El segle I aC. Primers intents de consolidar el poder personal (Màrius i Sul.la; Cèsar i Pompeu). L'art de l'oratòria.
Tot just començar el segle I aC. assistim als primers intents unipersonals d'acaparar el poder. Roma dominava tota la Mediterrània, i el Senat i les magistratures col·legiades, pensades per governar una ciutat-estat, mostraven fissures d'eficàcia importants.
El general Gai Mari, un cavaller sense avantpassats nobles (homo nouus), es féu un nom en algun dels esdeveniments militars més importants del tombant de segle -la reforma de l'exèrcit, la guerra de Numídia contra Jugurta i les primeres campanyes de Roma contra els pobles del nord, els cimbres i els teutons- i de seguida es convertí en el representant del partit dels populars, els quals el posaren al capdavant d'una nova reforma agrària. Això li comportà l'elecció sis vegades com a cònsol (107 i 104-100 aC.), cosa intolerable als ulls dels optimats. Després d'un període de restabliment del poder senatorial durant tota la guerra social, hi tornà a haver una picabaralla entre els populars i els optimats a causa de la guerra contra Mitridates (88 aC.). Els uns volien que comandés les tropes Mari, els altres Sul.la, aleshores cònsol representant de la gran família patrícia dels Corneli. Finalment fou Sul·la qui marxà cap a Àsia, però Mari s'apoderà de Roma (87aC.), es féu nomenar cònsol per setena vegada i organitzà una matança de nobles i partidaris sul·lans. La seva mort per causes naturals, el gener del 86 aC., deixà Roma en mans d'un dictador, fins que Sul·la tornà d'Àsia el 83 aC. A la seva arribada prengué fortes represàlies contra els seus adversaris del partit dels populars i féu publicar llistes amb els noms d'aquells senadors i cavallers que condemnava a mort, alhora que va instaurar una nova dictadura indefinida basada en el poder dels optimats.
Després de la mort de Sul·la (78aC.), a Roma va tenir un paper determinant Pompeu, un cavaller itàlic que havia posat fi a la insurrecció de Sertori, partidari de Mari, que havia intentat crear un estat independent a Hispània (75 aC.), i que, juntament amb Cras, havia esclafat la revolta d'Espàrtac (71aC.).
Tot i pertànyer a l'ordre eqüestre -i, per tant, no tenir avantpassats en l'exercici de les magistratures-, aconseguí el consolat l'any 70 en una mena de cop d'estat. Després de sotmetre els pirates que obstaculitzaven el comerç marítim (l'any 67 aC.), Pompeu conquerí Síria (64-63aC.) i lluità contra Mitridates, a qui vencé definitivament (any 62 aC.). De retorn a Roma, hauria pogut ensenyorir-se del poder absolut instituint una mena de monarquia militar, però va preferir aliar-se amb Cras i Cèsar, i continuar dins la legalitat constitucional. Pompeu hi aportà el prestigi militar i el vistiplau dels optimats, Cras els diners i Cèsar el favor dels populars.
Mentre Pompeu era a l'Àsia, Ciceró -cònsol el 63 aC.- va descobrir la famosa conjuració de Luci Sergi Catilina contra la república, en la qual hi havia implicats alguns senadors importants.
Una solució per als conflictes civils, que no paraven de produir-se dins la societat romana, va ser el compromís al qual arribaren Pompeu, Cras i Juli Cèsar per tal de formar un govern tripartit fort. Aquest triumvirat (any 60 aC.), de caràcter no oficial, tenia la finalitat, per damunt de tot, de repartir-se les províncies. A Cras li tocà Orient; a Cèsar, la Gàl·lia; i a Pompeu, Itàlia, Hispània i Àfrica.
Aviat Cras va morir mentre lluitava contra els parts en territori de la regió que li havia estat assignada. Aleshores Cèsar i Pompeu s'enemistaren. Pompeu, amb el consentiment del Senat, va intentar governar tot sol, però Cèsar, després de les campanyes victorioses en la conquesta de les Gàl·lies (58 al 51aC.), tornà a Roma. Desobeint les ordres del Senat va traspassar el riu Rubicó, límit de la seva província, i va continuar la lluita contra els partidaris de Pompeu, els quals derrotà definitivament a Munda, a la Bètica. Aquesta derrota dels pompeians va significar la fi de les guerres civils.
