| Data: |
2026 |
| Resum: |
La present tesi analitza la ciutat postpandèmica com un laboratori psicopolític en el qual s'assagen i es consoliden noves formes de govern mediates per la intel·ligència artificial, les plataformes digitals i les pràctiques de ciència oberta, en particular la ciència ciutadana. Partint de l'impacte de la pandèmia per SARS-CoV-2 com a esdeveniment accelerador, la recerca examina com aquest context ha intensificat l'emergència d'una nova racionalitat de poder: l'anomenada guvernamentalitat algorítmica. Des d'una perspectiva crítica i postbiopolítica, la tesi se situa en la cruïlla entre la teoria foucaultiana, la guvernamentalitat algorítmica, la psicopolítica i els estudis sociotècnics, per analitzar com els dispositius digitals contemporanis produeixen noves formes de subjecció, modulació conductual i subjectivació basades en la datificació massiva, l'anticipació algorítmica i l'automatització de la presa de decisions. En aquest marc, les ciutats es conceptualitzen com una tecnologia de poder on s'hibriden allò físic i allò digital, allò públic i allò corporatiu, la participació i el control. La recerca s'articula a partir de tres articles publicats en revistes científiques, que aborden, respectivament, el paper de la ciència ciutadana en la reconfiguració de les relacions de poder, l'urbanisme de plataformes com a nou règim de govern urbà i les pràctiques de dissidència que emergeixen davant la guvernamentalitat algorítmica, especialment en contextos del Sud Global. Una de les principals aportacions de la tesi és mostrar que la guvernamentalitat algorítmica no opera únicament com un dispositiu de dominació, sinó com un règim ambivalent, de caràcter farmacològic, que coprodueix simultàniament subjecció i possibilitats d'emancipació. Les pràctiques de dissidència -com les auditories algorítmiques, els labhacks, els tecnofeminismes o les estratègies de contra-dades- no se situen fora del sistema, sinó que emergeixen en el seu interior, reapropiant-se críticament de les mateixes infraestructures que sostenen el control. En conjunt, la tesi proposa comprendre la ciutat postpandèmica com un espai estratègic de disputa postbiopolítica, on la guvernamentalitat algorítmica i la dissidència constitueixen dinàmiques inseparables dins d'un mateix règim de poder contemporani. |
| Resum: |
La presente tesis analiza la ciudad pospandémica como un laboratorio psicopolítico en el que se ensayan y consolidan nuevas formas de gobierno mediadas por la inteligencia artificial, las plataformas digitales y las prácticas de ciencia abierta, en particular la ciencia ciudadana. Partiendo del impacto de la pandemia por SARS-CoV-2 como acontecimiento acelerador, la investigación examina cómo este contexto ha intensificado la emergencia de una nueva racionalidad de poder: la denominada gubernamentalidad algorítmica. Desde una perspectiva crítica y posbiopolítica, la tesis se sitúa en el cruce entre la teoría foucaultiana, la gubernamentalidad algorítmica, la psicopolítica y los estudios sociotécnicos, para analizar cómo los dispositivos digitales contemporáneos producen nuevas formas de sujeción, modulación conductual y subjetivación basadas en la datificación masiva, la anticipación algorítmica y la automatización de la toma de decisiones. En este marco, las ciudades se conceptualizan como una tecnología de poder donde se hibridan lo físico y lo digital, lo público y lo corporativo, la participación y el control. La investigación se articula a partir de tres artículos publicados en revistas científicas, que abordan, respectivamente, el papel de la ciencia ciudadana en la reconfiguración de las relaciones de poder, el urbanismo de plataformas como nuevo régimen de gobierno urbano y las prácticas de disidencia que emergen frente a la gubernamentalidad algorítmica, especialmente en contextos del Sur Global. Uno de los principales aportes de la tesis es mostrar que la gubernamentalidad algorítmica no opera únicamente como un dispositivo de dominación, sino como un régimen ambivalente, de carácter farmacológico, que coproduce simultáneamente sujeción y posibilidades de emancipación. Las prácticas de disidencia -como las auditorías algorítmicas, los labhacks, los tecnofeminismos o las estrategias de contra-datos- no se sitúan fuera del sistema, sino que emergen en su interior, reapropiándose críticamente de las mismas infraestructuras que sostienen el control. En conjunto, la tesis propone comprender la ciudad pospandémica como un espacio estratégico de disputa posbiopolítica, donde la gubernamentalidad algorítmica y la disidencia constituyen dinámicas inseparables dentro de un mismo régimen de poder contemporáneo. |
| Resum: |
This thesis analyzes the post-pandemic city as a psychopolitical laboratory in which new forms of governance mediated by artificial intelligence, digital platforms, and open science practices, particularly citizen science, are being tested and consolidated. Starting from the impact of the SARS-CoV-2 pandemic as an accelerating event, the research examines how this context has intensified the emergence of a new rationality of power: algorithmic governmentality. From a critical and post-biopolitical perspective, this thesis is situated at the intersection of Foucauldian theory, algorithmic governmentality, psychopolitics, and sociotechnical studies to analyze how contemporary digital devices produce new forms of subjection, behavioral modulation, and subjectivation based on mass datafication, algorithmic anticipation, and the automation of decision-making. Within this framework, cities are conceptualized as a technology of power where the physical and the digital, the public and the corporate, participation and control are hybridized. The research is structured around three articles published in scientific journals, which address, respectively, the role of citizen science in the reconfiguration of power relations, platform urbanism as a new regime of urban governance, and the practices of dissent that emerge in response to algorithmic governmentality, especially in contexts of the Global South. One of the thesis's main contributions is to show that algorithmic governmentality does not operate solely as a device of domination, but as an ambivalent, almost pharmacological regime that simultaneously co-produces subjection and possibilities for emancipation. Dissident practices -such as algorithmic audits, labhacks, technofeminisms, and counter-data strategies- are not situated outside the system, but rather emerge from within it, critically reappropriating the very infrastructures that sustain control. Overall, the thesis proposes understanding the post-pandemic city as a strategic space of post-biopolitical struggle, where algorithmic governmentality and dissent constitute inseparable dynamics within the same contemporary power regime. |
| Nota: |
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Persona i Societat en el Món Contemporani |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Llengua: |
Castellà |
| Document: |
Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada |
| Matèria: |
Guvernamentalitat algorítmica ;
Algorithmic Governmentality ;
Gubernamentalidad Algorítmica ;
Ciències Socials |
visitant ::
identificació
