A Gjentagelsen (La repetició) trobem una vegada més “la voluntat de reflectir fidelment el joc continuat de contraris i el seguit de contrarietats que constitueixen la dialèctica de l’existència individual, desconeixedora des d’un principi de la pretesa identitat del jo” com bé assenyala Norbert Bilbeny -editor de la traducció catalana- en la introducció a la mateixa. Aquesta concepció antropològica -que jo sàpiga- ben bé no la trobem fins l’eclosió de tots els ismes que es va produir els anys vint del segle passat -al final de la Primera Guerra Mundial- amb el Surrealisme. Allò que no trobem, doncs, fins a la modernitat del surrealisme, aquella multiplicació del jo, aquells desdoblaments de la personalitat… kierkegaard s’hi avança  uns 75 anys. És allò que a un poeta com J. V. Foix el fa dir: “deixeu-me sol, que só molts , i fressejo“, “Ésser molts o ningú“, “De mi mateix que multiplic a mil“…

El coneixement de l’ànima humana forma part dels neguits de surrealisme, com d’altra banda és part constituient de tots els moviments de pensament humà, però aquesta consideració sobre els desdoblaments i multiplicitats del propi jo és un fenomen nou, almenys en la seva expressió totalment conscient. Sembla que aquesta és una incorporació que la humanitat ha fet dins el seu bagatge de coneixements per a la postmodernitat que ens toca viure. Un fet més, també, que demostra la vigència de la voluminosa obra del nostre escriptor danès.