La batalla definitiva entre Cèsar i Pompeu es va lliurar a Farsàlia el 48 aC. (1).
Cèsar va basar el seu èxit en tres pilars sòlids que li garantiren un gran prestigi. En primer lloc, comptava amb la fidelitat dels soldats veterans, que havien rebut terres en compensació dels serveis prestats; també tenia el suport de la classe social que pertanyia a l'ordre eqüestre, i fonamentava el seu prestigi popular en la simpatia de la plebs. Amb aquests suports sòlids fou nomenat dictador vitalici. A més, va acumular en la seva persona els càrrecs més importants: censor, pòntifex màxim i imperator, que aleshores significava "cap de l'exèrcit". Malgrat el seu poder i la seva activitat política frenètica, els aristòcrates consideraven Cèsar com un opressor de les velles llibertats republicanes. Per tot això, els nobles, dirigits per Brutus i Cassi, organitzaren una conjura que culminà amb l'assassinat de Cèsar el dia de les idus de març (15 de març) de l'any 44 aC., en una sessió del Senat celebrada al teatre de Pompeu. La mort de Cèsar és descrita en: Plutarc, Vides paral.leles IX, LXIII -LXVI; Suetoni, Vida dels dotze Cèsars 1, 82, 1-3. (imatges 1, 2, 3, 4).
És imprescindible que vegeu el Juli Cèsar (1953) de J. L. Mankiewicz i el Cèsar ha de morir (2012) dels germans Taviani.
Pervivència de J. Cèsar en altres literatures.
Després de la mort de Gai Juli Cèsar, les lluites van continuar entre els partidaris del vell sistema republicà i els continuadors de Cèsar. Els caps visibles d'aquestes dues faccions foren Octavi, nebot i hereu de Cèsar, i Marc Antoni, el seu lloctinent. Tots dos personatges, juntament amb Lèpid, decidiren formar un segon triumvirat (any 43 aC.), una mena de dictadura de tres persones per un període de cinc anys. El triumvirat es va inaugurar amb proscripcions terribles, com la del Sul·la. Una de les primeres víctimes va ser Ciceró, que s'havia refiat infructuosament d'Octavi. Els triúmvirs eliminaren els assassins de Cèsar (Brutus i Cassi) a Filipos de Macedònia (batalla de Filipos; any 42 aC.) i aviat van prescindir de Lèpid. Marc Antoni i Octavi arribaren a un acord segons el qual es repartien el poder i segellaven una aliança casant-se Marc Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi. Tanmateix, Marc Antoni va repudiar Octàvia i se n'anà amb Cleòpatra, amb qui es va casar el 37 aC. Octavi va aprofitar l'ocasió per iniciar una guerra de propaganda amb la qual acusava Marc Antoni de pretendre convertir l'imperi romà en una monarquia hel·lenística amb Cleòpatra com a reina i amb la capital a Egipte
Pervivència d'Antoni i Cleòpatra.
Visionat de la pel·lícula Cleòpatra
Esdevingut impopular Marc Antoni a Roma, va esclatar novament la guerra civil, declarada pel Senat a petició d'Octavi. La batalla decisiva contra la flota de Cleòpatra tingué lloc a Àccium/Acci, al nord-oest de Grècia, l'any 31 aC. Antoni i Cleòpatra es van escapar cap a Egipte perseguits per Octavi. Marc Antoni se suïcidà abans de l'arribada d'Octavi, i Cleòpatra no va trigar gaire temps a fer-ho. Aquest episodi va marcar la fi de la república romana. El reialme hel·lenístic dels Ptolomeus va passar a ser controlat per Roma com una província més, i Octavi fou l'únic que va tenir prou autoritat i poder per administrar tot el món sotmès a Roma.
Tot
0. Introducció.
1. L'oratòria a Roma.
2. Característiques de l'oratòria.
3. Marc Tul·li Ciceró.
3.1. Vida.
3.2. Obra.
3.3. Valoració de la seva figura i de la seva obra.
0. DEFINICIÓ
Ρητoρική és un adjectiu que es refereix al substantiu τέχvη, “art”, i fou emprat per Plató per a donar nom a la professió a què Gòrgias es dedicava i ensenyava. Aquest terme fou traduït en llatí per oratoria.
