Jo vaig començar a treballar el setembre de 1969 a la Secretaria de la Facultat de Ciències ubicada a la Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau com a auxiliar administrativa. Els Serveis centrals de la Universitat (Rectorat, nòmines, etc.) eren al carrer Egipcíaques.Doncs bé, l’últim dia de mes plegàvem una mica abans per anar fins el carrer Egipcíaques a cobrar la nostra nòmina que ens pagaven en metàl·lic, dins d’un sobre marró. El meu primer sou van ser 7500 pessetes (és a dir, 45€ avui).
La meva primera màquina d’escriure era una IBM amb capçal esfèric, capçal que havíem de canviar en funció del tipus de lletra utilitzat (o altres signes d’escriptura, com signes matemàtics). Jo que soc aficionada a les sèries televisives vaig veure que a la sèrie Mad Men, ambientada als anys 60-70, sortien les mateixes màquines d’escriure que nosaltres utilitzàvem en aquella època. En aquella època eren les màquines d’escriure més sofisticades que existien.
Totes les llistes de classe, actes, ets, és feien, evidentment, a màquina amb paper carbó per tenir diverses còpies, ja que no hi havia cap fotocopiadora. De fet, no recordo exactament quan vam tenir la primera màquina de fotocòpies a la Facultat, però ja portàvem un temps al Campus (recordo que era una Rank Xerox). El fet de fer les llistes manualment feia que ens sabéssim tots els noms dels alumnes de memòria, de tants cops que les repetíem al llarg d’un curs acadèmic. Encara recordo alguns noms que m’han quedat gravats a la memòria i ja han passat 49 anys. Sort que el primer any tant sols hi havia uns 250 alumnes matriculats, aproximadament.
Tots els exàmens també es mecanografiaven a la Secretaria i les còpies es feien amb una màquina de ciclostil. El dia que tocava fer còpies d’exàmens ens tacàvem de tinta fins dalt, ja que era un sistema molt rudimentari. El clixé era d’un paper especial que es foradava al picar la lletra. Si t’equivocaves havies de rectificar aplicant una mena d’esmalt d’ungles, esperar que s’assequés i tornar a picar la lletra. Desprès, aquest clixé es posava a la màquina ciclostil. La tinta passava a través dels forats de cada un dels caràcters i d’aquí als fulls. No cal dir que, habitualment, els fulls quedaven amb taques de tinta, i esborralls. Nosaltres dúiem bates i guants de plàstic. Les bates quedaven totes tacades, com es pot imaginar, i nosaltres també. Avui ens sembla impossible poder treballar amb aquests mitjans però era el que hi havia.
Quan estàvem a la casa de Convalescència, els laboratoris de la Facultat de Ciències on es feien les pràctiques dels alumnes es trobaven a la planta baixa, i no era estrany trobar-se algun cop amb algun ratolí blanc corrent pels passadissos o el hall. De fet, jo un cop me’n vaig endur un a casa, perquè un cop es treien per fer pràctiques ja no es podien tornar i s’havien de sacrificar.
Quan ja una part de l’edifici de la Facultat de Ciències estava construït ens vam traslladar al Campus de Bellaterra. La Universitat va habilitar un autobús per els treballadors. Aquest autobús sortia de la Plaça Urquinaona a les 8 del matí i anava recollint gent en diverses parades, al llarg del seu recorregut. En aquell autobús anàvem tan personal de l’administració i serveis com docents. En aquell moment seríem, més o menys, una trentena de persones les que utilitzàvem diàriament aquest mitjà de transport que facilitava la UAB. A les 5 de la tarda un altre bus que sortia de l’eix central ens duia fins a Barcelona fent el mateix recorregut, a la inversa.
A l’inici de la nostra arribada al Campus tan sols hi havia una part molt petita de l’actual edifici de la Facultat de Ciències. A l’inici, l’administració de la Facultat estava ubicada a l’actual torre de Matemàtiques i a mesura que anaven prosperant les obres ens anàvem canviant de lloc fins a ubicar-nos a la zona on es troba actualment la Gestió Acadèmica i el Deganat. A l’entrada principal de la Facultat, on actualment es troba una de les Consergeries, hi havia la impremta de la UAB.
L’edifici que durant molts anys va ser la seu de la guarderia Gespa era la caseta on es canviaven i guardaven les eines els treballadors de l’empresa constructora.
A l’inici no existia cap carretera que unís el Campus amb Cerdanyola del Vallés. Tan sols un camí de carro a través de vinyes i camps conreats. Com que en aquella època eren freqüents els bancs de boira a Cerdanyola i rodalia, molt sovint sorties del camí i anaves a parar amb el cotxe contra les vinyes. El trajecte més utilitzat era anar fins el poble de Bellaterra i des d’allà al Campus. De fet, el que ara és tan sols un pas de vianants que passa sota les vies dels Ferrocarrils Catalans era una carretera per vehicles, que havien de travessar les vies del tren.
