Nº 212. Els pintors a 'Quadern'

La revista Quadern va sortir per primera vegada a l’abril de 1978, fundada per Joan Cuscó i Aymamí. Estem doncs davant del 40è aniversari d’una iniciativa que buscava reflectir a les seves pàgines una visió general de l’ambient artístic i cultural de la ciutat. Hi ha hagut bones èpoques, temps per a tempestes i crisis, no gaire explicades des de la mateixa revista, però continua endavant. El 2012 es va iniciar una renovació que encara està en marxa: canvis en l’edició, en la direcció i en les col·laboracions. Canvis amb els quals intenta posar-se al dia tecnològicament i —segons la mateixa editorial— actualitzar el disseny, enfocament i continguts. Tot plegat són sens dubte grans reptes. No intentarem des d’aquestes pàgines fer una crítica general de la revista, aquí ens interessa més concretament el seu vessant dedicat a l’atenció de les arts plàstiques. Aquest seguiment ens ha permès constatar tres idees inicials: primera, que no es tracta d’una revista de recerca, ni de difusió de la recerca. Segona, si exceptuem algunes aportacions, tampoc s’endinsa generalment en l’àrid i a vegades arriscat terreny de la crítica, i quan ho fa, és amb una visió molt conservadora. No és el mateix actuar des de la llibertat de la crítica periodística que defensar un artista o la seva obra. I tercera, que en general, tot i que Quadern no hagi manifestat en cap de les seves etapes una voluntat decidida de crònica i documentació, en la pràctica serveix per a aquells que ens interessa buscar activitats artístiques locals, exposicions, entrevistes amb artistes i moltes dades que permeten reconstruir un esbós de fil històric de l’art local sabadellenc d’aquests anys. Malgrat això, no és una publicació dedicada a l’activitat documental de la crònica.

A aquestes tres idees hi hem de sumar la implantació històrica en l’àmbit local, fet que pot haver comportat certes limitacions de projecció en la difusió. En aquests últims anys aquest enfocament ha canviat i ara mostra interessos més generalistes en el món de l’art, lluitant per sortir d’aquest àmbit local. I això, que podria semblar una debilitat, és el que l’ha convertida en una publicació sòlida i seriosa dins del seu àmbit i aspiracions, s’ha fet el seu propi espai: parlar d’art i explicar determinats projectes i iniciatives.

Si tenim en compte un bon grapat d’articles publicats sobre arts plàstiques, podrem veure la referència a una sèrie d’artistes prou interessants, així com també alguns dels autors que hi van col·laborar, que són molt respectables.

Trobem articles sobre Nati Ayala, Alfons Borrell, Antoni Estruch, Ramiro Fernández, Isidre Manils i Josep Madaula, Antoni Angle, el grup Gallot i Maria Teresa Bedós, Andreu Castells i Manuel Duque, Rafael Durancamps i Joan Figueres, Ramon Folch i Ricard Marlet, Fina Miralles i Lluís Molins de Mur, Joaquim Montserrat i Gabriel Morvay, Ramon Noé i Maria Rosa Nin, Xavier Oriach i Oriol Vilapuig, Josep Plans i Agustí Puig, Antoni Taulé i Fidel Trías, Antoni Vila Arrufat, Joan Vila Casas i Joan Vila Cinca.

D’autors trobem Joan David i Joan Cuscó, Anna Fernàndez i Jordi Roca, Oriol Vilapuig i Maia Creus, Raquel Planas i Lluís Subirana, Pere Roca, Ricard Simó i Tomàs Casañas, David Graells i Roser Escalante, Jaume Mercadé, Mila Torres i Rossend Lozano, Anna Cabeza i Teresa Solà, Maria Josep Balsach i Sala-Sanahuja, Joan Serra i Dolors Guixà.

Un dels objectius d’aquest fascicle de Quadern és mostrar una tria d’articles rellevant. Fer una tria limitada d’articles destacats és una tasca molt complicada perquè el criteri pot variar en funció del tipus d’article. Si es tracta d’entrevistes, o si es tracta de tendències artístiques, o si es tracta de cròniques i activitats, o si es tracta de reflexions estètiques. És a dir, en 40 anys de publicacions trobarem molts articles i una tria ha d’estar determinada per algun criteri. Així doncs, s’han intentat reproduir els articles més interessants de tots els artistes dels quals ha parlat la revista.

Des de les primeres èpoques, el tracte dolç als artistes i una visió més tradicional que avantguardista dominava les pàgines. Aquestes aproximacions als artistes i a determinades trajectòries ens han aportat dades i coneixement sobre ells. Es tracta d’una feina feta durant molts anys que mereix un reconeixement pel volum i la constància.

Però també hem de fer algunes observacions. Amb tot el meu respecte, cal posar de relleu la manca de determinats artistes i moviments molt renovadors, provocatius, que al llarg dels anys 80 i 90 van treballar a la ciutat o hi van tenir ressò. Quan apareixia algun bri de crítica era d’un to ranci com el de Joan Arús, que encara fa aparença de no haver entès el surrealisme el 1978. Amb aquest aire general de la revista, de suavitat i concòrdia, es va passar per alt reflectir les controvèrsies artístiques, l’impacte de la Sala Tres, les discussions a l’Acadèmia de Belles Arts, l’art conceptual, el Neon de Suro, Éczema, i tantes discussions i crisis que no queden documentades a la revista. És evident que això reflecteix una línia editorial de fons, i que les informacions per si soles ja tenen un valor.

En l’actualitat aquesta situació ha canviat. La renovació tecnològica és un fet necessari i imprescindible. Els temes també són més variats. Els artistes que es trien i els articles que hi apareixen, a més de tenir un interès actual, volen escapar del limitat àmbit local. Ara bé, la polèmica ciutadana al voltant de l’art, hi apareix? On són les opinions sobre les exposicions més rellevants? On són reflectides les activitats de l’Acadèmia de Belles Arts? I les activitats del Museu d’Art de Sabadell? I de la Fundació Bosch i Cardellach? I del Casal Pere Quart o d’alguns altres espais expositius? Doncs sí, les exposicions més destacades realitzades al MAS tenen habitualment un espai a la revista per tal de deixar explicar als protagonistes els projectes presentats.

Però més enllà d’això el que cal preguntar-se és quina vida artística hi ha a la ciutat. Llocs de trobada i polèmica, espais on reflectir aquest ambient, al Diari de Sabadell, la ràdio i la TV local, les galeries… Però existeix aquest ambient?

Potser és al revés, pesi a qui pesi. Potser hi ha artistes treballant… sense plataformes ni espais de projecció, potser la revista Quadern és un espai que serveix per reflectir aquest ambient o part d’ell. Crec sincerament que cal combinar l’espai local amb el general i universal. El localisme tanca l’espai i empobreix, però la ciutat té necessitats. Falta discussió, anàlisi crítica, polèmica, espais per exposar, falta difusió i divulgació i recerca i… Quadern pot ser una oportunitat. Potser més números a l’any, més crònica, més polèmica…