Per bé que en general els termes oratòria i retòrica són pràcticament idèntics, cal establir-hi una distinció: el terme retòrica s'empra per a designar l'art teòric del discurs, mentre que el terme oratòria desgina la seva aplicació pràctica.
La retòrica, en el sentit més genuí del terme, és aquella doctrina que ens ensenyaren Còrax i Tísias, Gòrgias, Plató, Isòcrates, Aristòtil, Hermàgoras, Ciceró, Cornifici, Quintilià i altres rètors menors.
Ambdues van ser estudiades exhaustivament a l'antiguitat, ja que el domini de la paraula era la clau de l'èxit en els camps de la política i les lleis, i carreres brillants en aquests camps suposaven poder, prestigi i riquesa.
1. L'ORATÒRIA A ROMA
A Roma, com a Grècia, l’oratòria era coneguda com un art des d’època arcaica. Ja durant el segle IV aC. Api Claudi el Cec, el censor, va aconseguir una gran reputació com a orador. Ciceró, en la seva obra Brutus (46 aC.), una història de l'eloqüència romana dels inicis fins a l'època representada per Hortensi i per ell mateix, cita no tan sols Api Claudi el Cec, sinó també altres oradors com Marc Porci Cató, Gai Grac, M. Antoni (avi de Marc Antoni), L. Licini Cras, Juli Cèsar, C. Licini Calvus, un exponent de l’estil àtic pur, i Hortensi, conegut pel seu declarat asianisme.
Durant el segle II aC. es va consolidar l’oratòria com a conseqüència de la influència grega (Grècia es converteix en província romana l’any 146 aC; Cf. Horaci, Epist. 2, 1, 156.
L'oratòria romana d'aquest segle té com a personatges principals Marc Porci Cató i Escipió Emilià, els quals, per bé que són dues figures completament oposades en formació i mentalitat, compartiren una característica definidora de l'oratòria d'aquest període: la preocupació moral, basada en una filosofia moral de la vida, una disciplina morum, sense especulacions teòriques, que surava en l'ambient romà des d'antic.
Els problemes socials i polítics de l'època dels germans Grac es van anar accentuant progressivament fins a culminar, el segle I aC., amb la desaparició de la República.
Aquests problemes, amb l'enfrontament dels partits i el protagonisme cada vegada més important del poble, foren causes determinants d'un desenvolupament vigorós de l'oratòria. A més, es crea el sentiment que un discurs és una obra d'art que mereix ser escrita segons les regles del gènere i publicada com qualsevol altra obra literària. Aquesta preocupació, sorgida arran del desenvolupament de la poesia i del progrés de la retòrica, acaba trasplantant a Roma les diverses tendències o escoles d'oratòria, en les quals s'enquadren els diferents oradors de l'època. Aquestes són dues:
- L'escola asiànica, que tendeix a períodes llargs, grandiloqüents, a l'expressió florida. El principal representant d'aquesta escola és Quint Hortensi.
- L'escola àtica, de tendència oposada, que es distingeix per la simplicitat de l'expressió i pel menyspreu de l'ornamentació. El principal representant d'aquesta escola és G. Licini Calvus.
Una mescla d'ambdues la constitueix l'escola rodia, que té com a màxim representant M. T. Ciceró.
Durant el segle I aC, l'estudi de la retòrica va constituir una part important de l'educació romana i va exercir una influència creixent sobre la literatura romana. I aquest és l'ambient oratori en el qual es va desenvolupar l'obra oratòria de Ciceró.
Durant l'Imperi, amb el canvi de les circumstàncies històriques i socials que havien afavorit l'auge de l'oratòria, i un cop van desaparèixer les condicions favorables per a la seva pràctica, l'eloqüència es va traslladar del fòrum a les escoles i es va convertir en un simple exercici d'entrenament oratori. La pèrdua de la llibertat, requisit indispensable per a la pràctica de l'oratòria viva, i la manca d'assumptes rellevants van fer que l'oratòria, desconnectada de la vida real, busqués refugi a les escoles de retòrica que aleshores proliferaven a Roma. L'oratòria es converteix en declamació, terme amb el qual es designa aquesta mena d'exercicis formals d'oratòria. Els discursos forenses i polítics d'època republicana, que versaven sobre casos reals i estaven destinats a ser pronunciats davant dels tribunals o a les assemblees, de mica en mica anaren cedint terreny i deixant pas a les declamacions fins a veure's relegats a un segon pla. Una característica rellevant d'aquest tipus d'eloqüència, a diferència de les orationes d'època republicana, era la seva desvinculació de la realitat. Constava de simples exercicis retòrics, producte típic de les escoles de l'època, que tenien ben poc a veure amb situacions i circumstàncies reals.
