Mes: agost de 2008

És sorprenent comprovar com la lectura repetida de la “La repetició” va sobredimensionant cada cop més la grandesa del seu discurs, la complexitat i delícia de les seves aparents incoherències i desigualtats. Perquè és ben cert que, en una primera lectura, ens pot donar la impressió que es tracte d’una obra de pensament menor, d’un text desordenat i fins i tot caòtic, en el qual no és possible ni tan sol verificar la hipòtesi plantejada en la seva primera pàgina, a saber, si és o no possible la repetició, sí és o no possible i què implica repetir un viatge anterior  com el que va fer a Berlín l’heterònim Kierkegaardià : Constantin Constantius, l’autor de l’obra…  Però, a poc a poc, veiem com aquest devessall incoherent respon a la dialèctica de la vivència plena de l’individuo real i a la realitat de les mateixes coses, a un concepte antropològic i cosmològic plasmat al llarg de tota l’obra del pensador danès. I aquesta estructura només aparent de novel·la mal forjada, de gènere epistolar incomplet i alhora de diàleg Socràtic descompensat, ens formula, ja d’entrada, unes afirmacions tan sorprenents com : “L’esperança és un vestit nou, emmidonat, cenyit i llambrejant que hom no ha estrenat encara; i és per això que hom no sap si serà afavoridor ni com caurà. El record és un vestit usat, que, per molt bonic que sigui, hom no pot utilitzar mai més, car ara és massa petit. La repetició és un vestit que no es gasta, que s’ajusta fermament, tendrament, sense estrènyer ni ondejar. L’esperança és la noia encantadora que s’escola entre les mans. El record és una senyora respectable i bella que no serveix per a res en l’instant. La repetició és una esposa estimada que mai no decep, car és únicament el nou el que decep”, i diu “Aquell que no veu que la vida és una repetició i que en la repetició rau la bellesa de la vida ja s’ha jutjat a si mateix i no mereix altra cosa que el que, tant sí com no, li tocarà: morir.” i encara rebla la qüestió tot dient :”La repetició és la realitat i la serietat de l’existència”.  Davant d’aquestes afirmacions tant contundents on queda el concepte de viatge? No el viatge a Berlín que ens proposa el primer narrador de l’obra, que podem anomenar psicòleg, on tot queda previst per a ser viscut de la mateixa manera… Ens referim al viatge com a metàfora de despullament, d’obertura de noves possibilitats vitals, de descobriment de l’existència, i que alhora té un recorregut doble, intern i geogràfic,  d’aprofundiment en un sol objecte i alhora, també, d’expansió sobre una multitud d’objectes, camins que, no hem d’oblidar, s’enriqueixen mútuament i no són incompatibles com sovint s’entén. El viatge, entès d’aquesta manera , no té cap possibilitat si ens decidim a viure en la realitat i la serietat de l’existència?…  seguirem debatent-nos en aquesta qüestió, que avui ens deixa gairebé paralitzats!