| Resum: |
Durant molts anys l'Orientalística Antiga ha estat absent del panorama universitari català (Vidal 2016a). Certament, Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891 - Ciutat de Mèxic, 1974), el gran arqueòleg català del segle XX, va mostrar molt d'interès en el món del Pròxim Orient Antic (Vidal 2010-2011). Així ho testimonia, per exemple, la seva obra Historia de Oriente, de la qual en va arribar a publicar fins a tres edicions (1927-1928, 1947-1951 i 1970). A banda, Bosch va intentar que algun dels seus estudiants de la Universitat de Barcelona es formessin específicament com a orientalistes per, així, promoure el desenvolupament d'aquests estudis. És el cas, per exemple, de Josep Gibert i Buch (Girona, 1903 - Barcelona, 1979), un deixeble de Bosch que, gràcies a una beca atorgada per Francesc Cambó, va estudiar arqueologia a Alemanya i va excavar en jaciments tan emblemàtics com Tell Balata (antiga Siquem, Israel) (Vidal 2016b, 2021 i 2024). Un altre cas paradigmàtic és el del poeta Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), també deixeble de Bosch, que havia previst especialitzar-se en l'àmbit de l'Egiptologia (Vidal 2016c). Tanmateix, l'ensulsiada de la Guerra Civil va posar punt final als plans de Bosch, que es va veure obligat a exiliar-se i a desenvolupar el gruix de la seva carrera a Mèxic. La càtedra de Bosch a la Universitat de Barcelona la va ocupar Martín Almagro Basch (Tramacastilla, 1911 - Madrid, 1984), figura afí al nou règim franquista (Gracia 2015). Tanmateix, com havia fet abans Bosch, ell també va intentar que un dels seus deixebles, Jordi Quintana Vives, s'especialitzés en l'estudi de l'arqueologia del Pròxim Orient. A continuació reconstruïm la seva breu història, la qual, com veurem, tampoc no va tenir un final feliç. |
visitant ::
identificació
(Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana)