Aquests exercicis d'escola podien ser de tipus judicial o deliberatiu, relacionats amb dos dels tres tipus tradicionals de discurs oratori. Els que versaven sobre casos imaginaris de tipus judicial eren coneguts amb el nom de controuersiae, mentre que els de caràcter deliberatiu rebien el nom de suasoriae.
2. CARACTERÍSTIQUES DE L'ORATÒRIA
No coneixem els primers manuals utilitzats per les escoles retòriques romanes; podem suposar que es devia tractar de traduccions dels grecs, ja que els professors eren, majoritàriament, d’aquesta procedència. Els primers llibres llatins de què disposem són la retòrica Ad Herennium (90 aC.) del “Pseudo-Ciceró” i el seu contemporani De inuentione (84-83 aC.), el primer manual escrit per Ciceró. Són obres de caràcter normatiu que prescriuren les maneres de compondre els discursos, aplicables també a altres gèneres literaris. Estudien amb deteniment les activitats que duu a terme un orador per a preparar i pronunciar un discurs, és a dir, els oratoris officia:
1.- Inuentio (invenció) (inuenire quid dicas): cerca d'arguments apropiats i rellevants.
(El domini de la invenció proporcionarà a l'orador una font d'arguments sobre els quals subjectar la defensa de la seva causa. A més a més, aquesta qualitat serà emprada durant les sis parts del discurs ( l'exordi, la narració, la divisió, la confirmació, la refutació i la conclusió).
2.- Dispositio (disposició) (inuenta disponere): distribució d'aquests arguments de forma estructurada.
(Tots aquells arguments que hem recopilat amb la tasca de què s'ocupa la invenció seran ordenats de manera correcta a través de la disposició; per això cal establir un mètode o criteri a seguir a l'hora d'endreçar aquesta informació. Un dels mètodes a seguir per a disposar els arguments és el derivat de les regles de l'art; l'altre s'adaptarà segons les circumstàncies momentànies).
3.- Elocutio (elocució) (ornare uerbis): art d'utilitzar l'expressió formal, les paraules i les figures més adients. Consistia en trobar l'estil de discurs apropiat per a cada ocasió: sublim, mitjà o pla.
4.- Memoria (memòria) (memoriae mandare): pautes per a recordar cada cosa en el seu lloc apropiat.
(La memòria és normalment considerada com una art més. Podem trobar-ne de dos tipus, la natural i l'artificial. Per natural entendríem aquella que ens és donada per naixement i de la qual gaudim tots els homes; l'artificial, en canvi, és aquella adquirida a través de l'exercici i l'estudi d'aquest art a través de diferents metodologies).
5.- Actio (acció) (agere et pronuntiare): tècniques de parlar en públic, tot allò relacionat amb l'aspecte físic en el moment de pronunciar el discurs, especialment els gestos i el to de la veu.
De inuentione presenta també un resum de les complexes divisions i subdivisions del discurs romà, que es dividia en sis parts:
1. Exordium o introducció. L'orador es guanya l'atenció del públic (captatio beneuolentiae) i enuncia el contingut del discurs.
2. Narratio o exposició del tema que es tractarà.
3. Partitio (o Diuisio): enunciat dels punts sota els quals es debatrà el cas.
4. Confirmatio: arguments constructius.
5. Refutatio: arguments que refusaven les demandes de l’adversari.
6. Peroratio ( o Conclusio): sumari, conclusió i petició formal.
Cadascuna d'aquestes parts exigia un mètode i una tècnica adequats per a aconseguir la finalitat de qualsevol discurs: instruir, agradar, commoure i convèncer.
