Indicis arqueològics
Capítol 1
Indicis arqueològics. Relació entre la llegenda i la història
L’arqueologia ha confirmat algunes de les llegendes arribades per via literària. És el cas de certes cabanes trobades entre el 1907 i el 1949 sobre el Palatí, a prop de l’indret on els romans conservaven el record de la casa de Ròmul. A més, el material ceràmic recollit a les cabanes ha estat datat pels especialistes de mitjan segle VIII, és a dir, del moment que la tradició assigna a la fundació de Roma.
També s’han trobat, corresponents als ss. VIII-VI, cabanes i restes de muralla al fòrum.
Als turons del Quirinal i del Viminal s’han trobat tombes amb material completament diferent del que s’ha trobat en els indrets abans esmentats, la qual cosa faria suposar que haurien estat habitats per altres pobles.
De tots aquests assentaments, el del Palatí és el que tindrà el paper predominant atesa la seva situació (domini de la vall del fòrum; domini del corredor entre el turó i el Tíber; domini del riu; domini del creuament de camins fluvials i terrestres).
De les dades literàries i arqueològiques inferim que des de mitjan segle VIII hi havia habitants a la zona del Palatí, és a dir, des dels temps en què els primers colons grecs van instal·lar els seus establiments “històrics” a la Itàlia Meridional (Magna Grècia) i a Sicília.
Un altre dels pobles que serà fonamental en la història de Roma serà l’etrusc, poble preromà instal·lat al nord de la regió del Laci (imatges: 1, 2, 3, 4, 5). Políticament van formar una confederació lliure de ciutats independents, i en l’auge del seu poder, de c. 620 a c. 500 aC., controlaven un imperi que anava des del Po al nord fins a la Campània al sud, incloent la primitiva Roma. Es diu, probablement amb raó, que el rei romà Tarquini Prisc era d’origen etrusc. Després que els Tarquinis foren expulsats de Roma a finals del segle VIè, els etruscs anaren perdent gradualment territori al sud, sofriren una famosa derrota a Arícia pels volts del 504, i probablement llavors ja havien lliurat les seves terres del nord als invasors celtes. La seva supremacia marítima acabà en la batalla naval de Cumes, el 474, quan foren derrotats per una flota d’habitants de Cumes i siracusans. A finals del segle III aC. Roma ja dominava l’Etrúria sencera.
Els orígens d’aquest poble han estat molt discutits. L’historiador grec Heròdot va pensar que procedien de Lídia, a l’Àsia Menor, però d’altres, com Dionís d’Halicarnàs, pensaven que eren indígenes d’Itàlia. La seva cultura sembla arrelada en el desenvolupament de la vilanoviana, per bé que les seves tombes, decorades profusament, mostren influències gregues i orientals; alhora la seva religió i la seva astrologia també sembla que contenen elements orientals. S’han trobat milers d’inscripcions escrites en alfabet grec, la majoria epitafis, datats des del segle VIIè fins a l’època de l’emperador August, però la seva llengua no sembla ni indoeuropea ni relacionada directament amb cap de les que coneixem, i roman indesxifrada, per bé que es pot comprendre alguna cosa de la seva fonètica i de la seva morfologia. Els etruscs ens són coneguts, fonamentalment, per les seves tombes, concebudes com a cases, que daten del segle VII en endavant i que estan magníficament decorades amb pintures murals; també contenen retrats del difunt modelats amb realisme. Els seus treballs en metall són extraordinaris i s’exportaren molt. Fins fa poc la lloba capitolina era considerada un bronze etrusc. Els etruscs foren famosos a l’antiguitat per la manera amb què regulaven tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un codi de pràctica religiosa, l’anomenada etrusca disciplina. Van gaudir també de certa fama per la seva habilitat en els auguris basats en l’observació de les entranyes d’animals sacrificats, especialment del fetge (harúspexs). Tant en aquestes pràctiques com en l’art, l’arquitectura i enginyeria Roma deu moltíssim a Etrúria (1).
Entre les principals aportacions dels etruscs destaquen:
1) Drenatge de les aigües de la vall del fòrum. Particularment espectacular la Cloaca Maxima, el gran canal col·lector que desemboca al Tíber, al Pons Aemilius, l’actual Ponte Rotto.
2) Introducció de noves tècniques de construcció en pedra, començant per la construcció d’una muralla, que respon a una preocupació de defensa urbana comuna a les ciutats d’Etrúria.
3) Organització de l’urbs amb els seus quadres administratius i les seves institucions polítiques i socials.
4) Introducció de l’alfabet i de l’escriptura.