L’autovia B30 no existia i es podia anar caminant, a través d’un bosquet i un rierol, al castell de Cerdanyola. De fet, sovint fèiem en aquelles contrades un pícnic a l’hora de dinar.
A través de tot l’eix central, passant pels pàrquings de la Plaça Cívica, de la Facultat d’Econòmiques i de la Facultat de Ciències, hi havia una riera amb un cabal d’aigua considerable i on hi havia granotes i molta vegetació autòctona.
Des de la creació de la Facultat de Ciències (1969) i durant els primers anys de la dècada dels anys 70, tot el personal administratiu de la Facultat estava ubicat a la Secretaria. No existia ni la Gestió Econòmica, ni la Biblioteca, ni les secretàries de departament, ni la secretària del Degà. Per tant, qualsevol feina administrativa era feta pel personal de la secretaria i, a banda de les tasques pròpies d’una gestió acadèmica, es feien les comandes de tot tipus de material o el registre de llibres que custodiava el professorat dels diferents departaments. Les fitxes dels llibres que arribaven a la Facultat es feien i es guardaven a la Secretaria, fins que es va crear la Biblioteca de la Facultat. Recordo aquells fitxers de fusta amb diversos calaixets on s’arxivaven les fitxes de cada un dels llibres adquirits i que es guardaven a la Secretaria.
Els primers anys de la UAB formàvem una gran família, on tothom es coneixia, personal, professorat i alumnes. Acostumaven a dinar als mateixos llocs, la majoria utilitzàvem el mateix mitjà de transport i manteníem una relació molt cordial, fins i tot diria que familiar.
Més endavant, no recordo l’any, van arribar al Campus la Facultat de Lletres i la de Medicina. Aquesta última va compartir espai amb la Facultat de Ciències. Les secretaries i els deganats d’ambdues facultats estaven una al costat de l’altra. Posteriorment es va construir l’edifici del Rectorat on es va instal·lar el rector i el seu gabinet i els serveis centrals de la universitat.
Durant els anys 1974 i 1975, arran de la Revolució dels Clavells a Portugal, es van produir molts aldarulls estudiantils a les tres universitats catalanes (en aquell moment només eren tres: la Universitat de Barcelona, la Universitat Politècnica i la UAB). Va ser en una d’aquestes revoltes que una dotació important de la policia franquista (llavors anomenada “els grisos”) va entrar al Campus (a través de l’eix central) i van fer càrregues contra els estudiants que els llençaven el que trobaven des dels ponts de les facultats de Ciències i d’Econòmiques, o de les finestretes dels passadissos d’ambdós edificis. Aquest va ser el primer aldarull estudiantil al campus, que jo recordi.
Un temps desprès (no recordo l’any) la Facultat de Medicina ja tenia el seu propi edifici i s’hi van traslladar, deixant lliure una part important dels espais de la Facultat de Ciències que anava creixent, tant en nombre d’alumnes com de professorat.
Però poc després (ho sento, però no recordo la data) una part del sostre de l’edifici del Rectorat va caure i tot el personal que es trobava en aquest edifici (equip del Rector, Departament de Personal, Departament d’Alumnes —el que ara anomenem Àrea d’Alumnes—, Consergeria, etc.) es va traslladar a la Facultat de Ciències, als espais que anteriorment havien ocupat l’administració i el deganat de Medicina, fins que es van reparar els desperfectes.
Tinc entès que la Universitat va comprar (o això és el que es deia) diversos autobusos a l’Ajuntament de Barcelona per 1 pesseta. Aquests autobusos eren molt vells i a les hores d’entrada i sortida de les classes, anaven plens de gent, de gom a gom. Aquests autobusos feien el trajecte del Campus a Cerdanyola, per aquells alumnes o personal que viatjaven amb la Renfe o fins a l’estació dels Ferrocarrils Catalans de Bellaterra, pels que pujaven amb els ferrocates. En un dels seus viatges a Cerdanyola, un dels busos es va quedar sense frens al mig d’una pendent i se’n va anar costera avall. Per sort no va passar res, tot va quedar en un ensurt. De fet aquests autobusos eren tan vells i anaven tan plens que, amb prou feina, agafaven els 30 km/h.