Segons la tradició aristotèlica ja esmentada, ambdues obres estableixen tres tipus de discursos o genera causarum:
1.- Judicial o forense (genus iudiciale):
- Destinat a les necessitats forenses, tant pel que fa a l'acusació com a la defensa.
- El discurs va adreçat a un jutge o jutges per tal que puguin emetre un judici i una sentència sobre els fets que pertanyen al passat.
- Les exposicions es basen en la dicotomia: just/injust i innocent/culpable.
- El fiscal (acusació) ha de demostrar la il·legalitat o la culpabilitat.
- L'advocat (defensa) ha de demostrar la legalitat o la innocència.
2.- Polític o deliberatiu (genus deliberatiuum):
- Destinat a les necessitats parlamentàries (en el sentit ample de la paraula).
- El discurs és pronunciat davant d'una assemblea, que s'ha reunit per a deliberar i a la qual es convida a prendre una decisió respecte d'una acció futura, que l'orador aconsella o desaconsella.
3.- Demostratiu o epidíctic (genus demonstratiuum):
- No exigeix ni un judici ni una decisió sobre l'assumpte tractat.
- El seu objectiu és agradar al públic.
- Model de discurs: discurs pronunciat davant d'una reunió solemne en lloança d'una persona, comunitat, activitat, o d'una cosa que es vol celebrar.
El caràcter estrictament tècnic d’aquests manuals evoluciona de la mà de Ciceró cap a tractats teòrics que aprofundeixen en les qüestions retòriques des de nous punts de vista. De la normativa àrida del llibre de text es passa al diàleg parafilosòfic, de la rigidesa escolar a una flexibilitat que permet aplicar les normes de forma més racional.
Aquests tractats teòrics, detallats més endavant, són: De oratore, Partitiones oratoriae, Brutus, Orator, De optimo genere oratorum.
3. MARC TUL·LI CICERÓ (106 - 43 aC.)
Marc Tul·li Ciceró és la gran figura de l'oratòria llatina (imatge).
3.1. Vida
Per a la vida vegeu pp. 11-14 de la introducció a Les Catilinàries, trad. de J. Carbonell, La Magrana, 1997. Col·lecció l'Esparver Clàssic. La lectura d'aquesta introducció és fonamental per entendre bé el discurs.
Vegeu també B. Kytzler, “Cicerón. 1. Discursos”, en C. Codoñer (ed.), Historia de la literatura latina, Cátedra, Madrid 1997, pp. 331 i ss.
3.2. Obra
L'obra de Ciceró es pot dividir en quatre grans apartats:
1.- Obra oratòria:
1.1. Discursos.
1.2. Obres retòriques.
2.- Obres de caràcter filosòfic i de teoria política.
3.- Cartes.
4.- Poesies.
ELS DISCURSOS
Es conserven 58 discursos de Ciceró i tenim notícies i fragments d'altres que, malauradament, s'han perdut. No tots els discursos pronunciats van ser publicats, i no tots els publicats han arribat fins a nosaltres.
El fet que conservem tants discursos es deu al procés estenogràfic dut a terme per Tiró, esclau, secretari confidencial, amic de Ciceró, i editor d'aquestes obres. Altres discursos potser els va editar Ciceró mateix.
Els discursos poden ser judicials, és a dir, aquells que pronuncià davant d'un tribunal com a advocat defensor (discursos pro: en defensa de) o com a advocat acusador (discursos in: en contra de) o polítics, pronunciats davant el Senat o al Fòrum (de la mateixa manera, en defensa o en contra d'algú).
En els seus discursos, malgrat que no van ser publicats tal com els havia pronunciat, sinó autocorregits posteriorment, s'hi pot descobrir el Ciceró més genuí, i, a partir dels personatges que defensa o acusa, ens adonem de la seva evolució política.
Discursos de Ciceró per ordre cronològic:
81 aC.: Pro Quintio.
80 aC.: Pro Roscio Amerino.
77 aC.: Pro Roscio comoedo.
72 aC.: Pro Tullio.
70 aC.: In C. Verrem.
69 aC.: Pro Fonteio // Pro A. Caecina.
66 aC.: Pro Lege Manilia // Pro Cluentio.
63 aC.: De lege agraria // Pro Rabirio // In L. Catilinam // Pro Murena.
62 aC.: Pro Sulla // Pro Archia.
