Capítol 1. Concepte de "Literatura" a l'Antiguitat.
La literatura llatina comença quan, en el segle III aC., Roma accelera enormement el procés d’expansió i entra a formar part del gran cercle de les potències mediterrànies. Aleshores l’aristocràcia dirigent estimula el naixement d’una producció literària llatina que sigui un instrument eficaç de prestigi i contribueixi a la unificació cultural d’Itàlia.
Les formes literàries de la literatura llatina han derivat efectivament, en gran part, dels grecs, com no podia ser d’altra manera, si es té en compte que els romans hagueren de formar de cop una literatura, mentre que els gèneres de la literatura grega s’anaren formant gradualment a través d’una llarga evolució cultural. Això no significa, però, que la literatura llatina no tingui caràcters originals i que es limiti a imitar i a reproduir els models grecs. L’originalitat artística d’un poble no consisteix només en la creació de nous gèneres literaris; si fos així, hauríem de negar també l’originalitat de les literatures modernes, perquè en gran part han heretat els gèneres derivats de l’antiguitat clàssica.
Si la producció literària veritable comença al segle III això no vol pas dir que els romans haguessin desconegut tota forma de cultura, ni tampoc que la conquesta de la Magna Grècia els hagués obert horitzons fins aleshores desconeguts. La influència de la cultura grega és antiquísima i el naixement d’una literatura modelada sobre la dels grecs trobà el terreny preparat per a desenvolupar-se.
De l’ús que els escriptors llatins fan del terme literatura ( < littera) es pot deduir que per als romans el mot tenia tres accepcions principals:
1. L’escriptura.
2. L’equivalent del grec grammatiké téchne, és a dir, la “instrucció primària”: prima illa, ut antiqui uocabant, per quam pueril elementa traduntur (Sen. Ep. 88, 20). Que la grammatiké grega s’identificava amb litteratura ho afirma rotundament Quintilià II, 1, 4: Grammatiké, quam in latinam linguam transferentes litteraturam uocauerunt.
3. Els escrits: Graeca litteratura tantum absum quantum a terra Graecia mons Caelius meus abest (Front. 1, p. 142).
Per tal que quelcom escrit o oral pugui qualificar-se de literatura cal que hi hagi una certa voluntat estètica a l’hora de produir-lo; no n’hi ha prou amb l’adopció i la generalització de l’escriptura. Aquesta característica fa que, quan es parla d’una literatura antiga, s’hi hagi d’incloure no solament la poesia i la narrativa sinó també l’oratòria, la historiografia i la filosofia, com a exponents de la prosa artística. La causa rau en el fet que tot escriptor antic, per formació, aplica sempre les regles de la retòrica als textos que produeix i, per tant, té la voluntat d’aconseguir sempre una certa “prosa artística”.
Capítol 2. Principals problemes a l'hora de tractar la literatura llatina.
Els principals problemes a l’hora de tractar la literatura llatina són:
1. L’estat fragmentari. Dels 772 autors llatins dels quals tenim notícies només ens han arribat obres senceres (i no pas encara la totalitat de l'obra) de 144 (20%); de 353 se n'han conservat fragments; de la resta, 276, només ens n'ha quedat el nom. Els factors que han contribuït a la desaparició són diversos: a) els accidents històrics: desaparició de biblioteques a causa d’incendis, destruccions, etc.; b) la precarietat del suport sobre el qual sobretot es va escriure fins al segle II dC. (papir), la qual cosa obligava a fer còpies contínuament.
2. Dificultat per establir el text. Els documents escrits que ens ha llegat l’antiguitat es divideixen en tres categories:
2.1. Inscripcions sobre pedra i sobre altres matèries dures (metall, ivori) l’estudi de les quals forma part d’una disciplina autònoma que s’anomena epigrafia. Aquests textos gairebé mai no tenen un valor literari.
2.2. Existència de uolumina en papir (imatges 1, 2, 3, 4, 5, 6), amb continguts sobretot relatius al dret privat i a la comptabilitat, l’estudi dels quals correspon a una altra ciència independent, la papirologia.
2.3. Existència de codices en pergamí. Rarament són còpies antigues, sinó que es tracta, la majoria de vegades, de còpies d’època medieval. Examinem aquestes dues característiques:
a) posseïm alguns manuscrits que pertanyen al període de l’antiguitat tardana. Aquest és el cas, per exemple, del Virgili del Vaticà, que data cronològicament de finals del Vè o principis del VIè, però aquest és un fet excepcional. La major part dels nostres mss., sobretot els que contenen les obres de la llatinitat clàssica, són còpies medievals. Els codices més antics d’aquest tipus solen remuntar-se al període comprès entre el segle IX i l’XI. Això s’explica fàcilment car a la segona meitat del segle VIII comença el renaixement carolingi. Però sovint ens basem en manuscrits més tardans; no és rar que siguin del XIV o del XV.
b) aquests manuscrits es converteixen, de seguida, en exemplars múltiples. Les comunitats monàstiques de l’Edat Mitjana, a les quals devem la supervivència de les lletres antigues, enriquien les seves biblioteques copiant les obres que no posseïen. Aquests errors, o aquestes variants, no s’atribueixen pas necessàriament a la ignorància o a la poca atenció dels escribes, com es diu sovint. Poden deure’s a altres causes, molt més honorables. El manuscrit copiat podia ser antic o d’una procedència geogràfica llunyana, la qual cosa feia que el tipus d’escriptura utilitzat no fos gens familiar a l’escriba encarregat de la còpia, o que el manuscrit fos deteriorat fins al punt que algunes parts fossin de difícil lectura. D’això es desprèn que la presentació impresa d’un text antic pot variar de forma sensible segons l’editor.
Recomanem la lectura de l'obra El nom de la rosa d'U. Eco i Copistas y filólogos de L.D. Reynolds i N. G. Wilson (espec. cap. 3 "El occidente latino" i 4 "El Renacimiento").
3. La qualitat literària dels textos. Al costat de textos de gran nivell estètic tenim obres tècniques, d’assaig, enciclopèdies, etc. de qualitat dubtosa. L’historiador d’una literatura antita (i, per tant, fragmentària) considera dignes d’estudi obres que, per a una literatura moderna, no tenen cap valor (tractats d’enginyeria, mèdics, tècnics, etc.).
