Dijous 16 d’octubre de 1986
Érem a la classe de psicologia clínica i el Dr. Adolf Tobeña explicava que “els patrons de conducta s’adquireixen per imitació, de pares a fills…” No calia pas que ens ho digués: els estudiants de segon de Medicina ja estàvem ben preparats per imitar “allò” que havíem “après” un any abans.
Acabades les classes d’aquell dia, ens acomiadàvem amb un fals “fins demà”. Bé prou que sabíem que aquella tarda ens tornaríem a veure allà mateix, per repetir de nou “allò” de cada any, una vella tradició. Sí, com sempre, el Dr. Josep M. Domènech, catedràtic d’Anatomia, impartia les primeres lliçons d’embriologia a tots els alumnes de primer (tres grups) aplegats en una única aula, la M2-002, l’aula més gran de la facultat, però que només tenia una sortida. I, també com sempre, en un dia d’aquestes classes, a fora de l’aula s’hi congregaven tot d’alumnes de segon que seguint la tradició…
Però aquell any la tradició no seria igual. A fora de l’aula, hi havia més alumnes que mai, els quals havien arribat més d’hora que mai i tenien més ganes que mai de… I, a dins, els companys de primer sentien el brogit i, neguitosos, intuïen el que els passaria… Sense finalitzar la classe, el Dr. Domènech sortia sobtadament de l’aula, i això era el senyal inequívoc per iniciar l’”acció”. Els de segon van irrompre a dins l’aula i, enfilats a la tarima, “disparaven” sense mesura ous i farina. Parapetats als bancs i a les cortines, els alumnes novells es protegien com podien d’una “pluja torrencial”.
Alguns companys, embriacs d’ous i farina, no tenien aturador. Aquell any la novatada estava descontrolant-se. Les municions no s’acabaven mai: d’ous n’hi havia un munt, ja que havíem aprofitat la gran oferta d’ous de la granja d’un company que, a més, ens els va portar en una furgoneta… Els companys de primer, no veient la fi a d’aquesta escomesa, i ja bruts de cap a peus, optaren per anar sortint, a poc a poc, sense saber que, a la sortida de l’aula, encara els esperava el “passadís d’honor”…
Finalitzat l’atac, l’espectacle era dantesc: el terra de l’aula, els bancs, les cortines, les parets, tot estava ben empastifat d’ou i farina. Els lavabos, col·lapsats: era tan difícil desempallegar-se d’aquella barreja tan fastigosa! A fora, fent cua a la cabina telefònica, tot d’estudiants trucant als pares perquè els vinguessin a buscar: certament, no estaven en condicions d’agafar el tren… Allò havia estat d’una magnitud molt superior al que havíem patit nosaltres l’any anterior!
Entre els companys de segon s’havia acordat que en finalitzar l’”acció” ens quedaríem a netejar l’aula. Però, desolats, no sabíem ni per on començar. Molts companys, veient el panorama, van optar per tocar el dos, tot al·legant que ells no havien pogut gaudir de la novatada perquè s’havia començat abans d’hora… Els qui ens vam quedar a netejar fèiem el que podíem però ens vèiem impotents per deixar-ho igual que abans…
Divendres 17 d’octubre de 1986
Admetem-ho obertament: la broma s’havia descontrolat totalment… Però, a més, ens havíem perjudicat nosaltres mateixos perquè l’aula on s’havia perpetrat l’”acció” era justament la mateixa que utilitzàvem al matí un dels dos grups de segon. L’endemà, de nou a classe, als de segon se’ns feia evident —a la vista i sobretot a l’olfacte— les seqüeles d’aquell diluvi “d’ous i farina”. I aquell mateix dia es va començar a gestar, entre diferents companys, la necessitat d’expiar d’alguna forma el dany causat als companys de primer, però també a l’aula i a nosaltres mateixos: “sí, pintaríem la classe!”.
Novembre-desembre de 1986
Vam obrir una llista per veure qui s’apuntava a pintar l’aula i, de seguida, vam aconseguir molts voluntaris, bàsicament del grup de segon que la utilitzava. Però, alhora, calia obtenir els recursos i els permisos necessaris, i és aquí on uns joves inexperts vam haver de recórrer una gimcana burocràtica inimaginable per a nosaltres… El responsable dels bidells de la facultat, el Sr. Checa, ens va assessorar sobre quins eren els fils que havíem de moure. Vam contactar amb Insema SA, empresa amb qui la UAB tenia el contracte de manteniment perquè ens fes un pressupost del cost que suposaria el material per pintar aquella sala, amb el suport logístic d’un pintor. D’altra banda, amb la Dra. Rosa Rosell, coordinadora del nostre curs, vam redactar una instància al degà de la Facultat a fi de mantenir-hi una reunió. I a les acaballes de novembre aconseguíem trobar-nos amb el Dr. Jaume Guàrdia, eminent catedràtic de Medicina Interna de l’Hospital de Vall d’Hebron i degà de la Facultat en aquell moment. Encara recordo la cara d’astorament, enuig i desconcert, tot alhora, quan va sentir la nostra proposta i li vam presentar el pressupost perquè el costegés… la universitat! Primer ens va dir: “El que s’havia d’haver fet és expedientar tots els de la bretolada i fer-los pagar una multa com Déu mana…”. Per sort, la Dra. Rosell, també present a la reunió, va intercedir i li va fer veure el vessant positiu d’una iniciativa com aquella. Finalment, el doctor va accedir i va redactar una carta d’autorització, que ens permetia poder-nos adreçar al vicerectorat. I ja a l’edifici del rectorat, recordo el somriure mal dissimulat de la persona a qui vam donar la carta del nostre degà amb el pressupost i li vam explicar el que sol·licitàvem. Però, finalment, a mitjan desembre aconseguíem l’aprovació del pressupost per part del vicerectorat. Ara ja només quedava concretar el dia i els detalls organitzatius pertinents per a la “pintada reparadora”. Però venien festes de Nadal i després exàmens… La pintura, doncs, hauria d’esperar.
Gener de 1987
Van caldre trucades i més trucades, i moltes visites als locals d’Insema (situats sota la facultat de ciències) per aconseguir un pintor i lligar dia i hora. Per altra banda, també calia “negociar” amb els professors d’anatomia, de fisiologia, de psicologia i d’histologia, l’anul·lació de les quatre hores de classe del matí. Solidaris amb la “noble” causa, tots van acceptar anul·lar o recuperar la seva classe un altre dia. No es pot negar que tenien encara més ganes que nosaltres de veure de nou l’aula com cal.
Dimecres 28 de gener de 1987
I a la fi va arribar el dia. Hi érem tots d’alumnes (“pintors per un dia”) equipats amb les nostres bates blanques i esperant el professor pintor que arribava també amb furgoneta. Va ser una experiència inoblidable, un magnífic treball en equip, perfectament coordinats pel pintor a qui li feia molta gràcia tenir tot de pintores jovenetes com a companyes. Potser no va quedar prou ben pintada, però n’estàvem orgullosos i, sobretot, ens va fer desaparèixer el remordiment que arrossegàvem des de l’octubre. També el Dr. Domènech va respirar alleugerit, en veure com el dany quedava reparat, i ens va felicitar. Una felicitació que, per cert, encara no sé si considerar merescuda o immerescuda…
Deixa un comentari