Havia de tornar-li un llibre. Vaig fer cap a Sant Cugat i em vaig presentar a casa seva a primera hora del matí, massa d’hora, cap a les vuit o així. Em va rebre amb bata, sense afaitar, els cabells esbullats, la mirada perduda i la veu encara rogallosa. Després de la sorpresa va dir: “Espera’t un moment, que m’higienitzo. Seu.” I se’n va anar cap a la dutxa, mentre jo seia en una butaca al costat d’una tauleta baixa. En un gran cendrer circular amb tot d’osques al voltant per a deixar-hi recolzada la cigarreta reposaven les burilles de la vigília endreçades d’acord amb un ordre estricte, quasi militar. Cap osca no era buida. Malgrat l’ordre que presidia aquell aplec de burilles, la inherent olor arrapadissa no se’m feia agradable, no fumador com soc.
Ens vam embrancar en una llarga conversa o en més d’una conversa a trossos: potser em confonc i barrejo records de més d’un dia. Vam sortir al carrer, potser cap al monestir. Quan vam passar vora el cinema va dir, girant el cap vers els cartells que anunciaven les pel·lícules del dia i les de pròxima aparició: “Cada vegada que passo per aquí i veig aquests cartells, més em reconforta no anar al cinema”.
Més tard em va dur a dinar a un restaurant pròxim a casa seva, vaig deduir que el coneixien. Vam estar molta estona xerrant, mentre ell es feia servir gots de ginebra que consumia l’un rere l’altre, fins que va poder emparar-se de l’ampolla de mans del cambrer i la va deixar damunt la taula, protegint-la. Recordo que en un moment determinat la conversa es va orientar cap a l’estructuralisme i les seves menes i autors. Tots dos sabíem que l’estructuralisme és un mètode d’anàlisi i no una filosofia —un mètode que havia fet el seu fet en lingüística. Però llavors no feia gaires anys que havia arribat a Barcelona, procedent de París, la seva aplicació a les ciències humanes i socials, i que s’havia posat de moda entre l’elit intel·lectual barcelonina, de la gauche divine a la intelligentsia editorial i universitària: s’hi van enjogassar. Hi va haver un cert enrenou local entre marxistes crítics i ferrenys, marxistes conversos o mestissos, historicistes convençuts o acomplexats, etc. Enmig de la conversa ens vam adonar que solíem coincidir en les valoracions dels autors, que coincidíem a considerar seriosos uns autors i indigestats uns altres. Parlo sempre de noms que comptaven en la palestra acadèmica internacional. I de les disciplines més diverses: lingüística, teoria literària, antropologia, mitologia, etc. Es va entusiasmar que coincidíssim a propòsit de Georges Dumézil, estructuralista o no. Llavors jo n’havia llegit part de l’obra, però desconeixia les connotacions polítiques amb què potser la intel·lectualitat francesa se’l mirava (em fa la impressió que aquest aspecte, a més de la solidesa professional com a mitòleg indoeuropeista i estudiós de llengües caucàsiques, podia fer-li el personatge més atraient encara. La conversa va continuar per aquests viaranys i d’altres, la tarda havia caigut sobre Sant Cugat i la llum natural anava visiblement de baixa. La veu se li travava —tothom sabia que la claredat de l’elocució de Ferrater minvava en el transcurs del dia. Continuàvem asseguts a taula, al restaurant. Per bé que jo estava assegut de cara al carrer i ell de cara a l’establiment, jo intuïa que potser el personal començava a intranquil·litzar-se. Fins que, inevitablement, l’home se’ns va acostar i vaig percebre la seva presència pròxima al darrere. No sé si va fer cap gest o ganyota al meu interlocutor. De sobte, abans que ningú no digués res, Ferrater es va alçar tan dret com era i, tot gesticulant amb els braços en adreçar-se al cambrer o al maître, va començar un atac verbal —la millor defensa, diuen—: “Jo em dutxo cada dia…! Aquest senyor —assenyalant-me— es dutxa cada dia…!” —va dir contundent i hipotètic. Potser em va desconcertar més a mi que no al cambrer o al maître, el qual devia haver-se’ns acostat no solament per dir-nos amb més presumpte que presumible —si filem molt prim— amabilitat que ja era hora que abandonéssim l’establiment, sinó potser per posar límits taxatius a l’afició espirituosa del meu interlocutor. O per posar-nos al carrer ras i curt. Al capdavall vam acabar-hi —raonablement—, al carrer. Va fer cap a casa amb enteresa i ens vam acomiadar. No vaig gosar demanar-li si, allò dels nostres hàbits higiènics, algú ho havia posat en dubte ni per qui havia tingut notícia dels meus o si era una catxa.
Deixa un comentari