Què és art? Aquesta és una de les preguntes sobre la que més s'ha teoritzat i discutit sense arribar a un consens unànime.
En el passat, el gust estètic va estar marcat per una sèrie de regles objectives, racionals i supraindividuals (la simetria, la proporció, la noció d'obra ben feta, etc.) que definien, primer, el que era l'art i, segon, el que era el mal o bon art. Aquelles regles marcaven el cànon a seguir per l'artista i a partir d'elles es valorava la qualitat i vàlua del seu treball. L'art podia ser jutjat perquè es fonamentava en una regles objectives.
A partir del Romanticisme es van introduint nous criteris de valoració de l'art simètricament oposats a aquelles regles: la subjectivitat, la lliure expressió, l'originalitat... Més encara, l'art, que fins llavors s'havia realitzat per encàrrec, ara s'allibera de aquell: l'artista crea segons la seva pròpia consciència i aliè al gran públic, que ja no pot comprendre'l.
La polèmica estava servida i incita, encara avui, a la reflexió. Què és art i què no? Si no hi ha criteris objectius, com definim avui en dia el que és art i com podem mesurar la seva qualitat?
El que avui anomenem art contemporani és una convenció, una construcció fruit d'un consens entre múltiples agents: les institucions museístiques, els mitjans de comunicació, la universitat, el col·leccionisme, el mercat, la crítica d'art... Aquests agents conformen el que es coneix com el Sistema de l'Art, un conjunt d'elements que interactuen construint uns valors, amb integrats i exclosos.
Si la valoració d'art és variable i producte d'una negociació per què hi ha un art a-part? I si és així, ¿es converteix necessàriament en dolent alguna cosa nascuda fora del sistema?
