clara al·lusió al fenomen Trump, quan manifesta que sembla impossible avergonyir els desvergonyits. Temps complicats per a la sàtira?
A tot aquest escenari per se ja complex, s’ha d’afegir que en termes de censura la situació també ha canviat. Ara el control es dona a posteriori. Un clar exemple el trobem en el dret a la llibertat d’expressió (art. 20 de la Constitució), que ha de respectar el dret a l’honor i a la intimitat personal (art. 18). No es considera censura que les empreses propietàries de les xarxes socials tanquin provisionalment un compte, com tampoc s’entén que ho sigui el segrest d’una publicació. En aquest escenari, l’exercici de la sàtira pot arribar a considerar-se gairebé com un esport de risc, que es persegueix simplement per ser el que és, sàtira. Temps emboirats per a la sàtira?
Ha plogut molt des de l’obra de William Hogarth (1697-1764), el pintor més famós de sàtires de la història i reconegut com a “pioner del còmic” per pintar històries en sèries. Amb Hogarth s’iniciava un nou art narratiu, resilient, capaç de resistir la deformació i el trencament per tornar a la seva forma original.
A dia d’avui, una societat global i digital, atrapada en una esfera de consum desmesurat, exigent en la immediatesa i extremament supèrflua, torna a sotmetre la sàtira a una situació d’estrès. En el camp de la comunicació, els grans grups econòmics i mediàtics controlen totes les xarxes de distribució. Pretendre, doncs, de manera independent, influir en el pensament social esdevé una missió impossible. Extremadament colpidores són les paraules de l’il·lustrador artista Victor Juhaszh, en
|
| |
|
|
|
|
|
|
| |
|
|
|
|
|
|
|
 |
 |
Mongolia. Identitat polèmica
El 23 de març de 2012 neix, de la mà de Dario Danti, Edu Galán, Fernando Rapa, Pere Rusiñol i Gonzalo Boye, la revista satírica Mongolia. Dotada d’un humor surrealista i llengut, la revista esdevé un contra informatiu humorístic, tot i que es reserven les darreres pàgines, Reality News, a reportatges d’articles d’investigació, advertint que si es riu a partir d’aquell moment ja és cosa d’un mateix. Amb referents com El Papus i l’humor de Monty Python, Mongolia és un mitjà independent sustentat per subscripcions i venda a quiosc que cohabita amb El Jueves, i al seu torn, amb d’altres projectes humorístics 100% digitals com El Mundo Today.
Tot i ser un projecte en paper, Mongolia no desatén el món de les xarxes socials, atès que aquestes han esdevingut un medi propici per a l’humor. Per tal d’incrementar la fidelització i l’exposició mediàtica, un dels factors claus són les portades, pensades per ser viralitzades a través d’un públic molt actiu al món digital. Un clar exemple en són les tres portades de la revista exposades a vitrina, amb tancament del compte de Facebook, rebombori als mitjans de comunicació i burofax d’una coneguda revista de premsa del cor demanant la retirada de l’exemplar. |
 |
| |
MONGOLIA |
|
|
|
|
| |
Editorial Mong. Barcelona
Selecció de portades, 2012-2018 |
|
|
|
|
|
 |
Cas Ortega Cano. Condemnats per l’exercici de la sàtira.
El 12/11/2016 Mongolia treu a la llum un cartell publicitari del seu espectacle El Musical 2.0; un fotomuntatge satíric centrat en un personatge assidu a les revistes del cor, José Ortega Cano. El 8/3/2017 un jutjat d’Alcobendas condemna la revista imposant-li un multa de 40.000 euros i la prohibició de reproduir el cartell per una suposada vulneració al dret de l’honor. Per evitar el seu tancament, la revista dur a terme una campanya de crowdfunding entre els seus seguidors. Al numero d’Abril de 2017 donen les gràcies pel suport rebut amb un, més que imponent, Je suis Mongol.
|
 |
Cas Ortega Cano (Je suis Mongol). Les dues mirades del cas.
Mongolia en el seu nº 65 (Abril 2017), Ortega Cano embraga, consagra el cas fent-ne sàtira però també dedicant un reportatge a la secció Reality News, on defensen el dret fonamental a l’exercici de la sàtira com a element clau de la maduresa democràtica d’un país. En paraules seves “Vivimos tiempos muy jodidos para la opinión, el humor y la libertad de expresión que habíamos creído aconseguir. Pero no, es claro que Torquemada no ha muerto y tiene muchos descendientes”.
|
|
Darío Adanti (il.lustració) i Edu Galán (guió).“Mongolia. El Musical 2.0" |
|
|
|
|
| |
2016
Cartell de promoció d'un espectacle de la revista Mongolia que utilitzà la imatge del torero Ortega Cano. El torero -que havia estat condemnat per delicte d'homicidi imprudent i conducció temerària el 2013- va demandar la revista que al seu torn va ser penalitzada, per un atac a l'honor, a satisfer una indemnització de 40.000 euros |
|
|
|
|
|
|
MONGOLIA, núm. 65 |
|
|
|
|
| |
Editorial Mong. Barcelona, 2018
La revista dedica un número a denunciar l'afer Ortega Cano i la condemna judicial, reivindicant la funció de la sàtira i l'humor en l'actualitat |
|
|
|
|
|
|