Era ja ben entrada la dècada dels anys 80 quan va entrar un ordinador a la Secretaria (en aquella època treballava a l’Escola d’Empresarials de Sabadell). Fins aleshores totes les tasques es feien amb màquines elèctriques (Olivetti o IBM) i els càlculs amb calculadores convencionals. Doncs bé, ens van deixar un ordinador damunt una taula de la Secretaria sense cap mena de formació, ni llibre d’instruccions, ni res semblant. Per tant durant una bona temporada no li vam donar cap mena d’utilitat.
Aquests primers ordinadors eren IBM i anaven amb el sistema operatiu MS-DOS. Treballar amb ells era molt feixuc, gens àgil, ni pràctic. Havíem d’utilitzar un filtre davant de la pantalla ja que els caràcters eren de color verd brillant o blanc sobre fons gris, per la qual cosa cansaven molt la vista i també deien (no sé si amb gaire fonament científic) que podien produir certes malalties.
Va ser als inicis de la incorporació dels ordinadors a la nostra feina diària quan un sector de la Universitat va apostar pels IBM i un altre pels Macintosh (Apple), la pantalla dels quals era molt més intuïtiva (amb finestres, més semblant al sistema operatiu Microsoft). Generalment, l’Administració utilitzava IBMs i molts docents Macintosh. La impremta també va optar per aquest últim sistema. Van passar bastants anys sense una aplicació que facilités la feina de l’àrea acadèmica o econòmica, per la qual cosa les tasques administratives encara es feien de forma molt manual.
Posteriorment vaig treballar a l’Administració del Centre de Càlcul de la Universitat (actualment anomenat Serveis Informàtics) que es trobava als baixos de la Facultat de Ciències. Els primers anys, el Centre de Càlcul distribuïa, a la major part dels departaments de la Universitat, disquets de 5¼, anomenats floppis, i posteriorment els de 3½, que van substituir als anteriors. Possiblement quasi bé ningú recordi la seva existència tot i que els vam utilitzar uns quants anys per conservar els nostres arxius i documents de treball.
L’octubre de 1989 es van lliurar les Cases Sert a aquells docents i treballadors que ho van sol·licitar i tenien els punts suficients per obtenir-les, ja que es van assignar per concurs, en funció d’una sèrie de barems (antiguitat, nombre de fills o, també, si ambdós membres de la parella treballaven a la UAB). L’assignació de cada una de les cases es va fer per sorteig. El més de novembre, la gran majoria dels veïns ja hi estàvem instal·lats. Avui dia encara hi vivim una bona colla des de l’inici. Els primers anys vam patir la novetat de viure al Campus ja que sovint ens tallaven l’aigua: quan hi havia una fruita d’aigua en alguna de les facultats de l’eix central, i es tallava el subministrament, també ens afectava a nosaltres, ja que era el mateix ramal. Recordo que més d’un cop havia de venir un camió amb una cisterna per subministrar aigua als veïns per a l’ús domèstic ja que podíem estar tot un cap de setmana sense. També vam trigar molt temps a tenir telèfon (i en aquells anys encara no teníem mòbils).
Malgrat tot això, els primers anys ens ho vam passar molt bé. Hi havia molta relació entre els veïns i, com que la majoria teníem canalla petita, solíem trobar-nos al carrer i fer petar la xerrada en acabar la jornada de treball.
Per la revetlla de Sant Joan fèiem una foguera (s’encarregaven els fills dels veïns de fer-la) i la celebràvem tots plegats amb petards i un sopar al carrer on cadascú portava el que creia convenient i ho compartíem. Compràvem coques per a tothom, llogàvem un equip de música i fèiem ball. De matinada, un parell de veïns anaven a Cerdanyola a comprar xocolata desfeta i xurros, i així acomiadàvem la festa.
Sovint també organitzàvem gimcanes pels petits i joves del veïnat o sopars de germanor, on cada veí (n’hi havia de xinesos, colombians, mexicans, bascos, americans, etc.) aportava un plat típic del seu país o contrada. També celebràvem Halloween i els nens anaven casa per casa a demanar caramels.
L’any 1992 va finalitzar la primera fase de les obres de Vila Universitària. Els primers que van ocupar els apartaments van ser agents de la policia nacional que amb motiu de les Olimpíades de Barcelona d’aquell mateix any, van venir d’arreu de l’Estat Espanyol. Això va crear una certa polèmica entre la comunitat universitària que no volia que els cossos policials ocupessin aquests habitatges però finalment no hi va haver cap mena d’enrenou, perquè quan van venir ja era període de vacances (estiu del 92).
