Si ça n'était pas la brume

Si ça n’était pas la brume, ça serait la soupe. Si ça n’était pas le four,


ça serait le puits. Le ciel au fond. Si ça n’était pas la mère, ça serait la tombe…

 

Le sol se dérobe. Un nuage passe. Si ça n’était pas la honte, ça serait la guerre.


Si ça n’était pas la lune, ça serait la lame, la corde tendue,


le sang répandu, l’au-delà des sources.

 

Mais c’est un corps. Et, distinct de lui, c’est un œil. Chaque flamme le traverse.


Chaque flaque le dissout. Si ce n’est pas la stance de la fatigue amoureuse,


c’est déjà le patois de l’enfer…

 

Si ce n’est pas le feu, c’est la danse. Et si ce n’est pas le bleu –


le bleu de l’entame, le bleu indigo –, c’est le rouge…

Si això no fos la calitja, seria el brou. Si això no fos el forn, seria el pou.


El cel al fons. Si això no fos la mare, seria la tomba…

 

El sol s’amaga. Un núvol passa. Si això no fos la vergonya, seria la guerra.


Si no fos la lluna, seria la navalla, la corda tensa,


la sang vessada, el més enllà de les fonts…

 

Però és un cos. I, distint a ell, és un ull. Cada flama el travessa.


Cada bassal el dissol. Si no és l’estrofa de la fatiga amorosa,


és ja l’argot de l’infern.

 

Si no és el foc, és la dansa. I si no es el blau –


el blau de l’inici, el blau anyil–, és el roig...

 

Traducció : Dolors Miquel

(Jacques Dupin,Les Mères)

 

  torna a l'índex
segueix llegint... 
Maig 2009 - Biblioteca d'Humanitats