Humor gràfic

La premsa humorística, satírica i l’humor gràfic són publicacions que tenim molt interioritzades avui dia, que formem part de la nostra cultura de masses. Aquest marc però, no és exclusiu del nostre temps.

Grans veritats que es posen de manifest a través de les imatges, o bé, mitjançant frases sarcàstiques i pensaments irònics sobre l’amor, l’amistat, les injustícies, la desigualtat, la política i la religiositat, entre d’altres.

Avui dia ens podem sentir identificats perfectament en aquest context, però no hi ha tanta diferència d’allò que podien pensar 100 anys enrere, ja que els temes continuen sent els mateixos. Al cap i a la fi, sembla que no hem canviat tant i encara tenim la necessitat d’expressar allò que pensem i el que succeeix al voltant de la nostra societat.

La intenció de les publicacions satíriques és atacar la realitat d’una època, la seva pròpia època; aquella que retreu el propi autor, servint-se de la seva intel·ligència i sotilesa per a dur a terme la seva comesa; la rebel·lió vers la societat.

A vegades aquestes publicacions es poden convertir en una arma de doble tall, resultant divertida per a certs públics, però ofensiva per altres. Tot i així, no deixa de ser una via de fugida de la realitat, una manifestació encoberta d’humor que en molts casos es veia afectada per la censura de les autoritats.

Fins al segle XIX la premsa satírica a Catalunya no té una definició clara, les publicacions naixien com a resposta d’un fet històric o com a rèplica a la premsa política d’altres diaris. És a finals del XIX, principis del segle XX on trobem els primers setmanaris humorístics amb un tiratge i una durada més llarga, consolidant-se així en el panorama català.

Mica en mica ens anirem adonant com la tècnica d’impressió va progressant, d’una manera més artesanal cap a una industrialització completa: les il·lustracions i les imatges avancen i guanyen terreny al text, comportant així el treball d’artistes, dibuixants i caricaturistes en aquests tipus de publicacions. Convertint-se en moltes ocasions verdaderes obres d’art, testimonis d’una història i un temps polític que sempre quedarà fixat a la memòria a través de les imatges.

Virolet :(1922 – 1930)

Revista catalana dirigida al públic infantil. Creada al 1922 per Josep Baguñà com a suplement d’En Patufet (revista infantil). Contenia auques, historietes i relats il·lustrats. Al llarg del seus 470 números, trobem les històries de diversos guionistes i dibuixants com Josep Maria Folch i Torres, Apel·les Mestres, Josep Carner, Joaquim Ruyra i Homs, Carles Soldevila i Arturo Moreno, entre d’altres.

En la acolorida capçalera trobem una petita representació d’en Patufet perseguint a Virolet, al·ludint així a la relació entre les dues revistes. La importància de la cal·ligrafia es reflecteix en aquesta revista: lletres grans i alegres, en les quals s'entrecreuen els personatges, mentre juguen a un clàssic dels nens, el tocar i parar. La utilització dels colors i el dibuix dinàmic la feien més atractiva per al públic al qual està dirigida, els nens.

XUT (1922-1930)

Setmanari esportiu editat a Barcelona i imprès als tallers de Santiago Costa, antic editor de la publicació satírica "Papitu". Aquesta publicació estava especialment dedicada al futbol, des de un punt de vista satíric i crític. Algunes de les seves il·lustracions van crear personatges coneguts avui dia, como el mític "Avi" del Barça. Possiblement, va ser el primer setmanari espanyol íntegrament dedicat a l’esport.

La capçalera reflecteix l'esperit de la revista i la seva part més important: el futbol. El títol de la publicació fa referència a la secció que contenia anomenada "Xuts", dedicada a l'anècdota i comentaris. De nou apareix el recurs gràfic d'intercalar els dibuixos entre les lletres, per a aportar més dinamisme i ressaltar la composició. El tipus de dibuix és gràfic, però alhora còmic i vistós. Curiosament, la revista va tenir el seu major èxit durant la dictadura de Primo de Rivera.

EL BORINOT (1923-30)

Setmanari humorístic barceloní, fundat per Lluís Bertran i Pijoan i Josep Aragay.

Creat amb intenció política, iniciada la Dictadura, és un precedent d’”El Be Negre”. A més dels articles, en llur majoria anònims, de to literari i polític, reproduïa texts i facsímils de publicacions vuitcentistes com a contrast amb l’actualitat política. Hi col·laboraren dibuixants com Feliu Elies (Apa), Joan Vila i Pujol (D’Ivori) i Miquel Cardona i Martí (Quelus). No pogué sobreviure a la censura.

EL BE NEGRE (1931 – 1936)

Revista satírica i política dirigida per Josep Maria Planes i Martí. Neix al 1931, i desapareixerà al 36, abans de l’inici de la Guerra Civil. Encara que es va centrar en la sàtira catalana i espanyola, també criticà altres polítiques feixistes com el règim de Mussolini i Hitler. Al principi només incorporava text i dibuixos, però poc a poc es van introduir fotografies.

En la capçalera ens trobem representat el be negre que interactua amb la cal·ligrafia de la capçalera, si ens fixem bé sobre la lletra N, ens trobem amb una mica de gespa, cap a on es dirigeix el be a menjar.

El SR. DAIXONSES I LA SRA DALLONSES (1926)

Revista d’ humor fundada el 2 de gener de 1926, en un període de repressió i censura a causa del règim del general Primo de Rivera, que va suposar que la revista cesés la seva activitat el 27 de febrer del mateix any.

La revista comptava amb una presentació d’excel·lent qualitat, cadascuna de les  cobertes presentava la capçalera amb una il·lustració diferent a cada número. En el títol podem observar que "Daixonses" i "Dallonses" són paraules gastades i ambigües, buides de significat, però la gràcia és que, essent comodins que ho volen dir tot i no volen dir res, s'han de fer servir amb propietat.

Les capçaleres eren creades per Gaietà Cornet, a la part dreta ens trobem representat el Sr. Daixonses dins d’un requadre, aquest mira cap a baix, com si ell també fos un lector més de la revista.

LA TUIES (1923- 1927). Barcelona

Revista de temàtica eròtica i humorística, dirigida per Agustí Piracès i Joan Sancho Ferrerons. Alguns dels dibuixants més destacats que van col·laborar en l’edició de la revista foren Eduard Serra, Oxymel Jimènez i Niubó. La portada de la revista sempre va acompanyada per una imatge de gran contingut eròtic i satíric