Josep Maria de Sagarra i Joaquim Ruyra

Les traduccions ocupen un lloc destacat en la producció de Josep M. de Sagarra  i, amb un marcat segell personal, complementaren la influència que exercí en les lletres catalanes. Una de les estrenes amb motiu del tricentenari de Molière fou la versió en vers alexandrí que Sagarra feu de L’escola dels marits, la qual es pogué veure al Romea el 1922 i fou editada el mateix any a la «Biblioteca Popular Estel».

Una dècada després, el 1933, Joaquim Ruyra feu una altra tra­duc­­ció en vers de L’escola dels marits per a l’editorial Barcino, precedida d’un extens as­saig del mateix traductor en què reflexionava sobre l’o­bra del dramaturg en general i, es­pe­­cial­ment, sobre la qualitat moral d’aquella peça. Escriptor consagrat i admirat, espe­cialment com a narrador, Ruyra havia decidit traduir aquella peça en vers, entre altres raons, per l’enriquiment que podia reportar a la llen­gua, però, alhora, com en el cas d’altres de les seves traduccions, amb una intenció didàctica i moral. Considerava Molière no tan sols un artista sinó també un moralista i, com a home de profundes convic­cions catòli­ques, recelava de l’ètica laica i mun­­­dana del dra­maturg francès i de l’efecte que podia tenir sobre els espec­tadors. Aquest des­acord explica algunes de les solucions que adoptà en la seva versió de L’escola dels marits.

A diferència d’ell, Sagarra tre­ba­llava amb vista a una posada en escena en concret i tenia un interès més pro­nunciat per l’efecte dramàtic. ­En consonància amb els gustos dels espec­ta­dors del Romea i dels lec­tors de La Escena Catalana, una publicació destinada a pro­ductes de con­sum, el 1925 convertí George Dandin en El senyor Pupurull i substituí l’am­­bient rural de l’ori­gi­nal per l’ambient ur­bà de la Barcelona del 1840. Al cap de més de tres dècades, tornà a adaptar una altra obra de Molière, concretament L’Avare, per encàrrec de l’ac­tor Joan Capri: El senyor Perramon, estrenada al Romea el 1960, en què, a més de transposar el lloc de l’acció, Sagarra ­es decantà vers la far­sa, per bé que sempre mantingué el compromís entre la comercialitat i el propòsit de normalit­za­ció del repertori universal en català, i cercà l’equilibri entre el llenguatge popular i el literari.