Ajo Blanco. Cultura marginal a "destajo"

Ajoblanco (Barcelona, primera època, 1974-1980). L’any 1974 un grup de dotze inquiets joves, atrets pel mediterrani i l’anarquia, i avivats per en Pepe Ribas, aconsegueixen reunir 300.000 pessetes, llogar un pis al carrer Aribau i donar el tret de sortida al seu particular projecte; una revista per a una cultura llibertaria.

Ajoblanco era, per damunt de tot, un projecte viu, en constant evolució, àcrata i amb un clar objectiu: reflectir alternatives al pensament en un país asfixiat per dècades de repressió. Clares al·lusions les trobem en el nom de la revista (la coneguda sopa), el logotip (dissenyat per Quim Monzó, mordaç indirecta als símbols de la cultura americana i catalana) i la fotografia d’en Manel Esclusa dels nº 0 i nº 1 (uns llavis sensuals mossegant un all que ens evoca, d’una manera cridanera i molt subtil, el que experimentarem al llegir la revista). En resum, “Un Ajo, entre los posibles. El Ajo ese …”.

Tot és gris

Ajoblanco pretenia trencar els murs d’anquilosament de tants anys. Cercava obrir la revista a tot allò que fes olor a creativitat i cultura, tot escoltant i convidant  tothom a participar-hi. Fer créixer el coneixement, aportar material per incentivar al pensament crític, fent us de la sàtira com a recurs literari. Aquest ideari queda majestuosament reflectit en la fotografia d’en Joan Fontcuberta (nº 0, 1974), que acompanyem, a mode de collage, d’una selecció de frases (Quim Monzó, Santi Soler, Toni Puig, Luis Racionero, …) que versen sobre les principals temàtiques ideològiques que conformaven el contingut de la revista (art i cultura, educació, ecologia i urbanisme, psiquiatria i sexologia, capitalisme i societat de consum, ...). Així mateix, en aquest collage, veiem reflectits el seu ideari llibertari i la seva visió sobre la censura, la democràcia, la Constitució Española i la llei de premsa i impremta.

Les Falles. Una ardent contra-mirada?”

Irromp el dossier “Les falles” i, amb aquest, la primera polèmica viscuda per la revista. Es pretenia potenciar des d'una perspectiva popular, vitalista i lúdica, el verdader sentit d’una festa pagana i mediterrània. El text d’Amadeu Fabregat, que tancava el dossier, era el més agressiu i versava sobre la pel·lícula La fallera mecánica, de Lluís Fernández, en la que un transvestit és escollit fallera major. Per aquest dossier van rebre diverses amenaces i l’escarni als mitjans de comunicació. La més grotesca prové de les agrupacions falleres que havien llogat dos autobusos amb la intenció d’anar a estovar-los, per sort van ser degudament persuadits de no fer-ho per el president d’aquell moment de la Junta Central Fallera. Més transcendent va ser haver de viure durant dos mesos entre amenaces anònimes de bomba i encaixar una sanció per escàndol públic, degudament acompanyada d’una multa de 250.000 pessetes i quatre mesos de suspensió. Punyents foren les paraules que en solidaritat emeteren des de la revista Star (nº18), “Ajoblanco ha sido inmolada por los torquemadas de turno, que no podían pasar sin su auto de fe, con quemadura simbólica de la literatura contestataria”.

Sexología. Multats per "marranus"?

Ajoblanco celebrava el seu exemplar nº 50 i com a regal rebien una multa de l’administració en relació al nº 23. En paraules de la revista, van ser sancionats per marrans. L’administració els condemna per un total de onze frases que consideren insolents. En fem una selecció que presentem en format collage acompanyant la portada de la revista. Extraordinària n’és la resposta de Ajoblanco en el pròleg del nº 50 quan proclamen: “Lloramos con la Administración, y prometemos, públicamente, castrar nuestro tranvía. Le amputaremos un faro y colocaremos, en su lugar, una luna de otras sensualidades”.

 

El Rrollo Enmascarado (1973-1974) sortia a la llum quan un col.lectiu de joves (Miquel i Josep Farriol, Mariscal, Nazario i Juan Villafuerte) reunien 25.000 pessetes per imprimir el seu primer tebeo. Una revista amb un públic i una ideologia clarament definits en la seva portada: “sólo para minorías selectas”, “adultos progres”, “se permite la reproducción total o parcial”.

Posant en qüestió el monopoli de producció cultural i exercint el que es coneix com a “sedició gràfica”, la revista era publicada en format d’autoedició i distribuïda fora dels canals normals (el quiosc).Tot i que fortament influenciada pels dibuixants underground yanquis, aviat es va crear un estil propi, incorporant els personatges de les Rambles i les seves històries. És considerada el primer cómix espanyol.

El Cas Censurat

Només sortir a la llum, el fiscal d'Ordre Públic va considerar que el contingut del Rrollo incorria en un delicte d'escàndol públic. En concret, la tira de Nazario, Sábado-Sabadete. Les planxes i els exemplars impresos foren segrestats i es van demanar per a l’editor, Miquel Farriol, sis mesos d'arrest major, una multa de 15.000 pessetes i nou anys d'inhabilitació especial. En la sentència de 31 de maig de 1973 Farriol era absolt i es donava permís a la distribució del còmic. En el mateix auto eren titllats de “supuestos juerguistas satirizados”, doncs atacaven als sentiments col·lectius de decència i castedat.

Star

Star (Barcelona, 1974-1980). Fundada per Juan José Fernández i Francisco Javier Ballester, posa en contacte als seus lectors amb formes d’expressió contraculturals. Star és provocadora i divertida. Dibuixants com Nazario, Ceesepe i el Hortelano hi posen el seu gra de sorra. En el pròleg i contra-pròleg del seu primer número trobem una declaració d’intencions que defineix l’esperit de creativitat i entreteniment al que s’aspira. Tanmateix, també el trobem en petits detalls, com per exemple el logotip de la portada, que varia a cada número, o en les diverses maneres de demanar la subscripció a la revista, a quina més singular i graciosa.

 

Al llarg de la seva existència, la revista haurà de fer front a diversos casos de segrestos, suspensions, expedients administratius i judicis de faltes. La portada del nº 6 es va considerar que atemptava a la moral del ciutadà, com també la historieta Mariluz corrompe a Marinieves (nº7), fets que acaben amb el segrest d’ambdós exemplars. Amb el nº13, dedicat al gat Fritz, Star viurà el seu episodi de censura més grotesc. La denúncia d’un pare escandalitzat que per error havia comprat la revista al seu fill menor d’edat. Satírica resposta al cas la que trobem amb la historieta de El robo de la gran caca (nº14). Amb l’aparició de Slober  (nº15) les autoritats suspenen la revista un any per obstinada reiteració en tractar temes obscens. L’exemplar nº16 acaba segrestat, com també el nº24, dedicat al món de les drogues i on, fent gala del seu humor, demanen “que la represión no decaiga”. Per fer front a tanta adversitat cal molt d’anhel i coratge, reflex n’és la portada del nº26 amb un “contra todo y contra todos”.