| Resum: |
Les cel·les solars orgàniques (OSC) són una alternativa per contribuir a descarbonitzar la producció d'electricitat, ja que han obtingut eficiències rècords del 19,31%; tot i això, l'estabilitat dels dispositius continua sense ser competitiva. En aquesta investigació, s'ha emprès un estudi experimental per relacionar com varia l'estabilitat de les OSC segons el gruix de la capa activa, el dissolvent, l'estequiometria i l'encapsulat. Els materials utlitzats per a la capa activa han estat el PTQ10 (poli[(tiofè)- alt(6,7-difluor-2-(2-hexildeciloxi)quinoxalina)]) com a polímer donant i DTY6 (2,2'-((2Z,2'Z)-((12,13-bis(2-decilteradecil)-3,9-diundecil-12,13-dihidro-[1,2,5]-tiadiazolo [3,4e]-tieno-[2",3'':4',5']tieno-[2',3':4,5]pirrolo-[3,2-g]tieno-[2',3':4,5]tieno-[3,2-b]indol2,10diil) bis(metanilidè))bis(5,6-difluor-3-oxo-2,3-dihidro-1H-indenè-2,1diilidè)) dimalononitril)-com-acceptor. S'ha conclòs que el dissolvent o-xilè i l'estequiometria 1:1. 5 són determinants en la vida mitjana dels dispositius. Les causes principals de degradació són el trencament dels dobles enllaços provocat per la difusió d'oxigen, augmentant els processos de recombinació no-radiatius, i la segregació de la capa activa. L'eficiència quàntica externa i l'absorció UV-vis demostra que DTY6 es degrada més que PTQ10. L'espectroscópia Raman constata que amb la degradació es segrega la capa activa. Finalment, els dispositius més gruixuts són més estables en el rang de 20 a 220 nm. |
visitant ::
identificació
dir. (Institut de Ciència de Materials de Barcelona)
