Facultat de Filosofia i Lletres (1985)
Encara recordo la primera persona que vaig atendre quan vaig fer el meu primer dia de finestreta a la Gestió acadèmica de la Facultat de Filosofia i Lletres al setembre de 1985. Era una alumna que volia cursar estudis de Filologia Francesa, però havia fet cinquè curs de Medicina i no volia acabar els estudis, a falta de cursar el seu darrer any. Li vaig preguntar per què no finalitzava els estudis de Medicina i desprès iniciava els de Filologia Francesa, i em va dir que no podia més, que va cursar Medicina fins aquell moment per tal de seguir la tradició familiar, però que no volia continuar. La veritat és que em va sorprendre, ja que fer cinc cursos de Medicina i llançar la tovallola a falta de fer el darrer curs devia haver estat molt dur per a ella. I jo encara li havia recomanat acabar i després iniciar Filologia Francesa…
Facultat de Dret (1987)
A la Gestió acadèmica de la Facultat de Dret vaig viure diverses anècdotes. El juliol d’aquell any havia finalitzat el meu servei militar i durant el procés de matrícula del curs 1987-1988 (mes de setembre) vaig viure un parell de situacions curioses. Es va presentar un senyor que volia demanar el trasllat d’una matrícula viva (ja que la seva filla s’havia matriculat ja a la Facultat) i, mentre el senyor m’explicava això, va treure la seva cartera i va mostrar la seva identificació com a tinent de la Guardia Civil. Jo li vaig dir que no calia que s’identifiqués, però ell insistia que calia fer-ho, argumentant que el trasllat de la seva filla estava motivat per un canvi del seu destí professional. Una altra experiència de caire militar va ser quan, al cap d’uns dies, dins del període de matriculació es va presentar una persona d’uns cinquanta anys que, només apropar-se a la finestreta, va dir “soc capità de farmàcia i vinc a matricular al meu fill”. Jo vaig pensar, em podria quadrar i dir-li, “a sus órdenes mi capitán!” Evidentment, no ho vaig fer, però pensava que no calia revelar la seva graduació. En el cas del trasllat de matrícula viva sí que es cert que només es podia fer amb supòsits argumentats, com era el cas de la filla del tinent de la Guardia Civil, però en el cas del capità de farmàcia…
Una altra anècdota va tenir lloc un matí. Ve a la Gestió acadèmica un company, que malauradament ja no és entre nosaltres, i em diu “José, has esmorzat aquest matí?” Jo li dic, que sí, com sempre, i em diu, que una estudiant s’ha quedat tancada al lavabo i no pot sortir. Anem els dos cap allà i intentem obrir la porta i no podem. Decidim que jo saltaria per la part de dalt de la porta per tal de mirar si des de dintre es podria obrir o no la porta. Tot això acompanyats per altres estudiants, amigues de la que estava tancada, ja que estaven a punt d’entrar a un examen. En veure que no es pot obrir la porta, passem un tamboret per dalt i faig que la noia hi pugi i que, des d’allà, s’enfili a la porta per tal de sortir amb un salt. La noia salta cap a fora i, una vegada fora, ens comenta que té un examen i, com que no sap si arriba tard, ens demana si li podríem explicar al professor el motiu del retard, per tal de que la deixi examinar-se, ja que si ho explica ella probablement no la creuria.
Un altre matí ve a la Gestió Acadèmica una professora (que havia estat Vicerectora), i em comenta que té un problema amb un alumne. El problema era que l’alumne li havia insinuat que si no aprovava la seva assignatura faria una bestiesa i la professora, tota amoïnada, no sabia què fer: aprovar l’alumne per la cara no li semblava ètic i si tornava a suspendre no volia tenir sobre la seva consciència el que pogués fer l’alumne. Jo li vaig recomanar que li proposés, per exemple, que li lliurés un treball sobre un tema concret o, en el seu defecte, examinar-lo per temes, per tal que ella estigués una mica tranquil·la davant d’aquest fet.
Un altre dia, mentre era a la finestreta amb un alumne (d’aquests que tenen tot matrícula d’honor), em comenta que un professor li havia suspès una assignatura i que, a l’hora de reclamar, el seu examen no va aparèixer i volia saber què es podia fer en un cas així. No va ser l’única cosa rara que vaig veure relacionada amb aquesta assignatura: el setembre de 1987, quan em vaig incorporar a la Gestió Acadèmica, just al moment de les matrícules, una alumna va quedar sorpresa quan va aparèixer al seu imprès de matrícula una assignatura (a la qual ella no s’havia presentat) que, per art de màgia, el professor, segurament per error, li va aprovar!
