Arribada del papir a Itàlia i altres fets relacionats amb la comunicació.

En el període que va del 272 aC. al 63 aC. s'esdevenen uns fets polítics decisius que es poden resumir en dues dates:
272aC.: Roma acaba la conquesta de tota la península Itàlica.
215-63aC.: Amb la incorporació de Síria, Roma completa el mapa de conquesta de l'orient.

Aquesta ràpida expansió introdueix tres canvis de perspectiva:
1. Militars. És imprescindible que hi hagi una comunicació escrita i fluïda de les ordres del Senat, i que els generals s'adrecin a les tropes amb harengues.
2. Comercials. Augmenten els intercanvis entre Roma i els diferents pobles del territori, que estan molt allunyats de la capital.
3. Polítics. Comencen a sorgir els intents unipersonals de fer-se amb el poder i, per tant, la vida de Roma es polaritza en dues visions partidistes, fet que provoca un augment de la comunicació escrita "extraoficial" -pamflets, cartes personals, missatges secrets, libels difamatoris, etc.- i la introducció i el perfeccionament de les tècniques de l'oratòria.

Aquesta expansió coincideix amb alguns fets summament importants pel que fa a la comunicació:

1.    L’arribada del papir a Itàlia. Les al·lusions sobre la seva arribada a Roma són molt contradictòries. Sembla, però, versemblant que l’aparició d’aquest suport coincidís amb l’augment de relacions entre Roma i Egipte durant el regnat de Ptolemeu II (283-246aC.)
El papir consisteix en una làmina obtinguda de la planta ciperàcia. Anomenada també Jonc del Nil, se n’extreuen tires que es presenten, mullen i s’assequen, previ un procediment especial de preparació del material. Adopten formes diverses i tenen una gruix diferent. Plini estableix nou qualitats diferents del papir.
El papir serà el material més emprat per a escriure fins als dos primers segles de la nostra era. Els volumina (“uolumen” de “uoluo”, “fer voltar, fer girar, cargolar”) tenen una mitjana de 20 pàgines de papir d’uns 25 cm. cadascuna en què hi caben línees d’uns 35 caràcters, repartides en dues columnes. Els components d’un uolumen són: paginae (cadascun dels fulls de papir en què hi cabien dues columnes), umbilicus (ornament a l’extrem del cilindre on s’enrotlla un rotllo de papir), membrana, chapsae o scrinia (estoig on es guarden els rotllos de papir).
Els estris d’escriptura són el calamus (de canya i d’oca, a partir del segle II dC.), scalprum i pumex (per afilar les canyes), la roda de plom per marcar la pauta, atramentarium, atramentum (tinta negra o vermella –cinnabaris). S’escriu només sobre el recto, que coincideix amb la superfície en què la tija va horitzontal. 
L’aparició del papir també va comportar una modificació en l’escriptura. En comptar amb una superficie més llisa, el calamus llisca més ràpidament i apareix una escriptura ràpida i més lligada, la cursiva, que serà usada pels romans en tots els seus actes quotidians fins a finals de l’imperi.

2. L’alfabetització creixent de la societat. Paral·lelament, la societat es va alfabetitzant, tot i que els romans encara no tenen una necessitat imperiosa d’escriure, però sí de llegir; d’altra manera no s’entendria l’aparació progressiva d’inscripcions de tota mena.
Apareix un nou ofici, el dels escribes o secretaris, que, reclutats entre els esclaus més doctes –els grecs-, aniran progressant socialment fins a esdevenir una classe social important. Evoluciona també la factura de l’escriptura sobre el suport de marbre que es prepara amb una distribució del text en línies (ordinatio).
Amb el progrés de la cal·ligrafia, l’alfabetització creixent i l’aparició dels escribes comença a desenvolupar-se amb força l’escrit. Tots els projectes de llei i les lleis, que cada vegada compten amb un text més llarg, es graven sobre bronze i es pengen en els llocs públics més freqüentats (els rostra, el temple de Saturn, etc.). El cens es fa per escrit; el cadastre provincial i les adjudicacions de terres es registren en plànols; a partir del 139 aC. les votacions es fan per escrit (A antiquo; VR uti rogas ; L libero; D damno) i, per tant, són secretes; a partir del 304 aC. els pontífexs es veuen obligats per la plebs a fer públiques les llistes de magistrats i els calendaris, així com altres informacions útils (el preu del blat, els esdeveniments religiosos, els eclipsis); la fama personal passa de ser un fet simplement oral a ser un fet del qual queda constància escrita mitjançant l’erecció d’estàtues o les inscripcions funeràries laudatòries; es comencen a escriure grafits a les parets públiques; a partir del 155 aC. els magistrats monetals comencen a gravar el seu nom a les monedes. En l’àmbit privat succeeix el mateix: es redacten testaments, actes d’alliberament d’esclaus, reconeixement de deutes, s’anuncien les vendes de productes, etc… aspectes que fins aleshores s’havien confiat només a l’oral. L’escrit, en efecte, en dos o tres segles passa a ocupar un lloc molt significatiu en la vida pública i privada.

