrir-les un bon dia com si no les hagués vist mai. Accepta el camí dels viatgers, i potser perquè ell en un altre moment també ho va ser, no revela pas que és ciutadà del món, ans ciutadà d’un lloc des del qual mira i comprèn el món.
(…)
Això sí, però, no li demaneu pas mai pel seu currículum. No us en podria mostrar cap. No en té, és clar, criat com ha estat a dalt dels arbres, però en aquesta avinentesa i per a no importunar-lo, ens caldrà recordar aquella anècdota que s’ha explicat de Pau Casals, quan li encarregaven la formació d’orquestres… “Els aspirants competien en sengles carteres amb gruixos considerables de paper en estampacions titulars i estimatives. Quan es presentaven al tribunal on hi havia Casals, el mestre els responia que guardessin tota aquella paperassa, sense ni tant sols ullar-la, tot seguit els deia molt seriosament:
-Si us plau, senyor…, prengui’s el temps que calgui, i quan vostè vulgui… Toqui! Simplement toqui!”
Cal, doncs, saber que a l’home de les cames llargues o el lector impenitent, només caldrà dir-li que toqui! Que simplement toqui!
Pot formar un bon complement als coneixement que la universitat imparteix. Seria el seu millor reconeixement.
I vet aquí el gat i el gos, que el conte aquí s’ha fos.
Salut i Bellesa, amigues i amics!!!
I fins sempre!!!
Deixa un comentari