També recordo els alumnes de primer de Dret que venien a la Gestió Acadèmica a deixar-nos els radiocassets dels seus cotxes. Un d’aquests alumnes va arribar a tenir un càrrec important a la Generalitat de Catalunya.
Unitat de Seguretat Social. Gener i febrer de 1989 i (suposem) juny de 1990
Un professor que acabava de guanyar la seva titularitat es presenta a la Unitat de Seguretat Social per recollir el seu document d’assistència sanitària de Muface. En lliurar-li i veure el seu nom en castellà es va indignar, disconforme perquè no s’havia posat en català. Jo, de manera correcta i educada, vaig parar el xàfec com vaig poder, ja que va arribar a dir (amb perdó de l’expressió) que la universitat era una casa de barrets i el rector la seva mestressa. (Ups!) En veure el seu estat, la meva companya va decidir atendre’l. Però la vida et sorprèn, tal com veurem.
Es presenta un dia a la Unitat de Nòmines un professor que diu que, fins ara, no ha cobrat el complement corresponent. Jo reviso les dades de pagament de la nòmina d’aquell mes i li dic que no li consta el pagament per aquell mes. Ell em pregunta que quantes persones treballen a la UAB i jo li indico un nombre de treballadors, i llavors em pregunta si els conec a tots. Jo evidentment, li responc que no a tots, però que a ell sí, malgrat que no m’ha facilitat el seu nom ni jo li vaig preguntar (no em calia), i a continuació aprofito per recordar-li la seva explosió d’ira i el comportament desafortunat d’un any abans.
Llavors, la seva pregunta va ser únicament, que quan cobraria (ja que suposo que va pensar que “con la Iglesia, ahora sí, que hemos topado”), diria que tot avergonyit pel seu comportament d’aquell dia, pensant, “ara vés a saber quan cobraré!” Jo li vaig dir que en el moment que tinguéssim la confirmació del seu nomenament.
Escola de Mestres de Sant Cugat, abans de ser Facultat de Ciències de l’Educació (1993)
En el moment de la matrícula, que en aquella època es feia amb l’alumne davant teu, i tu introduïes i revisaves les dades de l’imprès de matrícula que ell havia complimentat, pel que fa a la nacionalitat només hi figurava 1) Espanyol i 2) Estranger. Recordo que un alumne havia afegit a mà, 3) Català. Clar, jo en veure això li vaig dir, “mira, el programa a data d’avui només ens reconeix, o 1) Espanyol o 2) Estranger, no tinc com a opció afegir cap camp més, per tant, tu em diràs, què vols que posi, un 1 o un 2, però sense indicar aquesta informació no puc tirar endavant amb la teva matrícula”. Finalment, es va decantar pel número 1.
Un cop una estudiant, en matricular-se, em va preguntar-me què volia dir l’expressió “Autoritza la difusió de l’adreça per a assumptes de fora de la UAB”. Jo, per fer-li una broma, li vaig dir que si deia que sí qualsevol dels seus companys podria contactar amb ella, per exemple, per convidar-la per anar plegats al cine. Ella, tota seria em va dir “els meus companys, no, però si tu vols, si”. Clar, jo, evidentment, ho vaig dir per fer broma, i no m’esperava una resposta així, amb la qual cosa li vaig respondre, que no podia acceptar la seva proposta perquè teníem prohibit quedar amb l’alumnat (i mira que la noia era molt agradable, divertida i guapa!).
Dins del procés de matrícula, com funcionaven al mateix temps diverses finestretes i es formava un bon guirigall amb les converses dels que esperàvem, un dia vam decidir que els pares que acompanyaven als alumnes no s’aproparien a la finestreta. En aquell moment s’acosten un pare i un noi jove, i li dic al senyor: “disculpi, només es podrà quedar el seu fill, que serà el que es matriculi, si no li fa res esperar fora”. I el senyor tot correcte, em diu: “no si qui es matricularà seré jo!”.
Un altre dia, dins del procés de matrícula, li pregunto a un estudiant quina es la seva via d’accés, i ell comença a explicar-me “bé, vinc amb el cotxe fins a l’avinguda Meridiana i des d’allà ja agafo l’autopista fins arribar al Campus”. I jo “no, perdona, no m’has entès, jo em referia a quina era la teva via d’accés a la universitat: PAU, FP, etc.”.