59 aC.: Pro Flacco.
57 aC.: Post reditum // De domo sua // De haruspicum responso.
56 aC.: Pro Sestio // In Vatinium // Pro Caelio // De prouinciis consularibus // Pro Balbo // In Pisonem.
54 aC.: Pro Plancio // Pro Rabirio Postumo // Pro Emilio Escauro // Pro Vatinio // Pro Gabinio.
52 aC.: Pro Milone.
46 aC.: Pro Marcello.
45 aC.: Pro Ligario // Pro rege Deiotaro.
44-43 aC.: In M. Antonium orationes Philippicae.
Alguns discursos de Ciceró:
- In C. Verrem (Discursos contra Verres o Verrines). Ciceró havia estat qüestor a Sicília (75 aC.) i havia deixat un bon record entre els seus habitants. Quan els sicilians acusen de concussió Verres, que havia estat propretor a l'illa del 73 al 71 aC., encarreguen a Ciceró la defensa dels seus drets. Verres, per la seva part, fou defensat per Q. Hortensi.
Ciceró, després d'una exhaustiva recopilació de proves, arguments i testimonis irrefutables contra Verres, escriu sis discursos, dels quals només va pronunciar el primer: In C. Verrem actio prima. Aquest fou tan aclaparador que Verres es va exiliar voluntàriament a Massília (Marsella). Ciceró, després, va escriure cinc discursos ficticis per a relatar totes les injustícies i crueltats comeses per Verres: De praetura urbana, De praetura Siciliensi, De frumento, De signis i De suppliciis.
- In L. S. Catilinam (Discursos contra L. Catilina o Catilinàries). Són quatre discursos pronunciats contra Luci Sergi Catilina i els seus còmplices en el cop d'estat fallit, que posteriorment va publicar retocats l'any 60. (Vegeu la introducció a les Catilinàries, trad. de J. Carbonell, La Magrana, 1997. Col·lecció l'Esparver Clàssic).
- In M. Antonium orationes Philippicae (Discursos contra M. Antoni o Filípiques). Després de la mort de Cèsar, Ciceró té l'esperança d'afiançar altra vegada les institucions republicanes i lluita contra el nou intent de poder unipersonal representat per Marc Antoni, successor del dictador. Així, escriu catorze discursos contra ell a imitació dels que Demòstenes havia pronunciat contra Filip de Macedònia, amb la intenció de debilitar el seu poder i declarar-lo «enemic públic», com havia fet amb Catilina. Aquesta vegada Ciceró no ho va aconseguir i morí assassinat pels sicaris d'Antoni.
(Per a més informació sobre aquests tres discursos vegeu B. Kytzler, "Cicerón. I. Discursos" en C. Codoñer (ed.), Historia de la literatura latina, Madrid 1997, pp. 335-339).
LES OBRES RETÒRIQUES
Juntament amb els seus discursos, Ciceró ens ha deixat les millors obres sobre oratòria, on ensenya magistralment de quina manera es forma un orador i de quina manera es compon un discurs. També hi exposa les seves idees entorn de l'eloqüència i la teoria dels seus predecessors grecs i romans.
Les obres retòriques són:
86 aC.: De inuentione.(vegeu supra).
55 aC.: De oratore.
52 aC.: Partitiones oratoriae.
46 aC.: Brutus.
46 aC.: Orator.
46 aC.: De optimo genere oratorum.
44 aC.: Topica.
El De oratore és un tractat en tres llibres en forma de diàleg entre els oradors Licini Cras, Marc Antoni i Gai Cèsar Estrabó, sobre quines han de ser les qualitats i els coneixements de l'orador ideal. Segons Ciceró, l’orador perfecte és aquell en el qual es combinen una disposició natural, una cultura profunda i extensa en totes les disciplines (filosofia, història, dret, etc.). En el segon i el tercer llibres els interlocutors fan una exposició molt detallada sobre les parts de l'oratòria: la invenció, la disposició, l'elocució, la memòria i l'acció, detallades supra.
El Partitiones oratoriae és un petit manual d’eloqüència escrit per al seu fill Marc en forma de preguntes i respostes. Tres són els temes principals que s’hi discuteixen: les cinc arts de l’orador, les parts del discurs i les divisions del mateix discurs.