3.    La necessitat de la comunicació a distància. Fins al segle III aC. tota la comunicació a distància s’havia fet oralment (ambaixadors, correus, informadors, “speculatores”, etc.) o, com a molt, mitjançant les tauletes de fusta i de cera (tabellarius).
L’ús del papir, la manca de conflictes militars a la península, la construcció de vies de comunicació (la via Àpia, la que uneix Roma amb el sud d’Itàlia és del 312 aC.) i la major seguretat del transport marítim (a partir del 218 aC. i, sobretot a partir del 67, quan Pompeu neteja la Mediterrània de pirates) varen facilitar el desenvolupament de la correspondència escrita com a mitjà de comunicació a distància.
Per exemple, el 320 aC. hom està 3 dies per recórrer 180 Km. (Caudium-Roma), mentre que l’any 169 aC. Cató n’hi està 5 per recórrer la distància de Bríndisi a Roma (550 Km.) i l’any 50 Cèsar rep una carta procedent de Ravenna (390 Km.) en 3 dies.
No existeix, però, un servei regular de correus. Els particulars tenen un esclau-secretari especialitzat a portar missatges, així com els magistrats tenen una mena d’ordenances encarregats de transportar les cartes. S’aprofiten també els viatges d’amics i coneguts.
En aquest context no és estrany que Ciceró, a finals del s. I aC., ens hagi llegat més de mil cartes personals escrites en un període de 20 anys, xifra que hem de suposar que només representa una petita part del total de la seva correspondència. Les dones també escriuen cartes: per exemple, Cornèlia, mare dels germans Grac que, segons les fonts, sembla haver tingut molt de talent a l’hora d’escriure. 
Pel que fa a la seguretat del missatge, hom lacra les tauletes o el papir amb el segell personal, hom crema la carta una vegada rebuda, hom no escriu directament les cartes, etc. i, sobretot, hom no escriu frases que el puguin comprometre! Cèsar, per exemple, usa sistemes de criptografia.

4.    L’arribada de l’art de la retòrica a Roma. La retòrica és l’art d’usar la paraula per a persuadir tant en l’escrit com en l’oral. La seva concreció en l’oral rep el nom d’oratòria.
El conjunt de normes que regeixen el discurs fou establert pels grecs en el segle Vè i no arribà a Roma fins a la dècada del 230-220 aC., sense gaire èxit per una causa, perquè es tractava d’una tècnica estrangera, basada en la persuasió de l’oient, independentment del valor absolut de les idees exposades en el discurs.
Els romans, un poble de camperols, auster, sincer, lleial, franc no es va deixar endur fàcilment per un art basat en les aparences, en l’engany, en el dir sense dir. Per a un romà, el valor de les paraules rau en l’autoritat de qui les diu –la seva nissaga, el seu sentit ètic, la seva autoritat, el seu càrrec-, i no pas en una sèrie d’idees ben trabades i ben dites.
Vegem un exemple del menyspreu genuí que sentien pels grecs i per l’art de la retòrica els romans d’aquest període.

En un primer període, doncs, la retòrica només és acceptada per l’aristocràcia més hel·lenitzada i s’estudia en grec. No serà fins a començaments del segle I aC. que s’obriran les primeres escoles de retòrica llatina i, per tant, aquest art esdevé accessible a tots els escolars. En efecte, els nois, després de passar per les mans dels gramàtics que equivalen a l’escola secundària, entren a l’escola dels rètors on aprenen i practiquen les regles bàsiques d’aquest art i de la filosofia. A partir del 160 aC., els nois viatgen a Grècia (Atenes, Pèrgam, Rodes) abans d’entrar en política i, fins i tot, algunes noies de l’aristocràcia aprenen retòrica (Cornèlia, Semprònia, Hortènsia).

L’oratòria, en tant que domini de la paraula, esdevé el mitjà imprescindible per arribar a ocupar les magistratures més importants. Un polític, un advocat mediocres però eloqüents poden arribar a aconseguir més que no pas uns altres mancats del domini de la parla. 
La tècnica oratòria es concreta en cinc accions:
1.    La recerca dels arguments apropiats i rellevants (inuentio).
2.    L’estructuració adequada d’aquests arguments (dispositio). Primer, els més contundents; després, els més febles; finalment, la prova definitiva.
3.    La recerca de l’estil apropiat per a cada ocasió (elocutio). Cal adaptar-se a l’auditori que hom té al davant. Per exemple, davant del poble no es pot criticar obertament personatges que l’han afavorit (M. Antoni, els Grac); davant del senat, cal esmentar sempre l’interès públic i el bé de la república. Cal emprar l’estil apropiat en cada ocasió: el sublim, sembrat d’invectives i truculències, en el senat; el mitjà, ple d’ornaments i cites cultes, davant dels cavallers; el simple, davant del poble.
4.    Les pautes per a recordar les idees i la seva ubicació en el discurs (memoria). No està ben vist llegir-lo; cal improvisar-lo!. Els romans del segle I aC. tenen una memòria excel·lent, fruit de la importància que s’havia donat a l’oral enfront del poc desenvolupament de l’escriptura.
5.    Les tècniques de parlar en públic, especialment els gestos, la mirada, els moviments, els registres, el to (actio). Els oradors, en definitiva, tenen molt d’actors. Han d’aconseguir commoure el públic com si es tractés d’una tragèdia.
Una vegada s’han escollit els arguments que es tractaran en un discurs, aquest s’ha de construir seguint unes parts ben definides:
1.    La introducció o exordium en la qual ha de captar l’atenció del públic (captatio beneuolentiae) i enunciar el contingut del discurs.
2.    L’exposició del tema o narratio que ha de tenir tres parts per donar sensació d’equilibri.
3.    L’argumentació a favor de la tesi defensada (probatio) i en contra de les objeccions reals o possibles (refutatio). Cal en tot moment preveure quina serà la resposta del contrincant per a poder contrarestar-la abans que es produeixi.
4.    La conclusió, moment en què es fa un resum dels arguments i s’intenta guanyar els jutges o l’auditori (peroratio/conclusio).
L’escrit va prenent terreny a l’oral i un indici és precisament el fet que els discursos sovint són publicats temps després d’haver estat pronunciats. Arribem, en efecte, a un punt d’equilibri i de complementació òptims entre l’oral i l’escrit.