Vaig estudiar Història a la UAB entre els anys 1982-1987. Jo vivia a Barcelona, a Hostafrancs, i l’estació de Sants era a prop de casa meva. Era clar que havia de pujar a l’Autònoma en tren, la Renfe (no els privilegiats Ferrocarrils Catalans), i això vaig haver de fer al llarg de 5 anys. Suposo que hi haurà milers d’anècdotes dels milers d’estudiants que fèiem l’itinerari en Renfe: saltar del tren per la banda de la via a l’estació de Cerdanyola (i així guanyar uns preciosos segons), pujar ràpidament l’avinguda que ens duia a la parada dels autobusos (sempre contemplant els colors diversos i curiosos del riu Ripoll, cada dia diferents), i barallar-se amb els companys per poder pujar a un d’aquells vells, tronats, i quasi entranyables autobusos de la Universitat. L’itinerari en autobús fins a les facultats és fa difícil d’explicar per algú que només ha conegut autobusos amb cinturons de seguretat i aire condicionat. Només dir que quan veig els trens de l’Índia, encara ara m’hi sento identificat. No puc ser original, perquè en això vaig ser tan poc original com milers d’altres estudiants que cada dia fèiem el mateix itinerari.
Només vull referir una petita anècdota que recordo molt bé. Crec que va ser l’hivern de l’any 1985 quan va haver-hi una bona nevada a Catalunya. Jo sortia d’hora aquell dia de la facultat i, abans que tot s’espatllés, vaig agafar el Bus i el tren a Cerdanyola allà a la 1. Tot semblava anar bé, fins arribar al túnel abans de l’estació de Sant Andreu. Al mig del túnel, el tren es va parar. Llums apagades, i una petita llum d’emergència. Evidentment, ningú va passar a donar cap explicació, i ens ho prenguérem amb bona voluntat. Les hores passaven, anàvem quasi tots mullats i sense dinar. Allà a les 8 de la tarda la cosa ja era insostenible i, tot i que en aquella època els trens de rodalies duien lavabos, la gent n’estava fins al capdamunt. Al final, la solidaritat va funcionar. Algú va obrir les portes d’emergència, i un viatger que duia una llanterna es va posar al davant. Tothom (excepte el revisor i el conductor) va baixar, i vam caminar pel túnel uns deu minuts, no gaire més. Estàvem tan cansats, gelats i enfadats, que més aviat ho recordo com un alliberament, com un moment divertit. Arribats a Sant Andreu, i davant la sorpresa d’alguns pobres treballadors de la Renfe que no ens esperaven, vam arribar a l’estació i poguérem agafar el Metro. Malauradament, però, a l’endemà em va tocar agafar el tren a Sants de nou… Vaig maleir la Renfe durant tots aquells anys, i encara ara evito al màxim agafar els seus trens. De fet, quan vaig començar a treballar l’any 1988 el primer que vaig fer va ser comprar-me una moto, i preferia (i prefereixo) mullar-me amb moto que agafar aquests trens. La vida, però, sempre té sorpreses: quan acabat els estudis l’any 1987, vaig anar a buscar el resguard del títol, em vaig deixar tota la documentació al tren. Ja ho donava tot per perdut, quan a l’estació de Cerdanyola va arribar un tren de baixada. El revisor duia els meus papers, i els va deixar a l’estació, on jo els esperava. Encara ara em fa ràbia haver de parlar bé d’aquell bon home….
Deixa un comentari