En el Brutus, un diàleg entre Ciceró, Brutus i Àtic, l'autor fa una història subjectiva de l'eloqüència romana des dels inicis fins a la seva època representada sobretot per Hortensi i per ell mateix, que es considera la culminació de tot el procés.
Per a reivindicar la seva posició d’orador àtic fa desfilar una relació de més de 200 oradors romans als quals valora de manera diferent sobre la base dels cinc cànons de l’oratòria, les tres funcions de l’orador i les tres classificacions de l’estil. Dins d’aquest esquema Ciceró exhibeix una gran habilitat com a crític retòric.
L' Orator es presenta com una descripció de l'orador ideal. L'obra està dedicada a Brutus. El veritable orador, segons Ciceró, ha de saber emprar tots els estils, el simple, el mitjà i el sublim (tenue, medium, grandiloquens) i els ha d'adequar a l'auditori. En l'última part del tractat defensa l'ús del ritme en la prosa.
El De optimo genere oratorum és el pròleg que Ciceró va escriure per a la seva traducció del discurs Sobre la corona de Demòstenes i Contra Ctesifont d’Èsquines, amb la intenció de demostrar que el millor dels oradors és aquell que s’assembla a Demòstenes i no pas a Lísias, o sigui ell.
Els Topica constitueixen un breu tractat sobre les fonts on ha de pouar els arguments el rètor.
(Per a més detalls sobre aquestes obres vegeu J. J. Murphy (ed.), Sinopsis histórica de la retórica clásica, Madrid 1989; vegeu també A. Alberte, "Escritos retóricos", en C. Codoñer (ed.), Historia de la literatura latina, Madrid 1997, pp. 368-387).
Vegeu per youtube els discursos que es detallen; a continuació, analitzeu-los tenint en compte el que s’haurà explicat a les classes d’oratòria clàssica:
Discursos de Ciceró. Catilinàries. Any 63 aC.
Discurs de Ciceró. Pro Archia poeta. Any 62 aC.
Discurs de J. F. Kennedy. Discurs d’investidura. Any 1961.
Discurs de Martin Luther King (I have a dream). Any 1963.
Discurs de R. Nixon. Dimissió escàndol Watergate. Any 1974.
Discurs de J. Saramago. Lliurament del premi Nobel de Literatura. Any 1998.
Discurs de Steve Jobs. Cerimònia de graduació Universitat de Stanford. Any 2005.
Discurs de Quim Monzó. Fira del llibre de Frankfurt. Any 2007.
Discurs de Woody Allen. Investidura Doctorat Honoris Causa. UPF. Any 2007.
Discurs d’Obama. Discurs electoral a Illinois. Any 2008.
Discurs d’Obama. Discurs de victòria al Grant Park de Chicago. Any 2008.
Discurs de Rosa Ma. Calaf. Investidura Doctorat Honoris Causa URV. Any 2008.
Discurs de Joan Solà. Parlament de Catalunya. Any 2009.
Discurs d’Obama. Universitat de El Cairo. Any 2009.
Discurs de Joaquim Ma. Puyal. Investidura Doctorat Honoris Causa URV. Any 2010.
Discurs d’Obama al Centre McKale, de la Universitat d’Arizona, Tucson. Any 2011.
Discurs de victòria d’Obama a les eleccions d’enguany. 2012.
Bibliografia recomanada:
A. Briz (coord.), Saber hablar, Aguilar, Madrid 2008.
F. Davis, La comunicación no verbal, Psicologia. Alianza Editorial, Barcelona 1998.
S. Leith, ¿Me hablas a mi? La retórica de Aristóteles a Obama, Taurus, Madrid 2012.
A. Merayo, Curso práctico de técnicas de comunicación oral, Tecnos, Madrid 2012.
Ll. Pastor, Retòrica exprés. El sistema ràpid basat en els clàssics per comunicar amb èxit, Editorial UOC, Barcelona 2008.
J. Rubio – F. Puigpelat, Com parlar en públic, Mina, Barcelona 2000.
Consulteu també: www. retoricas.com i l’article:
C. de la Mota – G. Puigvert, “Retórica, prosodia y gesto em la comunicación pública: la voz de Gaspar Llamazares”, Oralia 15 (2010), pp. 241-278.
