Josep Carner
Josep Carner, partícip de l’esperit d’europeïtzació i cosmopolitisme del tombant de segle, sempre alternà el conreu de l’obra pròpia amb el de la traducció, una pràctica en què trobava un mitjà idoni per al seu desenvolupament estilístic i una font d’enriquiment per a la llengua i la literatura catalanes. Un dels seus interessos principals en traduir, tant Molière com altres autors, fou l’experimentació de solucions lingüístiques, mitjançant la invenció i la incorporació de neologismes, estrangerismes i arcaismes.
El 1903 publicà a la revista Catalunya el primer acte de Les Fourberies de Scapin amb el títol d’Els Volpelatjes de Scapin amb la intenció d’oferir una traducció «noble» de Molière, tal com declarava, amb el pseudònim de Menandrus, al breu escrit que la precedia i que adreçava a Salvador Vilaregut i Josep Roca i Cupull, de qui censurava l’ús del «llenguatge familiar i barceloní» en les seves respectives versions d’El casament per força i de L’avar. En aquells anys decisius per a la fixació d’un model de català literari, Carner es mostrava crític amb el llenguatge que empraven nombrosos dramaturgs catalans aclamats per la burgesia (i que tenia en Serafí Pitarra el màxim exponent), «l’horrible català que ara es parla», que considerava inadequat com a instrument idoni per a l’expressió literària d’altura i per a incorporar un clàssic com Molière.
Al tombant de la dècada dels vint, Carner esdevingué director literari de l’Editorial Catalana i, amb la «Biblioteca Literària», una col·lecció d’obres mestres universals adreçada a un tipus de lector més aviat selecte, pretenia incorporar a les lletres catalanes clàssics que omplissin el buit en la història literària recent i, alhora, fornir als escriptors un model de prosa de qualitat. El 1919 i el 1921, respectivament, traduí per a aquesta col·lecció El burgès gentilhome i El casament per força, que publicà juntament amb la reedició d’El malalt imaginari que el 1905 havia estrenat el Teatre Íntim.
