| Date: |
2025 |
| Abstract: |
A la seva trajectòria com a poeta, Pere Gimferrer ha utilitzat el cinema com una influència per conformar part de la seva creació i per construir cartografies simbòliques que comprenen mig segle de cinema. Personatges com la femme fatale, el detectiu, el vampir o el pirata han estat metàfores d'una existència que, de vegades, resulta frustrant i, d'altres, satisfactòria. Símbol d'un món que sembla inabastable, el cinema s'enfronta amb la seva grandesa a la petitesa de l'individu o l'inspira per superar la insuficiència de la vida. Aquest treball pretén analitzar de quina manera el setè art ha construït aquest discurs no només des d'un enfocament temàtic, sinó també formal. Amb això veurem que Gimferrer aprofita la tradició dels recursos retòrics i les innovacions pròpies de les Avantguardes per suggerir muntatges, enquadraments o seqüències tipificades pel discurs hollywoodià. L'apartat temàtic, d'altra banda, s'ha de dividir en tres parts. La primera tindrà com a objectiu traçar un esquema bàsic dels personatges que fan acte de presència als seus versos. Podrem analitzar de quina manera el jove poeta, aquell d'Arde el mar i La muerte en Beverly Hills, ens ofereix una visió molt diferent de l'experiència consolidada d'Amor en vilo i Tornado. Dibuixarem una trajectòria definida per la reinvenció i la reorientació d'una poètica en constant metamorfosi. En segon lloc, hem de destinar un espai per observar el cinema en si mateix com a tema. El pati de butaques, la pantalla, el projector o el món del setè art suposen espais significatius per al subjecte gimferrerià, detonants de la imaginació que condueixen cap a una reflexió sobre allò que queda més enllà de la sortida, sobre el temps o sobre el significat de l'art i la seva capacitat per retenir l'instant. I, finalment, en tercer lloc, deixarem unes últimes línies per avaluar els mecanismes mitjançant els quals el 'jo' retorna a la pantalla la seva mirada. La ironia, que no necessàriament ha de ser paròdica, serà el fil conductor que ens portarà a valorar la capacitat del poeta per barrejar-se amb els seus intertextos, per utilitzar-los a la seva voluntat, per jugar-hi o per resignificar títols i escenes. En resum, podem dir que aquest treball ha d'oferir una mirada àmplia i holística sobre una relació que abasta textos de diversa condició i confeccionats al llarg de molts anys. És per això que, en darrera instància, més que oferir un estudi sobre la relació entre cinema i poesia, conclourem amb una anàlisi profunda de la lírica de Pere Gimferrer. Les nostres conclusions revertiran, en definitiva, en l'obra del poeta barceloní per oferir noves perspectives i interpretacions i per renovar, sense alterar, línies d'investigació ja defensades per altres autors. Tot i així, no volem espantar l'interès d'aquell lector atent només a la relació intermedial. Considerem que, sobretot en l'apartat formal, aquest treball pot oferir-li conclusions susceptibles de ser aplicades a altres poetes. |
| Abstract: |
A lo largo de su trayectoria como poeta, Pere Gimferrer ha usado el cine como una influencia para conformar parte de su creación y para construir cartografías simbólicas que abarcan medio siglo de cine. Personajes como la femme fatale, el detective, el vampiro o el pirata han sido metáforas de una existencia unas veces frustrante y otra veces plena. Símbolo de un mundo que parece inalcanzable, el cine se enfrenta con su grandeza a la pequeñez del individuo o lo inspira para superar la insuficiencia de la vida. Este trabajo pretende analizar de qué manera el séptimo arte ha construido ese discurso no solo desde un enfoque temático, sino también formal. Con este veremos que Gimferrer aprovecha la tradición de los recursos retóricos y las innovaciones propias de las Vanguardias para sugerir montajes, encuadres o secuencias tipificadas por el discurso hollywoodiense. El apartado temático, por otro lado, se ha de dividir en tres partes. El primero tendrá como objetivo trazar un esquema básico de los personajes que hacen acto de presencia en sus versos. Podremos analizar de qué manera el joven poeta, aquel de Arde el mar y La muerte en Beverly Hills, nos ofrece una visión muy distinta a la experiencia consolidada de Amor en vilo y Tornado. Dibujaremos una trayectoria definida por la reinvención y la reorientación de una poética en constante metamorfosis. En segundo lugar, hemos de destinar un espacio para observar el cine en sí como tema. El patio de butacas, la pantalla, el proyector o el mundo del séptimo arte suponen espacios significativos para el sujeto gimferreriano, disparadores de