Au sortir de la cave aux cochons il grogne

au sortir de la cave aux cochons il grogne

il compte ses pas jusqu’à la forêt

sa peau de femme est couverte de tatouages

et de cicatrices, son souffle est cassé

s’il y avait des truffes sous les chênes-verts

les mères me l’auraient soufflé

on ne sait jamais comme a pu surgir

ou comme n’est jamais venu le dernier hoquet

j’écris des deux mains des deux pieds

je suis pressé de tomber dans le piège

des maraudeurs des assassins des sangliers

sa peau est le ciel de la page blanche

pour un cœur absent pour ma main coupée

en sortir de la soll dels porcs ell ja gruny

compta les passes fins a atènyer l’arbreda

té una pell de dona plena de tatuatges

i de cicatrius, té l’alè trencat

si hi hagués trufes sota les alzines

les mares m’ho haurien explicat

mai no se sap com ha pogut sorgir

o com mai no va arribar l’últim singlot

escric amb les dues mans amb els dos peus

tinc pressa per caure en l’emboscada

dels saltamarges dels assassins dels senglars

la seva pell és el cel de la pàgina blanca

per a un cor absent per a una mà tallada

 

Traducció : Ricard Ripoll

(Jacques Dupin, Rien encore, tout déjà)

 

  torna a l'índex
segueix llegint... 
Maig 2009 - Biblioteca d'Humanitats