A ningú se li escapa que una de les coses més primordials a una biblioteca és l’ordre. Ara, quin ordre?. Relatiu, subjectiu o normatiu? Pel que fa l’ordenació de llibres, diríem el normatiu.
A la Biblioteca d’Humanitats hi ha una zona de literatura infantil, no perquè els estudiants cada dia semblin més criatures, sinó per donar suport a les titulacions de la Facultat de Ciències de l’Educació. Es una bona biblioteca, malgrat les retallades, és vistosa, acolorida, amb diferents formats i mesures, total, que fa goig i crida l’atenció.
Doncs un matí, una quantitat no menor d’estudiants no trobaven cap dels llibres tal i com els hi indicava el catàleg, i es van dirigir al taulell d’informació de la segona planta per manifestar la seva sorpresa davant d’uns prestatges que, paraules seves: “Hi passa alguna cosa, es veu com diferent”. La cosa i la diferència és que van aparèixer els llibres ordenats per colors i mides d’alçada: senzillament teníem una degradació dels vermells fins els roses, dels verds oliva fins els “pistatxo” etc… de 31 cm fins a menys de 18 etc… Feia molta patxoca, de veritat, era com per cridar a un fotògraf de revistes de decoració.
Com que es diu el pecat, però no el pecador només direm que va costar hores de tornar-ho tot al seu lloc. Hores de comentaris simpàtics, d’incredulitat i rabiosos també. Un cop fet i arreglat, aquella vistositat, aquella harmonia, aquell sentit de la perspectiva, aquella cara que fèiem els que ho varem veure es varen esvair. I la normalitat es va tornar a apoderar de les ordenacions canòniques i poc llampants.
Qui es podia haver sentit empès a fer una cosa així, sense que ningú li demanés? Un estudiant amb vocació de dissenyador, una senyora de fer feines vinguda d’un lloc remot, un professor emprenyat amb una ordenació que se li feia difícil d’entendre, o un bibliotecari fart de ser interí?
Deixa un comentari