Als anys 70, els corredors i vestíbuls de l’Autònoma no eren els llocs plens de vida i de wifi que són ara. Eren espais sense encís, que funcionaven estrictament com a corredors, i que estaven únicament habitats per la presència espectral d’alguns estudiants rarets que trobàvem el bar massa sorollós i les aules massa esotèriques.
Recordo que, en l’involuntàriament monumental vol d’escales que comunica Econòmiques amb Lletres, hi havia un mural seriat que representava la figura d’un estudiant (delatat per la carpeta que ostentava amb desimboltura sota l’aixella) que iniciava la costeruda ascensió com un gínjol, però així que s’enfilava l’itinerari anava perdent pistonada fins que, al capdamunt de l’escala, l’home acabava arrossegant-se per terra, flirtejant amb l’extenuació.
Aquest magnífic mural va ser extirpat, amb l’argument que fomentava el derrotisme entre la tropa estudiantil, per un gerent el nom del qual he preferit oblidar. Això va ser un símptoma evident de la dictadura del políticament correcte que aviat ens hauria de caure al damunt i que encara ara ens manté endogalats.
Des d’aquestes línies voldria proposar la reposició del mural. Per entendre’ns, seria un cas de reivindicació de memòria històrica, vessant minimalista. D’un cas que la realitat, en lloc de vestir-la de mona, la vam tintar amb unes gotes d’humor negre per salpebrar-ne la cruel indiferència.
Deixa un comentari