LA POESIA DRAMÀTICA (GRÈCIA I ROMA)
Les primeres representacions tene lloc a l'aire lliure; després teatres de fusta mòbils. Els romans imiten les construccions que veuen a les ciutats de la Magna Grècia. A partir del 200 s'hi incorpora la graderia en semicercle on els espectadors veuen les obres drets i barrejats. L'any 145 aC. tenim el primer teatre romà permanent de fusta. El primer teatre d'obra data de mitjan segle I aC. (55 aC.); és el de Pompeu.
Imatges d'alguns teatres: teatre de Marcel (imatge), teatre de Balb (el més petit, a la part central: imatge), teatre de Pompeu (imatges 1, 2, 3, 4), teatre d'Òstia (imatge), teatre de Pompeia (imatge), teatre de Mèrida (imatges 1, 2), teatre d'Epidaure (imatge), teatre de Delfos (imatge), teatre de Sabratha (imatge), teatre d'Efes (imatge), teatre de Bosra (imatge), teatre de Dougga (imatge), teatre de Leptis Magna (imatge).
Orquestra semicircular / càvea (ima, media, summa) i accessos / escena coincident amb el diàmetre de l'orquestra / prosceni: plataforma d'1, 5 m. on evolucionen els actors / dos accessos laterals que en les comèdies representen l'accés al port (esquerra) i l'accés al fòrum (dreta) / rerescena o bastidor / sotascena per a guardar-hi les màquines / frons scaenae fix amb tres portes que simbolitzen l'entrada a un palau (tragèdia) o l'entrada a tres cases (comèdia). Té la funció de projectar la veu als actors.
1. Tipologia de les obres dramàtiques (comèdia, tragèdia i gèneres menors).
1. 1. Fabula palliata
1. 2. Fabula togata
1. 3. Tragoediae
1. 4. Fabula praetexta
1. 5. Fabula atellana
1. 6. Mim.
2. Plaute
2. 1. Vida
2. 2. Obres
2. 2. 1. Característiques estructurals.
2. 2. 2. Característiques lingüístiques.
3. Terenci
3. 1. L'època.
3. 2. Vida.
3. 3. Obra.
3. 3. 1. Diferències ideològiques en comparació amb Plaute.
3. 3. 2. Diferències estructurals en comparació amb Plaute.
3. 3. 3. Llengua i estil.
1. TIPOLOGIA DE LES OBRES DRAMÀTIQUES HISTÒRIQUES
En la dramatúrgia llatina trobem diferents subgèneres:
1. 1. LA FABULA PAL.LIATA
Comèdies fetes a imitació de la comèdia mitja i nova gregues (finals del s IV aC). L'acció es desenvolupa sempre a Grècia, amb personatges de nom grec i amb vestuari grec (pallium), tot i que les situacions descrites són típicament romanes. Representa sempre les peripècies de la vida privada d'un món burgès, governat per l'atzar, amb una moral convencional. Registra alguns personatges constants (imatges 1, 2): SENEX (vell xaruc i lasciu); ADVLESCENS (jove enamorat d'un amor impossible); SERVVS (esclau espavilat que ajuda l'amo jove); PARASITVS (golafre adulador de l'amo); MILES GLORIOSVS (soldat fanfarró); MERETRIX (prostituta); VIRGO (noia prostituïda contra la seva voluntat); LENO (alcavot a càrrec de la noia), etc.
Els models grecs de què parteixen són: Menandre, Dífil i Filèmon.
Apliquen els principis de la imitatio i contaminatio.
1. 2. LA FABULA TOGATA
Comèdia de costums romans, amb l'acció situada a Itàlia i amb personatges romans o itàlics representants de la petita burgesia, vestits amb la toga. Aquestes obres representen una reacció contra les pal.liates, que havien exhaurit els temes i els personatges grecs. Com a gènere no sobrepassà l'època de Sul.la († 78 aC).
1. 3. LES TRAGOEDIAE
Tragèdies d'argument grec, imitades d'Èsquil, Eurípides i la tragèdia postclàssica, rarament de Sòfocles. Contenen moltes escenes cantades a diferència dels seus models grecs, perquè el públic itàlic reclamava molta música i un muntatge molt espectacular.
El cor, element bàsic en les tragèdies gregues, perdé la força que tenia i esdevingué una mena de comparsa.
1. 4. LA FABULA PRAETEXTA
Tragèdies d'argument romà, històric o mitològic. Els actors vestien la toga praetexta.
1. 5. LA FABULA ATELLANA
Farsa breu de trets vulgars en què predomina la presa de pèl, l'engany i l'element obscè (~commedia dell'arte). Fou molt popular, de manera que els actors que les representaven eren considerats homes honorables.