la imaginación que conducen hacia una reflexión sobre lo que queda más allá de la salida, sobre el tiempo o sobre el significado del arte y su capacidad para retener el instante. Y, finalmente, en tercer lugar, dejaremos unas últimas líneas para ponderar los mecanismos mediante los cuales el yo devuelve a la pantalla su mirada. La ironía, la cual no tiene por qué ser paródica, será el hilo conductor que nos llevará a valorar la capacidad del poeta para mezclarse con sus intertextos, para usarlos a su antojo, para jugar con ellos o para resignificar títulos y escenas. En resumen, podemos decir que este trabajo ha de ofrecer una mirada amplia y holística sobre una relación que abarca textos de diversa índole y confeccionados a lo largo de muchos años. Es por ello que en última instancia, más que ofrecer un estudio acerca de la relación entre cine y poesía, concluiremos con un análisis profundo de la lírica de Pere Gimferrer. Nuestras conclusiones revertirán, en definitiva, en la obra del poeta barcelonés para ofrecer nuevas perspectivas e interpretaciones y para renovar, sin alterar, líneas de investigación ya defendidas por otros autores. Aun así, no queremos ahuyentar el interés de aquel lector atento tan solo a la relación intermedial. Consideramos que, sobre todo en el apartado formal, este trabajo puede ofrecerle conclusiones susceptibles de ser extendidas a otros poetas. |
| Abstract: |
Throughout his career as a poet, Pere Gimferrer has used cinema as an influence to shape part of his creative work and to construct symbolic cartographies spanning half a century of film. Characters such as the femme fatale, the detective, the vampire, or the pirate have served as metaphors for an existence that is sometimes frustrating and other times fulfilling. As a symbol of a seemingly unreachable world, cinema confronts the littleness of the individual with its grandeur or inspires them to overcome the insufficiency of life. This study aims to analyze how the seventh art has constructed that discourse not only from a thematic perspective but also a formal one. In doing so, we will see that Gimferrer draws on the tradition of rhetorical devices and the Avant-Garde innovations to suggest montage techniques, framings, or sequences typified by Hollywood discourse. The thematic section, on the other hand, must be divided into three parts. The first seeks to outline a basic scheme of the characters that appear in his verses. We will be able to analyze how the young poet-the author of Arde el mar and La muerte en Beverly Hills-offers us a vision quite different from the consolidated experience of Amor en vilo and Tornado. We will trace a trajectory defined by the reinvention and reorientation of a poetic technique in constant metamorphosis. Secondly, we must devote a space to observe cinema itself as a theme. The auditorium, the screen, the projector, or the world of the seventh art represent significant spaces for Gimferrer's poetic subject, triggers of the imagination that lead to reflections on what lies beyond the exit, on time, or on the meaning of art and its capacity to capture the moment. And finally, in the third section, we will dedicate a few last lines to consider the mechanisms by which the poetic self returns its gaze to the screen. Irony-which does not necessarily have to be parodic-will be the guiding thread that leads us to appreciate the poet's ability to blend with his intertexts, to use them at will, to play with them, or to re-signify titles and scenes. In short, this study aims to offer a broad and holistic view of a relationship that encompasses diverse texts created over many years. For this reason, ultimately, rather than presenting a study solely on the relationship between cinema and poetry, we will conclude with an in-depth analysis of Pere Gimferrer's lyricism. Our conclusions will, in essence, feed back into the work of the poet to offer new perspectives and interpretations and to renew, without altering, lines of research already defended by other scholars. Even so, we do not wish to discourage the interest of readers concerned only with the intermedial relationship. We believe that, especially in the formal section, this study can offer conclusions that might be extended to other poets as well. |
| Abstract: |
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. |
| Rights: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Language: |
Castellà |
| Document: |
Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada |
| Subject: |
Cinema ;
Cine ;
Hipertextualitat ;
Hypertextuality ;
Hipertextualidad ;
Ciències Humanes |
guest ::
dir.