Pels que hem passat molts anys de la nostra trajectòria professional a les gestions acadèmiques, sempre hem topat amb alumnes molt curiosos i especials, i ara us explicaré una anècdota molt estranya. Atenc un alumne a la finestreta, resolc les seves qüestions i, una vegada resoltes, les torna a formular de nou, i jo les torno a resoldre. Quan ja no queda ningú per atendre, marxo un moment al lavabo i, estant allà, entra també l’alumne i em diu: “aprofitant que et veig, voldria fer-te una pregunta…”. Clar, jo li dic, “mira, disculpa, he vingut a pixar, deixa’m fer, torna a anar a la Gestió Acadèmica i quan hi arribi, si vols que sigui jo qui respongui les teves preguntes, ja ho faré. (“Vamos que no podía ni hacer un pis tranquilo!)
Un dijous a la nit, estant amb uns amics en un local de Barcelona (El café de las artes), veig que un grup de noies ens mira i remira; clar, jo, en veure-les, vaig reconèixer una cara i no sabia de què… M’apropo al grup i, només d’acostar-m’hi, una em diu “quina vergonya, el secretari…” Ep!, era una alumna del centre, i, clar, jo li vaig dir que fora del meu horari laboral també tenia una vida privada, que implicava sortir amb els meus amics, entre d’altres coses, com estudiar, anar al gimnàs, etc. Es va sentir tan avergonyida que em va dir que tenia una sèrie de qüestions per resoldre, però que no tornaria a passar per la Gestió Acadèmica. Jo vaig pensar que ho deia en broma, però en veure que van passar els dies i que no venia a la Gestió Acadèmica, vaig trucar a casa seva, explicant al meu interlocutor (que va resultar ser el seu pare) que havíem coincidit i que tenia unes dubtes però que no havia passat per resoldre-les. Quan li vaig qui era, el seu pare, em diu, “ah, sí, el secretari que va veure prenent unes copes amb els seus amics!” Finalment, l’estudiant va passar per la Gestió Acadèmica.
Facultat de Traducció i Interpretació (any 1998)
Us podeu imaginar anècdotes molt curioses amb un ventall d’alumnes de tot arreu en aquest centre. Una d’elles: contacta amb mi una persona des d’Itàlia per tal de demanar informació sobre la convalidació d’estudis estrangers, amb el nom d’Andrea. Jo li dono la informació i la persona finalment és acceptada per aquesta via. Arriba un dia a la Gestió Acadèmica un noi amb barba i demana per mi, dient que vol donar-me les gràcies per les meves gestions i el meu ajut en la tramitació de la seva convalidació. En preguntar-li el nom, em diu Andrea d’Itàlia, i jo quedo sorprès, ja que pensava que a l’Andrea que havia assessorat era una noia! En aquesta facultat, però, vam tenir una estudiant estrangera (d’uns trenta anys) que era mare, i que portava a classe la seva petita amb el cotxet, ja que no tenia a ningú que la pogués cuidar, mentre ella estudiava!
En una celebració a la facultat, per tal de donar la benvinguda als alumnes d’intercanvi estrangers, estant en companyia d’una professora de japonès (japonesa ella) i alumnes japoneses, en el moment de brindar, jo vaig dir el típic “xin-xin” nostre… Les alumnes japoneses em van mirar i van quedar com sorpreses; jo no entenia per què i li vaig preguntar a la professora, la qual em va dir que la nostra expressió “xin-xin” tenia un altre significat al seu país. Aneu a saber què podia voler dir en japonès?
Trobant-me a l’antiga Gestió Acadèmica, als espais que avui dia ocupa el Servei de Llengües, un dia algú havia deixat al costat de finestreta un bitllet de 10.000 pessetes, que era de propaganda, però que semblava autèntic. Un alumne s’apropa a preguntar i, al cap d’una estona, quan marxava ens diu “ostres, un bitllet”; ens mira, el mirem, i no sap si agafar-lo o no agafar-lo. Nosaltres diem que no en sabem res, no tenim ni idea de qui podia ser el bitllet, i diem “no sé, tu mateix…” L’estudiant, finalment, va marxar deixant allà el bitllet. Això demostra que encara en aquell moment quedava gent honrada! Després vam retirar el bitllet, per evitar situacions com aquella.
Deixa un comentari