No era representada per actors professionals, sinó per ciutadans amb una sèrie de màscares fixes: MACCVS (l'imbècil, el pallasso); BVCCVS (el badoc, el ruc); DOSSENNVS (el geperut astut i intrigant); PAPPVS (el vell ridícul) (imatge). Els actors bàsicament improvisaven sobre un fil argumental molt tènue.
1. 6. EL MIM O FABULA PLANIPEDIA
Representa escenes reals de la vida quotidiana. Els actors -homes (archimimus) i dones (archimima), a diferència de la resta de representacions dramàtiques- no usen coturns ni màscares, per la qual cosa és molt important el gest facial.
Té uns personatges fixos: STVPIDVS (l'imbècil), SANNIO (el "que fa ganyotes"). El públic té el dret de veure les mimes despullades al final de la representació. En general els seus actors són menyspreats per la classe culta de Roma.
2. PLAUTE
2. 1. VIDA
Sobre la vida de Plaute només tenim dades incertes, a partir de fonts secundàries, exceptuant potser la data de la mort, el 184 aC. Va néixer ~255 aC a Sàrsina (Úmbria).
La tradició biogràfica el vol actor abans que autor. Sembla que degué muntar un negoci de cereals i que la invasió d'Anníbal el va arruinar, la qual cosa l'obligà a posar-se a les ordres del seu creditor principal. Alliberat dels deutes hauria començat a escriure comèdies. La tradició s'interromp quan inicia la seva carrera com a autor teatral (~ 215 aC)
2. 2. L'OBRA
De les 120 de comèdies que li eren atribuïdes a l'antiguitat, Varró (s. I aC) només en considerà 21 d'autoria segura (fabulae uarronianae). L'explicació d'aquesta inflació d'obres es deu a la gran popularitat que va tenir Plaute, la qual cosa hauria propiciat que hi hagués imitadors apòcrifs. Les obres són: Amphitruo (imatge), Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captiui, Casina, Cistellaria, Curculio, Epidicus, Menaechmi, Mercator, Miles Gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus, Vidularia.
En tant que fabulae palliatae, l'acció d'aquestes obres se situa sempre a Grècia, la qual cosa significa transportar l'obra a mons exòtics i d'aventura, un món susceptible de ser pintat meravellós i grotesc: el món que Roma estava a punt de conquerir.
Hi ha una certa uniformitat en els arguments de totes elles, que podríem resumir així:
a. Jove disbauxat, enamorat d'una noia.
b. La noia està en mans d'un alcavot i té per amigues les meretrius.
c. El pare del noi, avar i un xic imbècil, desconeix la disbauxa del seu fill.
d. Un esclau llest ajuda el noi per tal d'aconseguir els diners per alliberar la noia.
e. La noia, finalment, és la filla perduda d'un amic del pare o similar, recurs molt usat en la comèdia nova grega.
Totes les comèdies de Plaute són obres vigoroses i amb gran força i poden ser qualificades amb l'epítet de COMÈDIES D'EMBOLIC, el mèrit de les quals no és conèixer-ne el desenllaç, que és del tot previsible, ans la força còmica que tenen.
El principal objectiu de l'autor és fer riure, sense cap pretensió moralista. Tanmateix, descriu una vida de vici i llicència centrada en els grecs, la qual cosa contribueix a crear una consciència de condemna cap al món hel.lenístic, a diferència del que succeirà més endavant amb Terenci.
El mèrit principal de Plaute no és pas la creació de caràcters universals ni l'aconseguiment d'una acció ben trabada, ans la riquesa del llenguatge espontani i la gran variació d'estructures mètriques que empra en la versificació.
2. 2. 1. Característiques estructurals de les obres
Plaute s'inspira en els autors de la comèdia nova grega -Menandre, Dífil i Filèmon-, però introdueix importants canvis estructurals en les seves obres:
1. La majoria tenen un pròleg, part inicial en què un actor explica l'argument de l'obra per situar els espectadors.
2. La comèdia es representa en forma de drama continu, sense la separació en actes que tenien els models grecs. Les escenes estan marcades només per l'entrada i la sortida dels personatges i no hi ha pauses. Tanmateix, la tradició posterior a Plaute ha dividit les comèdies en cinc actes.
3. Plaute modifica l'argument de l'obra original grega, ampliant-ne o reduint-ne les parts que l'interessen. Àdhuc fa ús de la contaminatio tot barrejant la intriga de dues obres diferents. La contaminatio produeix, de vegades, incoherències estructurals que devien passar inadvertides per al públic, ja que aquest només s'interessava pels efectes immediats.
4. L'autor complica fins al límit els diferents casos que conformen l'argument, cosa que provoca en l'espectador una sensació de caos i d'inconnexió.
