Com a pintor Salvador Dalí (1904-1989) va inspirar-se de molt jove en els models impressionistes. Després de netejar els pinzells mitjançant la lliçó cubista, va deixar-se endur per les teories de L’Esprit Nouveau, la revista que editaven a París Ozenfant i Le Corbusier. Arran d’aquesta influència es va posar a pintar d’una manera objectivista, gairebé fotogràfica, una realitat que veia alhora com un pintor modern i com un artista abocat a la tradició: especialment l’holandesa de Vermeer de Delft. La barreja entre modernitat i tradició es convertirà tanmateix en una de les claus de la seva obra futura. També en un dels aspectes més polèmics de la seva pintura.
De l’objectivisme maquinista Dalí va fer el salt a l’estètica surrealista; un pas difícil de donar. En molts aspectes es tractava de postures contraposades. Amb tot, en la voluntat de documentació, d’objectivació, dels dos moviments, hi va trobar el nexe d’unió. El contacte amb els surrealistes va permetre Dalí aprofundir en la coexistència entre modernitat i tradició. Auscultadors del món modern, però alhora crítics amb alguns aspectes d’aquest món, els surrealistes s’interessaven menys per les regles formals de l’art, que per la capacitat d’organitzar un discurs poètic que copsés precisament tot allò que els avenços de la civilització tendia a reprimir: els somnis, l’erotisme, la fantasia.
En el cas de Dalí aquesta actitud va possibilitar el desenvolupament d’una obra potser poc innovadora pel que fa a la forma, però extraordinàriament rica i suggeridora des del punt de vista intel·lectual. En el fons, per als surrealistes –i també per a Dalí—, la pintura no era tan important com això. El que comptava eren les coses que es podien descobrir en els territoris inexplorats de la vida quotidiana. “Més enllà de la pintura”, reclamava adreçar-se, per exemple, Max Ernst. No es d’estranyar, doncs, que juntament amb la pintura, Dalí, com altres surrealistes—però potser més que altres—, comencés a experimentar amb llenguatges diferents: els dels objectes, els dels jocs de paraules, però també el del cinema, el de la poesia. Paral·lelament a la carrera de pintor, es pot dir que Dalí en va desenvolupar una de cineasta, per bé que fos de cineasta sense films, i encara una altra d’escriptor, amb textos tant importants com La Vida secreta, un dels grans documents literaris del segle XX.
Més que definir-lo com un gran pintor, escriptor o cineasta, a Dalí cal veure’l com algú que va tenir la capacitat d’explicar, o si es prefereix de revelar, a través de diversos llenguatges, la complexitat del món que li va tocar de viure, al capdavall l’alba dels nostres temps. Aquesta exposició que es presenta a Biblioteca de la UAB amb el títol de “Comunicar Dalí” té la virtut d’haver sabut presentar la figura de l’artista a partir de la llum prismàtica de la seva complexitat.
Fèlix Fanés
maig 2004
