Variacions sobre els tres estadis de l’esdevenir existencial kierkegaardià

El text que segueix a continuació ha estat publicat inicialment en el blog Dietaris de l’Artificier sota un altra títol. Atesa la seva temàtica tan central als interessos d’aquest blog el reproduïm de nou aquí.

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè l’arrepentiment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El pas per aquesta esfera invalida un retorn a l’esfera estètica amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. Fent una analogia transgressora -impossible a l’època en que va viure Kierkegaard- les limitacions i insuficiències de l’esfera ètica tenen molt del que anys a venir va significar, per a Sigmund Freud, el concepte de privació civilitzadora, segons el qual la civilització exigeix de l’individu una gran renúncia de pulsions poderoses. Avança en certa manera el filòsof danès un cert malestar en la civilització?

La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li ha provocat una mínima esgarrifança interior, aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]