5. Plaute no es preocupa de donar gran coherència a l'acció, la qual avança ràpida i a salts, fins que es resol d'una manera brusca i sobtada; per això, la crítica ha qualificat les comèdies plautines de fabulae motoriae.
6. Elimina el cor propi dels seus models grecs i introdueix parts cantades (cantica) de què estava mancada la comèdia nova, les quals combina amb parts declamades amb suport de flauta i amb parts recitades sense música.
7. Utilitza una gran varietat mètrica, per singularitzar cada una de les parts esmentades.
8. Dóna gran importància als personatges del seruus i del parasitus, per tal de reforçar la comicitat de l'obra.
9. El fet de situar l'obra en un món aliè als romans li permet despreocupar-se de la versemblança del que explica: confon el que és propi del món romà amb el que ho és del món grec; barreja costums romans i costums grecs; fa errors de geografia; invoca déus romans, etc.
2. 2. 2. Característiques lingüístiques
Una de les grans originalitats de Plaute, però, rau en l'ús que fa de la llengua. Ens ha transmès una llengua depurada, plena de característiques de la llengua col.loquial de la seva època, de tal manera que va aconseguir una mena de barreja molt equilibrada.
1. Una de les bases dels seus textos és el sermo uulgaris, o sigui, el registre col.loquial de la llengua parlada a Roma en el seu temps. La llengua parlada no organitza les frases en estructures lògiques sinó que avança a salts, amb parèntesis, anacoluts, interrupcions secundàries, etc. Totes aquestes característiques donen rapidesa al discurs.
2. Personifica les coses inanimades, com a recurs per a contribuir a reforçar la uis comica del text. Contràriament, qualifica els esclaus amb neutres despersonalitzadors .
3. Al.literacions expressives; invenció de mots compostos; jocs de mots; abundor de diminutius.
(Consulteu la introducció a El vodevil del fantasma, La Magrana, Barcelona 1994, pp. 11-46)
3. TERENCI
3. 1. L'època.
Roma passa de ser una ciutat important a Itàlia a ser la ciutat més important del Mediterrani occidental i oriental, en quatre decennis, des del triomf sobre Macedònia (168 aC) fins a la mort de Publi Corneli Escipió Emilià (129 aC).
La conquesta del territori grec (Macedònia (148 aC. i Acaia= Grècia central i Peloponnès 146aC.) va transplantar a Roma la cultura hel.lènica, i un grup d'intel.lectuals, anomenat per la crítica posterior "el cercle dels Escipions", va intentar usar-la per conferir un sentit més elevat a les conquestes romanes, tot assimilant aquesta cultura. Aquest fet comportà una divisió de la societat romana benestant:
- Els tradicionalistes -aristòcrates arcaics- que defensaven l'aferrament als antics costums, basats en la VIRTVS i en l'acceptació del MOS MAIORVM com a norma específica de vida dels romans, per contrarrestar la penetració de la mol.lície oriental que pensaven que comportaria el caos de la república. Aquest corrent estigué representat per Marc Porci Cató.
- Els moderns o progressistes -aristòcrates populars- que defensaven l'obertura a una nova concepció de la vida, basada en la HVMANITAS, concepte que per als romans és sinònim de "civilització". Segons els romans, aquesta era la característica que els diferenciava de la resta de pobles bàrbars i que justificava la sistemàtica destrucció de tots aquells que no es volien sotmetre a llurs lleis. Aquesta concepció de la vida estigué representada per la família dels Escipions, ja des de començaments de segle II aC, i comportà una nova concepció educativa dels joves.
En alguns sectors cultes de Roma augmenta espectacularment l'admiració pel món hel.lènic. Aquesta influència es nota, en tots els àmbits, en un augment del luxe i la magnificència. Aquesta realitat farà exclamar a Horaci, cent-cinquanta anys més tard: Grècia, una vegada conquerida, conquerí el seu ferotge vencedor i introduí les seves arts en un Laci de camperols (Horaci, Epístoles 2, 1, 156).
3. 2. Vida (~194 aC - ~159 aC)
Sembla que va néixer a Cartago i el seu nom fou Publi Terenci Àfer. Hauria estat portat a Roma com a esclau de Gai Terenci Lucà. Aquest senador li oferí una educació i després l'alliberà. L'any 159 començà un viatge a Grècia, per l'interès de conèixer de primera mà la vida dels grecs, per tal de poder-la reflectir millor en les seves obres. Va morir en el decurs d'aquest viatge. Terenci entrà a formar part del cercle presidit per P. Corneli Escipió Emilià del qual formaven part altres intel.lectuals romans i esdevingué l'intèrpret de les idees d'aquest nou món aristocràtic. Tingué dificultat per fer apreciar el seu estil innovador als espectadors i fou acusat pels seus competidors més directes:
1. De no ser l'autor de les seves obres, o de compondre-les en col.laboració.
2. De practicar la contaminatio de manera exagerada, la qual cosa impedia que un altre autor pogués inspirar-se en les obres que ja havien estat utilitzades, reduint, doncs, el nombre de models possibles.