Dominava, amb el Capitoli, el centre de Roma. Va ser el lloc predilecte dels emperadors per a edificar-hi els seus palaus. El Palatinus es va convertir en el Palatium. A la part de migjorn hi havia el gran circ, el Circus Maximus. Segons la tradició es tracta del primer assentament romà. S’han trobat vestigis que fan pensar que ja havia estat ocupat a l’Edat del Ferro. Fou aquí on Evandre, tal com s'ha comentat, mostrà a Eneas la cova del Lupercal. Com a molt tard a partir del 330 aC., molts romans famosos, entre els quals trobem Hortensi, Ciceró, Cras, Miló i Marc Antoni, optaren per construir les seves cases en aquest turó. La casa d’Hortensi fou adquirida per l’emperador August i arribà a ser el nucli d’un grup d’edificacions conegut amb el nom de palatia (pl.), d’on prové la paraula “palau”. Neró hi va dur a terme reformes importants abans i després del gran incendi de l’any 64 dC. Amb la conquesta d’Itàlia per part de l’emperador bizantí Justinià el segle VIè, el palau es va convertir en seu del governador bizantí.
El Capitoli (imatges: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13)
Era el turó sagrat, la ciutadella i el mateix símbol de Roma. Hi havia el temple més sagrat de la ciutat, el de Júpiter Capitolí. Segons la tradició el va començar a edificar el rei Tarquini Prisc i es va consagrar durant el primer any de la República, el 509. Per un carrer en suau pendent (el Cliuus Capitolinus) els seguidors processionals dels triomfs pujaven fins aquest temple. Molt a prop s’aixecava el temple de Juno Moneta, en les dependències del qual es fabricava, en temps de la República, moneda de coure i d’argent. Des de dalt del turó, en el lloc anomenat Roca Tarpeia, hom estimbava els condemnats a mort, reus de traïció a la pàtria. Al peu del turó, al costat del fòrum, hi havia el temple de Saturn, on es trobava el tresor públic (aerarium); a prop, excavada a la roca, hi havia la presó (carcer Tullianum) fosca i humida, en la qual eren executats certs condemnats a mort.
Destaquem també el Tabularium, seu de l’arxiu de l’estat romà, on es conservaven lleis i actes oficials incisos sobre tabulae de bronze.
El Quirinal (imatge)
El més septentrional dels set turons de Roma, ocupat tradicionalment per sabins, i una de les quatre regions de la Roma republicana. Hi trobem molts temples i edificis famosos, pertanyents a períodes diversos, com el temple de Quirí, la residència del rei Numa, les cases del poeta Marcial i d’Àtic, amic de Ciceró.
Al costat de la via delle Quattro Fontane hi havia el temple de Quirí.
El Viminal (imatge)
Dioclecià hi va construir les seves termes, de les quals es conserven encara moltes restes. En aquest turó també hi havia els Castra Praetoria ordenats per Tiberi.
L’Esquilí (imatge)
Fou una de les quatre regions (al costat de la Suburbana, Colina i Palatina) en què es va dividir la ciutat en època republicana. Mecenàs s’hi va fer construir una vil·la sumptuosa; va esdevenir un barri de vil·les i parcs, del qual encara queden moltes restes. Entre les vies que travessen la zona hi ha la Tiburtina uetus, la Labicana i la Prenestina. Sobre l’Esquilí hi havia també l’edifici de la praefectura urbis, seu del prefecte de la ciutat.
Segles després sobre aquest turó es va construir la basílica de Santa Maria Maggiore.
El Celi (imatge)
Ocupa la part sudoriental de Roma i domina la vall de l’amfiteatre Flavi. L’aqüeducte de l’Aqua Appia, la primera portada a Roma el 312 aC., travessava el Celi de nordest a sudoest. A finals d’època republicana esdevé una zona residencial. En època imperial destaca el temple dedicat al diví Claudi, amb restes encara avui visibles; altres edificis eren l’arc de Dolabel·la, nombroses casermes, el macellum magnum, un gran mercat construït per Neró.
La casa dels Laterans, expropiada per Neró a Plautus Lateranus l'any 62, fou declarada propietat del príncep. S'hi va traslladar a viure Constantí i en aquell solar s'edificà la Basilica Saluatoris (San Giovanni in Laterano).
L’Aventí (imatge)
En aquest turó hi prengueren els auspicis Ròmul i Rem i aquest darrer hi va ser sepultat. Fou afegit a la ciutat probablement per Anc Marci (segle VII aC.), però romangué fora del recinte sagrat (pomerium) durant tota l’època republicana.
Fou escenari de la història d’Hèrcules i Cacus, la cova del qual va mostrar Evandre a Eneas. Hi havia un barri habitat per plebeus, i s’hi dreçava un temple dedicat a Diana. Segons una tradició llegendària la plebs s’hi hauria retirat amb motiu de la secessió del 494 aC.
La idea que una vila insignificant del Laci esdevingué el cap i casal d’un immens imperi fou bellament cantada pel poeta Properci.
