La progressiva recuperació des dels anys seixanta

No fou fins que als anys seixanta hi hagué una lleugera libera­lit­za­ció per part del règim quant a la publi­cació en català que Molière tornà a ser traduït copiosament.

Les primeres traduc­cions del dramaturg publicades en un llibre de circulació més o menys re­gular durant la post­guer­ra foren les que feu el met­­ge reusenc Bonaventura Vallespinosa de L’amor metge, El metge per força i El malalt imaginari, aplegades en un sol volum per Selecta el 1967. Des del seu càrrec de pre­­sident de la Secció de Lletres del Centre de Lectura de Reus, Vallespinosa promogué en plena postguerra nombroses activitats destinades a revi­ta­litzar el panorama literari i impulsà l’organització de diverses temporades de teatre. Compaginà l’e­xer­cici de la medicina amb la tra­ducció i, a més de les tres peces editades per Selecta, es conserven mecanoscrites vuit versions més de Molière, possiblement destinades a integrar un volum que pre­parava amb el títol de Comèdies i que finalment no sortí a llum: Tartuf (1964), Escola de mullers (1967), L’avar (1967), El bur­gès gentilhome (1967), El misantrop (1968), Jordi Dandin o el marit confús (1970), Don Joan o el convit de pedra (1970) i Les precioses ridícules (1970).

Es coneixen altres versions dels anys seixanta i setanta que han romàs inèdites, com ara El senyor Ribot està malalt, una adap­ta­ció d’El malalt ima­­ginari del 1963 a càrrec de l’escriptor i polític Josep M. Poblet que situa l’acció a la Barcelona del 1888 durant l’Ex­po­si­ció Universal; una altra traducció d’aquesta mateixa obra a càrrec de Joan Vila Ca­sas amb què el 1969 hom inaugurà les representacions en llengua catalana al Calderón, ales­ho­­res «Tea­tro Nacional de Barcelona»; una ver­sió lliure d’El burgès gentilhome que Ramon Go­mis feu a partir de la traducció de Josep Carner per al Teatre Nacional de Barcelona (o Teatre Nacional Àngel Guimerà) de Ricard Salvat i que es pogué veure a la Carpa de l’Hospitalet el 1971, o dues adaptacions valencianes: El metge a garrotades, que Rodolf Sirera feu el 1972 a partir de la versió castellana de Moratín, i Jordi Babau, en què Juli Leal i Francesc Romà tras­lladaren l’ac­ció de George Dandin a l’Horta de València durant el reg­nat de Carles III i que fou representada el 1976 al Cinema de València pel grup Carnestoltes.

El 1973, coin­ci­dint amb el tercer centenari de la mort del dramaturg francès, sortiren a llum en una edició corrent les tres versions molieres­ques que Joan Oliver havia fet anys enrere (El banyut imaginari, El tartuf i El misantrop), publicades per Aymà a la col·lecció «Quaderns de teatre de l’ADB». També el 1973, per celebrar el tricentenari, el Grup A-71 de la Sala Gaudí posà en escena al Saló del Tinell, sota la direcció de Joan Maria Gual, la traducció que Adrià Gual havia fet de L’amor metge retocada per Jaume Vidal Alcover, autor així mateix d’un prò­­leg i d’un epíleg que també es re­pre­­sen­taren. Aquell muntatge rebé el nom de La farsa dels metges, títol del cicle de confe­rències per al qual Gual havia traduït l’obra el 1917.