Dret

MONARQUIA HISPÀNICA, GUERRA DE SUCCESSIÓ, NOVA PLANTA I DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Una Monarquia plural, composta (model catalano-aragonès).

El casament de Ferran II d’Aragó i Catalunya amb la futura Isabel I de Castella va ser una unió personal o dinàstica, com ho havia estat, feia 300 anys, la unió de Barcelona (i Catalunya) amb Aragó: els seus successors van reunir, en un mateix monarca titular, els diferents drets que els reis tenien sobre els regnes respectius (regnes anomenats més endavant, de manera impròpia, “Corones”). Però els diferents regnes van continuar dotats dels mateixos drets i institucions que tenien abans de la unió personal dels llurs reis.

Evolució i vicissituds de la Monarquia Hispànica.

Aquesta unió personal o dinàstica va funcionar més o menys bé mentre que la monarquia va anar incorporant territoris nous ─l’Imperi, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Portugal... ─, alguns dels quals eren grans, rics i poderosos. Amb Felip I (II de Castella) el Rei va establir la seu de les institucions centrals del govern reial a Madrid i Reales Sitios, es va identificar amb les concepcions polítiques i culturals de Castella (anys després diria, colpit, un ambaixador català a la Cort: “el Rei s’ha tornat castellà”), va acusar una notable decadència econòmica i política i va començar a perdre importants i rics territoris europeus que li pertanyien (la qual cosa trencaria l’equilibri entre Castella i els regnes perifèrics i augmentaria la pressió per imposar les concepcions absolutista, unitarista, centralista i uniformista d’aquell), situació que es va mantenir i agreujar durant tot el s.XVII. Conseqüència d’això va ser una més gran pressió fiscal sobre els regnes que van romandre sotmesos a la Monarquia, un agreujament dels conflictes polítics, un augment de la desconfiança entre el Rei i els regnes i entre els súbdits castellans i els dels altres regnes... que va abocar, sota Felip III (IV de Castella) a la independència de Portugal, a les conspiracions d’Aragó i d’Andalusia, i a la revolta dels Segadors i Guerra de Secessió de Catalunya.

Reaccions de Catalunya.

Catalunya va reaccionar davant d’aquesta situació de tres maneres diferents i successives: primer, defensant dificultosament els seus drets amb mitjans legals (des de mitjans del s.XVI fins a 1640); segon, proclamant la independència (1640) i al cap de poc reconeixent com a Rei Lluís XIII de França; i tercer, lluitant per imposar a tots els regnes hispànics una dinastia que li reconegués els drets i la pluralitat originària de la monarquia (1705). Els historiadors han remarcat que, quan Catalunya va optar per la independència (1640), en acabar la confrontació, el Principat va conservar substancialment els drets i les institucions, va obtenir una amnistia i va exercir una remarcable influència en el govern reial; mentre que, quan va optar per intervenir en els afers espanyols defensant els seus punts de vista (1705), el resultat va ser la supressió de drets i institucions i la castellanització política, jurídica i cultural manu militari.

[segueix llegint en pdf]

Sebastià Solé i Cot

Departament de Dret Públic i de Ciències Historicojurídiques