Les biblioteques universitàries tenen uns usuaris segurs: els professors. No tots, malauradament, però alguns sí que ho són. Ells i elles poden ser assidus o esporàdics. Els primers, a part de necessitar les biblioteques, els llibres, les revistes, etc…, també necessiten els bibliotecaris, amb els quals normalment hi tenen una relació cordial, perquè coneixen la feina que fan i, com ells, patiran, i celebraran, la multitud de canvis pels quals passarà la biblioteca al llarg de la seva vida acadèmica.

En canvi, aquells que no necessiten les biblioteques de forma permanent i rigorosa, no gaires, poden incórrer en errors que un dia esdevenen insuportables per a qui els pateix. Saberuts i viatjats, alguns d’aquests docents estan immersos en el seu propi món i sembla que la resta hem vingut per servir-los, especialment quan a ells els sorgeix una necessitat imperiosa, i creuen que quan entren s’han d’aturar màquines.

Avui, el volum de les diferents tasques que es fan en una biblioteca no són tan visibles com quan la informàtica no havia arribat, i sovint les feines les podíem definir com artesanals. Un exemple era la quantitat de butlletes de préstec que s’esperaven als taulells, pendents que els seus lectors tornessin el llibre un cop llegit. A les biblioteques grans això era evident, n’hi havia uns quants metres lineals.

Som-hi! Hi havia una professora que ens visitava molt de tant en tant, i que sempre ens comunicava amb gran displicència, no exempta de mala educació, que a fora sempre ho feien millor. Els americans, els britànics, tu diràs!. En realitat el que li passava és que venia molt de tant en tant i no havia aconseguit conèixer la disposició dels llibres que a ella li interessaven, ni retenir la forma com s’ordenaven, però a l’estranger ho trobava tot, i de seguida. Ella deuria enyorar els temps en què els llibres te’ls anaven a buscar als gèlids i polsosos magatzems. Això es repetia, per sort, esporàdicament, però sempre en tot i per a tot hi havia pegues i retrets.

Un dia desprès de l’arenga que ens va fer als despatxos —sempre entrava als despatxos, com si fos un pànzer a l’atac—, amablement la vam acompanyar al taulell de préstec i li vam ensenyar la corrua de butlletes de préstec, ordenades per rigorós ordre alfabètic del nom del lector, dins d’uns fitxers que formaven com vagons d’un tren de joguina. I li va etzibar: “Doncs tots aquests ho troben tot, i regularment”.

I aquí ho acabaré. Crec que no la vaig veure més, segurament va preferir anar a biblioteques més llunyanes, on l’estora vermella es rendia al seu pas i amb una caiguda de pestanyes els llibres arribaven a les seves mans.

Hipàtia