Va començar sense tenir nom. Ni camí. Primer sota l’aigua, després desert pedregós, i més endavant vegetació de matolls i arbres mediterranis. Les pluges van dibuixar rieres i torrents corrent per una vall encerclada per turons suaus propers a un ecosistema litoral a tocar del mar. Les primeres referències de població humana ens parla dels ibers amb assentaments familiars, agrícoles i ramaders. La riera principal abasteix les necessitats bàsiques d’humans i d’animals. Un traçat paral·lel esdevé sender primerenc que facilita exploracions i caça. Un gran salt en el temps i els ibers deixen pas als romans que estableixen grans rutes properes al mar i la Via Augusta atreu nuclis més grans. La vall ha d’esperar uns segles abans no torna a recuperar la vitalitat en forma de masies disperses que conreen camps de blat i fan pasturar els ramats. El sender recupera el traçat amb les mateixes intencions que els avantpassats i la riera acumula basses formades pels pagesos per aprofitar recursos. El perfil geogràfic no rep gaires sotragades a pesar dels temps convulsos de feudals, reis, guerres i dictadors. El desenvolupament traça camins d’asfalt que uneix poblacions entre valls properes i deixa els camins de terra per una xarxa rural. La tranquil·la vall de recursos agrícoles i forestals comença a tenir veïns que edifiquen un nucli de cases d’estiueig fomentat per una línia de ferrocarril. El sender recupera la vitalitat de grans i petits que busquen ombres a l’estiu i es refresquen a les fonts i juguen a les basses.
El gran trasbals arriba. S’hi construeix una universitat en temps de dictadura per allunyar i apaivagar revoltes d’estudiants i els turons perfilen una carretera circular per un domini més efectiu de la vall Moronta i convertir-la en menys autònoma. La maquinària de construcció desfà la natura interior sobre la riera principal de Can Magrans, les facultats són les masies dels nous habitants i el Campus esdevé el nou conreu del coneixement. I mentre els arquitectes intenten equilibrar edificis i la natura que resta de la vall, una ànima patrimonial reclama protagonisme. L’accés popular a la universitat és l’estació de tren de Bellaterra, on els estudiants i treballadors arribats de Barcelona i el Vallès comencen la seva aventura. Una escassa freqüència de busos els atansa fins al Campus. Els més impacients descobreixen el sender que discorre en paral·lel a la riera de Can Miró, que ja fa traç de torrentera, i el fan reviure com la drecera per arribar al campus. La vegetació de matolls, canyissars, esbarzers i arbres monumentals —alzines, pins i roures— fan de decorat natural, exòtic i aventurer. Com corren temps bèl·lics reals i cinematogràfics sobre la guerra per la independència de Vietnam, que mostren selves d’espessa vegetació i plena de perills, els estudiants comencen a posar nom al sender, Ho Chi Minh —el líder del Front d’Alliberament del Vietnam— que fa de la vegetació el seu aliat guerriller en front de la força pro-estatunidenca. També inspira un corrent ideològic contra el sistema colonial i en favor del comunisme, que tant irrita el dictador Franco, encara viu. La vessant perillosa va anar a càrrec de relats sobre serps, atracaments, abusos i violacions, que en el cas de ser reals no van poder superar la fantasia que despertava la pròpia existència del sender o els interessos de l’autoritat, la qual no volia associar la universitat amb valors negatius. Més endavant els relats romàntics van tenir més protagonisme en la mesura que bufaven aires de llibertat.
La Universitat Autònoma de Barcelona (també de Bellaterra i Cerdanyola), celebra el seu cinquantè aniversari. El creixement i la urbanització, el desviament del tren a la nova estació del Campus i la creació de la Vila Universitària han fet desaparèixer la ruta original. Tot i així, el sender es resisteix a desaparèixer de la memòria de la vall. Un nomenclàtor recent dels carrers del campus hi fa un homenatge amb un rètol al inici de la rotonda de l’estació i al final de les cases Sert: Camí de la ruta Ho-Chi- Minh. Només és un curt tram semblant a l’original que discorre poc menys de mig quilòmetre pel bosc i que encara viu. Per memòria, història i vitalitat, la ruta Ho-Chi-Minh és patrimoni de la vall que, en tot cas, hauria agraït, no el nom propi, sinó el seu significat: “el que il·lumina”. Recordar l’Autònoma també és recordar la ruta més propera a una llegenda que, com tothom sap, és un homenatge a l’imaginari. Qui no ha fet mai la ruta Ho-Chi-Minh?
Deixa un comentari