dir. (Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Dret Públic i de Ciències Historicojurídiques)
| Data: |
2014 |
| Descripció: |
28 pag. |
| Resum: |
El conflicte Israelià-Palestí és un dels conflictes més llargs del món. Aquest conflicte és una prioritat estratègica per Europa, tal i com estableix l'Estratègia Europea 2003 de la UE, de la qual Europa en té molt a guanyar amb la resolució del conflicte. Molts han discutit sobre el rol que ha de jugar la Unió Europea en el conflicte, ja sigui polític o econòmic, i algunes opinions afirmen que no fa tot el que podria. La UE, la qual els seus principis i valors tendeixen a promocionar mesures per a la resolució de conflictes, no és la única organització que ha proposat iniciatives, però tots els intents per acabar amb el conflicte sobre aquests territoris de moment han fallat. Tot i que els Territoris Ocupats no són internacionalment reconeguts com a part d'Israel, la situació ha restat irresolta durant més de 40 anys. Les Directrius 2013 de la Comissió Europea prohibeixen l'emissió de beques, finançament o premis a entitats Israelianes, amb l'excepció que incloguin una clàusula exclusiva de colònies. Les institucions israelianes situades més enllà de la Línia Verda d'abans del 1967 seran automàticament inelegibles. La UE manca influència política però és el major donant financer a l'Autoritat Palestina i el soci comercial més important d'Israel. Es sol dir que la Unió Europa és un "gegant econòmic" però un "nan polític". Ha canviat això la Unió Europea a través de les Directrius 2013? Les Directrius 2013 busquen influenciar la posició econòmica de la UE. És la primera vegada que la UE ha mostrat desacord amb la política d'Israel, no només a través de declaracions polítiques sinó que també a través de polítiques econòmiques. Tot i això, la seva eficàcia roman dubtosa ja que Israel etiqueta els seus productes de manera que amaga el seu origen geogràfic, dificultant-ho per a la UE i als seus ciutadans per a que distingeixin entre Israel i els Territoris Ocupats. El problema central d'aquestes directrius és que distingeixen entre Israel i les empreses israelianes situades als Territoris Ocupats com si fossin diferents, però sovint són parts separades de la mateixa empresa. Com llavors pot saber la UE amb qui pot promocionar relacions econòmiques i amb qui no? Les Directrius 2013 poden resultar grandiloqüents. La UE cerca honorar els seus valores però no pot fer-ho de manera eficaç degut a les seves divisions internes. Les directrius posen les bases per a canvis importants però no asseguren que aquests passin. Soles són insuficients. Hi ha una falta de mesures específiques, mecanismes i finançament per a que aquestes directrius es duguin a terme siguin supervisades. |
| Resum: |
The Israeli-Palestinian conflict is one of the longest ongoing confrontations in the world. Not only is it a strategic priority for Europe, as the EU 2003 Security Strategy states, but Europe has also much to gain from conflict resolution. Many have discussed the role the EU has to play, whether economic or also political, and one informed opinion is that the EU is underplaying its hand. The EU, whose principles and values tend to promote measures for conflict resolution, is not the only organisation to propose initiatives, but all attempts to end the conflict over these territories have so far failed. And even though the Occupied Territories are not recognised internationally as part of Israel, the situation has remained unresolved for over 40 years now. The European Commission 2013 Guidelines prohibit the issuing of EU grants, funding, prizes or scholarships to Israeli entities unless a settlement exclusion clause is included. Israeli institutions and bodies situated across the pre-1967 Green Line should be automatically ineligible. The EU lacks political influence but is the largest financial donor to the Palestinian Authority and biggest trade partner for Israel. It is sometimes said that the EU is an "economic giant" but a "political dwarf". Has the EU changed this through the 2013 Guidelines? The 2013 Guidelines seek to leverage the EU's economic position. It is the first time that the EU has shown its disagreement with Israeli policy not just through political statements but through economic policy. However, their effectiveness remains in doubt because Israel labels its products in a way that masks their geographical origin, making it difficult for the EU and its citizens to distinguish between Israel and the Occupied Territories. The core problem of these Guidelines is that they distinguish between Israel and Israeli companies in the Occupied Territories as if they were different, but very often they are separate parts of the same company. How then is the EU supposed to know who it can promote economic relations with? The 2013 Guidelines could be no more than grandstanding. The EU seeks to honour its core values but it cannot do so effectively due to its own internal divisions. The Guidelines lay the basis for an important turn in events but they do not ensure it will happen. Alone they are insufficient. There is a lack of specific measures, mechanisms and funding for these guidelines to be carried out and monitored. |
| Nota: |
Conté: Treball de recerca, pòster i resum executiu |
| Drets: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, i la comunicació pública de l'obra, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l'autoria de l'obra original. No es permet la creació d'obres derivades.  |
| Llengua: |
Anglès |
| Titulació: |
Sociologia [2500262] |
| Pla d'estudis: |
Grau en Sociologia [819] |
| Document: |
Treball final de grau ; Text |
| Matèria: |
Guerres àrabo-israelianes ;
Unió Europea, Països de la ;
Relacions exteriors ;
UE ;
Israel ;
Palestina ;
Ocupació ;
Directrius ;
2013 ;
Comissió Europea ;
Drets Humans ;
Conflicte Israelià-Palestí ;
EU ;
Palestine ;
Occupation ;
European Commission Guidelines ;
Human Rights ;
Israeli- Palestinian Conflict |
visitant ::
identificació