A les primeres oposicions d’Auxiliar Administratiu que es van celebrar a la UAB hi havia una prova de mecanografia (crec que era la primera prova que es feia i era eliminatòria). I dic de mecanografia perquè es feia, evidentment, amb màquina d’escriure. En aquesta prova es tenien molt en compte les pulsacions per minut que havien de ser, com a mínim, de 80 i també les errades ortogràfiques. Aquesta prova era bastant temuda pels opositors, ja que quan totes les màquines funcionaven alhora el soroll que feien era considerable i feia la impressió subjectiva que un anava molt més a poc a poc que la resta de participants.
Les primeres oposicions d’administratiu es van celebrar l’estiu de 1980. Part del tribunal era de fora de la UAB, cosa que preocupava els que les fèiem. Per cert, hi havia una prova de Dret Administratiu, una prova de la Constitució (del primer a l’últim article), acabada de votar, i una prova de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La mecànica era la següent: hi havia un saquet amb tants paperets com temes i havies de treure’n dos, d’entre els quals n’havies de triar un. Et deixaven un temps per preparar-te’l i desprès l’havies de desenvolupar oralment davant del tribunal. Aquesta era la prova que més temíem. A les següents oposicions d’administratiu aquesta prova ja es va eliminar i es va substituir per unes altres més adequades a la feina de cada dia.
Des de l’inici de la UAB fins ben entrada la dècada dels anys 80, tots els escrits i documents que es generaven eren en castellà. La major part de nosaltres no en sabíem ni un borrall d’escriure’l. Cal tenir en compte que, fins la mort del dictador, a l’escola no es que no ensenyessin el català, és que ni tan sols estava permès parlar-lo. Les oposicions, evidentment, també es realitzaven en espanyol. Va ser arran de la política de Normalització Lingüística que es van començar a impartir cursos de Català al personal de l’administració per tal que, de mica en mica, s’anessin fent tots els documents en català. Estic convençuda que si ara féssim un repàs dels documents i escrits generats en aquella època ens adonaríem que estaven farcits d’errades ortogràfiques.
És evident que el Campus ha canviat moltíssim des dels seus inicis. Tot el terreny que ara ocupa la Vila Universitària eren camps de conreu i diverses masies. Una de les darreres en desaparèixer estava al lloc que ara ocupa l’Escola de Postgrau. L’estació del FGC, per exemple, va estar en funcionament l’any 1996, és a dir, fa tan sols 22 anys. Abans, la major part dels alumnes, professors i personal que utilitzava els mitjans públics de transport venia amb la Renfe i baixaven a l’estació de Cerdanyola del Vallès, i des d’allà amb els busos de la UAB els duia fins al Campus (cal recordar que la construcció de l’estació actual de la Renfe encara és molt més recent que la dels Ferrocarrils Catalans). Els que venien amb els FGC baixaven a l’estació de Bellaterra i des d’allà la majoria utilitzaven un camí a través del bosc, anomenat pels alumnes “ruta Ho Chi Mihn”. que anava des de l’estació fins on actualment es troben les Cases Sert.
També recordo que quan plovia fort, baixaven autentiques rierades d’aigua dels turons que hi ha a una de les bandes de l’eix central (el cantó edificat). També calia treure els cotxes dels pàrquings de Ciències i d’Econòmiques per si pujava molt el nivell de l’aigua de la riera que els creuava.
Durant aquests anys, no tan sols ha canviat la fesomia del Campus si no també la dels municipis de la rodalia, gràcies, en part, a la UAB. Per exemple, a Sant Quirze del Vallès (abans San Quirico de Tarrasa) han passat de poc més de 4000 habitants el 1970 als més de 19000 que te en l’actualitat (molts d’ells personal i professorat de la UAB). Badia del Vallès (abans anomenada Ciutat Badia) es va començar a construir a inicis de 1970 (de fet, també alguns dels treballadors de la UAB van sol·licitar un habitatge en aquesta localitat). És a dir, quan la UAB es va instal·lar a Bellaterra, Ciutat Badia encara no existia, com tampoc no existia el Baricentro (inaugurat el 1980) o l’Alcampo de Sant Quirze del Valles (2001), els quals ara sembla que hagin existit tota la vida. Cerdanyola del Vallés (abans Sardanyola) és un altre dels municipis que ha augmentat considerablement amb l’arribada de la universitat, en un inici (i també posteriorment) amb l’arribada d’altres empreses al Vallès: de 10000 (al 1970) a prop de 60000 (que té actualment).
La primera gran nevada al Campus va ser a principi dels anys 80. Recordo que vam anar a casa a dinar (jo ja vivia a les Cases Sert) i ja no vam poder tornar a la feina perquè els carrers havien quedat totalment intransitables. Anar a recollir els nens a l’escoleta va ser tota una odissea. Les cues de cotxes i el col·lapse que es va produir al migdia, ja que tothom va decidir marxar, va ser d’antologia.
Deixa un comentari