Literatura

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ EN LA LITERATURA CATALANA COETÀNIA

F. Xavier Vall i Solaz (Departament de Filologia Catalana)

1. Introducció

Encara que el segle XVIII s’anomena «de les Llums», sols ho va ser parcialment. D’altra banda, a l’Estat espanyol les concepcions il·lustrades es van introduir tard i poc plenament, de manera que va persistir força el barroc en la teoria i la pràctica literàries, tot i que s’hi detecten també, a més de patrons populars, aspectes relacionables amb el rococó o el classicisme i, posteriorment, amb la Il·lustració o el neoclassicisme. Felip V era nét de Lluís XIV, paradigma de l’absolutisme i mecenes de «le Grand Siècle» classicista, i pare de Carles III, en el regnat del qual (1759-1788) s’instaurarà cert despotisme il·lustrat.

Contrastant amb el tòpic de la Decadència, el progrés dels estudis ha evidenciat ja que tant la quantitat com la qualitat de la literatura catalana moderna superen les expectatives, si bé encara s’hauria d’indagar i analitzar més la incidència arreu dels Països Catalans de la Guerra de Successió, present també en les lletres d’altres nacions. Cal destacar que va contribuir a un notable auge cultural que l’arxiduc Carles, a més de visitar altres ciutats catalanes, establís la seva cort a Barcelona des de 1705 fins a esdevenir emperador el 1711, per bé que hi va restar un parell d’anys més Elisabet Cristina, amb qui s’havia casat el 1708. En canvi, les estades de Felip V a Catalunya, entre les quals destaca la del 24 de setembre de 1701 al 8 de abril de 1702, en què es va efectuar el jurament reial i es va solemnitzar el seu casament amb Maria Lluïsa de Savoia, van ser més esporàdiques.

De totes maneres, seria simplista i no sempre prou significatiu classificar exclusivament i sense matisos els escriptors en «aguilots» i «botiflers», posicions que a vegades canvien. Durant les diverses etapes de la conflagració i encara posteriorment, prolifera, però, l’exaltació austriacista o borbònica en distintes llengües —també en llatí (com han estudiat Àlex Coroleu i Maria Paredes)—, la qual adopta sovint formes literàries. No obstant això, diverses obres transcendeixen el proselitisme per oferir una visió més complexa de les circumstàncies.

2. Situació lingüística i cultural

Els austriacistes feien servir també força el castellà, sense caure en la dura repressió del català borbònica. Anecdòticament, es va creure necessari justificar que uns poemes atribuïts a l’unicorn del faristol del convent de Sant Domènec de Palma, que inspirarà altres poetes (com Albert Burguny), s’escriguessin en aquesta llengua perquè era la nativa d’aquest ésser imaginari i no havia sortit mai de la illa (Pindáricas flores que a la reina de ellas, la Virgen santísima del Rosario, y a la flor del imperio, Carlos III..., consagra un balear ingenio, del dominicà, professor de la Universitat de

Mallorca i preceptista Tomàs Barceló, segons una nota manuscrita d’un exemplar de la Biblioteca de Catalunya, en què es data el 1707, i Joaquim M. Bover. La dificultosa conjuntura política i sociolingüística s’accentuarà, però, amb la repressió que seguirà a la derrota (la cronologia varia segons les ciutats), encara que, com han demostrat diversos treballs, el català perdurarà amb considerable vitalitat, no sols col·loquialment.

Pel que fa a les institucions culturals, cal ressaltar que l’Acadèmia dels Desconfiats (1700-1703) serà succeïda per l’Acadèmia Literària de Barcelona (fundada el 1729), que el 1752 esdevindrà la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a la qual va dedicar la seva tesi Mireia Campabadal. La qüestió política es planteja en altres entitats, com s’ha examinat també en les acadèmies valencianes, particularment per Pasqual Mas i Usó. El 1717 Felip V clausurarà les universitats del Principat i fundarà la de Cervera.

3. La prosa

Com mostren ja algunes panoràmiques i diversos estudis monogràfics i edicions, abunden proclames, exhortacions, discursos, sermons, apologies, pamflets, al·legats, rèpliques, cròniques, relacions, gasetes, noticiaris, avisos, memòries, dietaris, epístoles, diàlegs... que testimonien les vicissituds històriques, a vegades en català. Sobresurt especialment el Despertador de Catalunya per desterro de la ignorància, antídoto contra la malícia, foment a la paciència i remei a la pusil·lanimitat (Barcelona: Rafel Figueró, 1713, «per manament» dels «Deputats, y Oydors de Comptes»), que crida a la resistència tot i la pèrdua de suport internacional:

En la Junta de Braços del 6 de juliol, Emmanuel Ferrer i Ciges havia proclamat «acabe’s la nació ab glòria», a fi que «quede desenganyada la vana presumpció dels ministres de Madrid que, abusant de les regles de la humanitat i la justícia, volen castigar per delicte a sa imaginada fantasia» la voluntat dels catalans (ibíd., p. 118). El prosista més conegut d’aquell segle, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, pertany, però, a una família partidària dels Borbons i afavorida per ells, per bé que, considerant el castellà la llengua del «catastro», emprarà el català en el seu Calaix de sastre (iniciat ja el 1769).

[segueix llegint en pdf]