Au sortir de la cave aux cochons il grogne
au sortir de la cave aux cochons il grogne
il compte ses pas jusqu’à la forêt
sa peau de femme est couverte de tatouages
et de cicatrices, son souffle est cassé
s’il y avait des truffes sous les chênes-verts
les mères me l’auraient soufflé
on ne sait jamais comme a pu surgir
ou comme n’est jamais venu le dernier hoquet
j’écris des deux mains des deux pieds
je suis pressé de tomber dans le piège
des maraudeurs des assassins des sangliers
sa peau est le ciel de la page blanche
pour un cœur absent pour ma main coupée



en sortir de la soll dels porcs ell ja gruny
compta les passes fins a atènyer l’arbreda
té una pell de dona plena de tatuatges
i de cicatrius, té l’alè trencat
si hi hagués trufes sota les alzines
les mares m’ho haurien explicat
mai no se sap com ha pogut sorgir
o com mai no va arribar l’últim singlot
escric amb les dues mans amb els dos peus
tinc pressa per caure en l’emboscada
dels saltamarges dels assassins dels senglars
la seva pell és el cel de la pàgina blanca
per a un cor absent per a una mà tallada