3. De plagi, que consistia a imitar una comèdia que ja hagués estat imitada abans.
En definitiva, atacar Terenci, un esclau alliberat, era la manera d'atacar indirectament el cercle intel.lectual dels Escipió; de privar-los d'un dels seus canals de propaganda i d'impedir que les seves idees impregnessin la societat i els reportessin guanys polítics.
3. 3. Obra.
Se'n conserven 6, gràcies que foren matèria d'estudi escolar fins als darrers dies de l'imperi, igualment com les de Plaute: Andria, Hecyra, Heautontimoroumenos, Eunuchus, Phormio, Adelphoe. Exceptuant Eunuchus (imatges 1, 2) i Phormio, les altres comèdies tingueren una acollida molt freda entre el públic.
(Consulteu la introducció a L'eunuc, La Magrana, Barcelona 1994, pp. 5-32).
3. 3. 1. Diferències ideològiques en comparació amb Plaute.
1. La ideologia epicúria, que hom copsa en les obres de Plaute, deixa pas a una ideologia aristotèlica, d'acord amb la qual els homes lliures sempre tendeixen per instint a la consecució del bé, la qual cosa els permet, finalment, inserir-se en la vida pública de la ciutat. Una ciutat gloriosa i victoriosa, optimista, que representava per a la generació d'Escipió el mateix que l'Atenes de Pèricles representà per als seus ciutadans.
2. Les obres de Terenci proposen sempre un tema cabdal: l'educació dels joves. Potser l'argument més clar en aquest sentit és el d'Adelphoe, on dos ancians germans apliquen en l'educació dels fills dos principis contraposats: el liberalisme i la intransigència. Cap d'ambdós no reixirà en el seu propòsit, perquè la solució passarà per adoptar una "postura intermèdia".
3. Terenci representa el món grec com un món honest, decorós, amable. En efecte, introdueix una moral nova en les seves obres: al final, tot torna sempre a l'ordre establert. Aquesta moral nova ha estat resumida en un vers compost per Terenci mateix -homo sum: humani nihil a me alienum puto ("Sóc un home: res del que és humà no ho considero aliè a mi").
4. El teatre de Terenci es basa en les relacions de tendresa, de respecte, de commiseració, d'amor, d'autocrítica, enfront de la befa, l'egoisme, l'odi, l'engany de les obres de Plaute.
3. 3. 2. Diferències estructurals en comparació amb Plaute.
Terenci modifica tot allò que havia esdevingut tradicional en la comèdia de Plaute. El seu model, però, en tant que autor de palliatae, és sobretot el comediògraf grec Menandre.
1. La palliata motoria esdevé palliata stataria, una comèdia menys vital, més assentada, amb menys força, amb més reflexió.
2. Un resultat d'aquest '"apaivagament" general és també la modificació de l'estructura rítmica. Disminueix el paper de la música en favor de les parts declamades, que ocupen més del 50% de l'obra, però sobretot es redueix la múltiple varietat dels ritmes.
3. Els personatges continuen essent els mateixos, però amb petites variants. Apareix el personatge de la "bona prostituta", que sacrifica el seu amor per l'adulescens a favor de la seva felicitat. En les obres de Plaute les prostitutes degraden els homes amb qui van; en les de Terenci no.
4. L'heroi de les comèdies de Terenci no és pas el seruus, ans són els joves; normalment, joves amb caràcters contraposats que, a partir de l'oposició, subratllen els seus valors.
5. L'estructura de les obres es recolza en l'estudi psicològic dels personatges, que en cada obra aconsegueix una línea clarament definida. Els personatges no són l'excusa de l'acció desenfrenada, ans el nucli de l'obra. L'estudi psicològic, però, li treu uis comica, la força que tenen les obres de Plaute.
3. 3. 3. Llengua i estil
El llatí de Terenci és més depurat, més "clàssic" que el de Plaute. És un llatí que reflecteix la conversa dels cercles aristocràtics i que defuig el col.loquialisme de Plaute. Evita l'acudit groller, la frase curta que dóna vivesa a la conversa, el mot que només té justificació per provocar el riure, etc.
Per a més informació sobre la dramatúrgia llatina consulteu:
G. Puigvert, "El teatre llatí", en J. Carbonell - B. Matas, Classignosi. Lectures de COU de llatí i grec 1995-1996, Edicions de la Magrana, Barcelona 1995, pp. 169-205.
