Caldria afegir, en aquest endarreriment que hem remarcat en aquesta categoria “General” d’aquest bloc respecte a la recepció de l’obra Kierkegaardiana, allò que molt bé destaca Begonya Sàez i Tajafuerce: “Fins fa poc més de cinc lustres, la bibliografia segona confinava encara majoritàriament l’obra i el pensament de Sören Kierkegaard a l’anecdotari filosòfic, llevant-li així tot paper en la història de la filosofia que no fos el d’enfant terrible posseït per una sort d’estranya i irreverent ira antifilosòfica o, si més no, anticientífica, antisistemàtica.” (Presentació: Lectures de Kierkegaard. A Enrahonar : quaderns de Filosofia, 29, 1998. Podeu accedir a la revista a text complet clicant sobre aquest enllaç). Només cal veure com les carícatures ridiculitzants aparegudes a la revista “Corsario”, en vida de Sören, són les que més és van difondre com a imatge del pensador danès.

D’altra banda el nostre autor no ha estat pas una personalitat fàcil. Sabem que el seu amic P. M. Moeller el va definir com a “l’home més combatut per polèmica interna que mai hagi conegut”. Sabem que fou un home d’una potent energía espiritual, i d’una gran força de treball, d’una rara intel·ligència, d’una rara per escassa i poderosa intuïció, d’una fina subtilesa i capacitat creadora, un poeta en definitiva i alhora que un home profundament religiós. Com bé diu Francesc Torralba: “(…) Kierkegaard no és pas, doncs, un autor fàcil, lleuger, ans un escriptor difícil de digerir. Els seus interrogants transcendeixen l’experiència concreta de la lectura i perviuen, de manera latent, en les meditacions personals del lector. Deixa empremta en l’interioritat del lector, la qual cosa té conseqüències en el seu nivell vital i personal, genera una certa violència, però una violència sana, ja que, al generar crisis interiors, empeny al lector a un pensar més i millor” (Kierkegaard en el laberinto de las máscaras. Madrid : Fundación Emmanuel Mounier, 2003)