Som a finals dels anys 70, a l’antiga Biblioteca de Lletres, l’antiga, la que estava on ara hi ha el bar, amb finestreta, dipòsit intern de llibres, butlletes de paper, catàleg de fitxes i calaixets, i un personal que feia quilòmetres diaris per anar a buscar els llibres pels usuaris, i moltes més coses que hem oblidat. Entre elles, per exemple, com era el procés de catalogació. Paraula que ho aclarirà, o no: ciclostil. Doncs bé, per tintar i fer les còpies d’unes fitxes, que portaven un forat a baix al centre per tal de ser arxivades en uns calaixets de fusta, fèiem servir el ciclostil, i un corrector específic per quan ens equivocàvem en picar a màquina la butlleta que es passaria pel ciclostil. Aquest corrector (algú pensarà amb el famós Tipp-ex) no era exactament així, era idèntic a un pinta ungles d’un rosa Barbie pujat i el format de l’ampolleta encara el feia més similar.

Per nosaltres era un objecte més de les nostres taules de treball, per tant, el teníem al costat dels bolis, els clips, la grapadora, etc… Hi va haver algú que, des de les alçades intel·lectuals que el caracteritzaven (perquè l’estatura no era tal), amb una merescuda fama com investigador i amb el càrrec de director del Servei de Biblioteques —per poc temps, ja que va ser un càrrec interí—, va etzibar-me sense contemplacions la frase que encapçala aquesta anècdota, tot assenyalant amb contundència l’objecte de la meva falta: “Senyoreta, aquí es ve a treballar”.

Amb el meu millor saber fer, no exempt de cert “ara veuràs…”, li vaig explicar, davant la mirada atònita de les meves companyes, per què feia servir jo aquella ampolleta. Ni una pestanya es va moure, ni una disculpa. Aquell dia aquella persona ja havia après alguna cosa nova, i segur que algun altre company es va estalviar una situació tan ridícula.

De totes maneres, després sempre vaig pensar que els anys 60 i 70 els ciclostils ens eren familiars a aquells que manifestàvem resistència al règim, i que sindicats, locals de barri i esglésies els custodiaven amb fruïció. Ell no n’havia vist mai cap?

Mercè Bausili